Filiprim

No volem que la política es mengi la cultura

«El judici ordena i mana, això està clar. Però ara no es parla com si els cines, els teatres i els museus estiguessin tancats. No es parla com si estiguéssim tots posseïts per una invasió d'ultracossos que ens han robat tota inquietud cultural»

per Toni Vall, 8 d'abril de 2019 a les 12:10 |
Un home segueix el judici de l'1-O des de la televisió. | Martí Juanola
A qui votar a les pròximes eleccions? Els mitjans de comunicació viuen ja en campanya electoral. Bé, en campanya electoral s'hi viu permanentment des de fa cinc o sis anys. Generals, municipals i europees, cada elecció amb el seu intríngulis, amb el seu joc d'equilibris i interessos, cada una amb la seva personalitat, cada una connotada amb els seus intangibles.

Una cosa en comú: la brega, la polarització, la recerca de raons per a destruir el contrari. Em fascina especialment el cas de La Sexta. Si poguessin, estarien fent política tot el dia i tota la nit. I quan escoltes Ferreras explicar el gran compromís que té l'emissora amb el periodisme i amb la informació de la política catalana no pots evitar que se t'escapi una mica el riure. És cert que intenten fer sempre el joc dels equilibris i la pluralitat però tenen Inda i Marhuenda en nòmina indiscutible. Dos personatges que en un sistema periodístic sa patirien el més sagnant dels ostracismes.


Ahir a Salvados vam veure un cara a cara interessant entre Ada Colau i Manuel Valls. Bona idea la de fer-los coincidir al telefèric de Montjuïc i petar una mica la xerrada abans de començar la conversa ortodoxa. Se'ls veia forçats i poc creïbles intercanviant experiències sobre els fills i sobre la vida de la ciutat. Van tallar el pla perquè la cosa ja no donava gaire més de si. El més substancial del candidat Valls és el seu estira-i-arronsa amb les tesis del partit que li dona suport, Ciutadans i com són capaços de torejar les contradiccions. Les relacions amb la ultradreta són el plat estrella. I continua sense quedar clar com ho fan. Bé, una cosa sí que queda clara: fer la puta i la ramoneta, anar dissimulant, Valls va dient que no vol saber res de Vox i Rivera va tocant el violí quan li pregunten. I, com sempre, el castell de fum continua dempeus, majestuós.

Ahir després de Valls –cada dues frases pronuncia la paraula "populismo" i tinc la sensació que no sap gaire bé què significa- vam veure Rivera a El Objetivo. És molt repetitiu això de les entrevistes als polítics, sempre parlen del mateix, eviten respondre allò que els hi pregunten i ni rastre de penediment per la seva indignitat perpètua. Però mira, una conversa amb Ana Pastor sempre deixa una mínima sensació d'acorralament, una mínima espurna de satisfacció. Com va passar dissabte a La Sexta Noche, amb el pressing de Júlia Otero al tal Pablo Casado: "Usted, que tiene estudios de Derecho". Bon clatellot!

De tot això, si alguna mirada positiva en podem extreure, és que les ràdios i televisions no s'estan menjant completament la programació cultural. En l'anterior cicle de crisi política, el de la tardor-hivern de 2017 –sit així sembla una temporada d'El Corte Inglés- es va arrasar amb els continguts culturals. Els llibres, les exposicions, el cinema i el teatre van passar a no existir, a esborrar-se del mapa. Només interessava la política. Tot semblava indicar que amb el judici del Procés reapareixeria el rinoceront i ho destrossaria tot altre cop. I no, detecto que els magazines radiofònics fan un esforç per a no tornar-se bojos altre cop, per a entendre que no podem estar tota l'estona amb la droga dura del judici.

Hi ha qui en parla com si es tractés de la sèrie de moda de la quan no et pots perdre ni un capítol. I això, és clar, condiciona les graelles de manera molt important. Potser és que tinc moltes ganes de veure el cantó positiu de les coses potser és que un ja està una mica fart de queixar-se i de predicar en el desert, potser només és una sensació, però detecto una mica més de maduresa que fa un any i mig. El judici ordena i mana, això està clar però el que no passava quan el 155 estava en vigor, ara sí que passa. Ara no es parla com si els cines, els teatres i els museus estiguessin tancats. Ara no es parla com si estiguéssim tots posseïts per una invasió d'ultracossos que ens han robat tota inquietud cultural. Ja és alguna cosa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació