Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Contracrònica

Aquells segons que no controla Marchena

Mirades, salutacions i somriures entre els presos i el públic s'escolen en els pocs moments en què els protocols al Suprem abaixen la guàrdia

per Sara González, Tribunal Suprem (Madrid), 4 d'abril de 2019 a les 17:05 |
Els dirigents independentistes processats, al Tribunal Suprem | Pool EFE
De vultus tui iudicium meum prodiat oculi tui vident aequitas (que procedeixi del teu rostre la meva justícia, que els teus ulls vegin l'equitat). La proclama, en llatí, reposa sobre la feixuga porta de la sala del Tribunal Suprem que separa el judici del món exterior. A dins, un món governat pel rellotge i la batuta de Manuel Marchena. A fora, encara dins del majestuós edifici de la plaça Villa de Madrid, un formiguer de periodistes sotmesos al ritme frenètic de l'actualitat. També policies invertint llargues hores als passadissos i que, de la rigidesa inicial, passen a salutacions més relaxades fora de protocol al llarg de la jornada: un copet de cap, un buenos días dissimulat o un gest de "passi, passi" amb la mà.

Abans de reprendre's la sessió després del ja tradicional pit stop matinal, sempre hi ha aquells segons d'impàs. El públic desfila intencionadament lent buscant un contacte visual amb els presos. I la Piedad, funcionària del Suprem, té aleshores una mica de feina. "Seguin, seguin". Mentre els advocats regiren els darrers fulls, les acusacions s'acomoden i Marchena revisa que els altres sis magistrats estan preparats per prosseguir, s'escolen somriures, salutacions a distància i mirades còmplices que només els protagonistes saben interpretar. Fins que el jutge mira el front, tothom és a lloc i es fa el silenci. Comença.


Les càrregues sense càrregues i la violència sense violència

Primer agent de la guàrdia civil que compareix aquest dijous com a testimoni. Grinyol de porta. Entra. Vestit negre, camisa blanca, corbata negra i llisa. Barba frondosa. Tupè. Les sabates grises contrasten amb el marbre blanc del terra primer, que es transforma en dos esglaonets ja foscos però jaspiats, i de la tarima de fusta després. La Sala es trasllada de nou a l'1 d'octubre de 2017 a Dosrius (Vallès Oriental). "Ells sí que eren algo violents. Nosaltres els agafàvem i els trèiem sense cap tipus de violència", sosté. Tots els que bloquejaven l'escola "eren violents". Tant, que li van propinar una "cossa a la cama" que no li va provocar la baixa laboral. Algun magistrat pren nota constantment. Algun altre s'entreté col·locant bé les punyetes. 

No va veure càrregues. Tampoc gent aixecant les mans enlaire cridant "Votarem" o "Som gent de pau". A preguntes de la defensa, també diu que no li consta que es colpegés una dona amb crosses o que se li arrenqués una samarreta a un altre manifestant. Admet no haver vist els vídeos i diu rotund: "Ningú va colpejar ningú". Segons després, matisa un xic: "Jo no vaig veure colpejar ningú". El públic intercanvia mig somriures burletes. També algun que altre xiuxiueig que no arriba als guardians a la sala. Del treure manifestants "sense cap tipus de violència" inicial passa al "en alguns moments has d'estirar per fer la teva feina". Carles Mundó comenta la jugada amb Meritxell Borràs.      

"Cridaven, increpaven, insultaven... i tot"


Segon agent de la guàrdia civil que compareix aquest dijous com a testimoni. Grinyol de porta. Entra. Vestit negre, camisa blanca, corbata negra i llisa. Barba frondosa. Tupé. La diferència amb l'anterior: les sabates, que ara són negres. Però la similitud dels dos és àmpliament compartida a les bancades d'observadors amb gestos ara menys dissimulats però de pocs decibels. Aquest agent, de 31 anys, va patir un "cop de cap a la cella" a Dosrius. L'esquerra, concreta. L'autor va ser una persona de cabell llarg d'1,9 metres d'alçada i amb barba (creu). Amb gel, la lesió es va desinflamar, amb la qual cosa l'endemà, quan va anar al metge, quasi no era visible. 

"Els demanàvem, si us plau, que s'apartessin i els anàvem traient", relata sobre com van actuar amb els manifestants. "Els empenyíem, proporcionalment", afegeix. Al final, però, van haver de marxar "corrent a màxima velocitat" . Ell sí que ha vist vídeos posteriorment. Però no, tampoc ha vist que els seus companys donessin cap cop als manifestants. Els votants sí que "cridaven, increpaven, insultaven... i tot". Un "tot" que torna a repetir minuts després sense concretar. A la sala no hi ha rellotges, més enllà del que cadascú porta personalment. I només les càmeres que retransmeten en directe el judici i dues pantalles de televisió apagades -infrautilitzades per ara, es queixa la defensa- trenquen una escenografia barroca. 

La diferència és a la barba

Tercer agent de la guàrdia civil que compareix aquest dijous com a testimoni. Grinyol de porta. Entra. Vestit negre, camisa blanca, corbata negra i llisa. Però ep, no té barba. Tupè, sí. A Dosrius, relata, una senyora el va rebre amb "un cop de puny a la boca". Les lesions, reconeix, no van ser "de gravetat", però assegura amb disgust que no podia "mossegar bé" i que inicialment la doctora del centre mèdic no els va voler atendre. "Schhhhhhhhh", ordena la Piedad al públic, que sembla que s'esvera. L'agent, l'últim d'aquest matí, portava una càmera activada al pit, però les imatges no estan incloses enlloc. 

La majoria, diu, no portaven la defensa a sobre. Ell sí. La majoria, insisteix, no la van desenfundar. Ell sí. Tanmateix, conclou: "No vam usar les defenses". L'agent policial que custodia, assegut, la porta del majestuós espai, dedica molts minuts a clavar la mirada en la làmpada d'aranya protagonista del bell mig de la sala. Potser hi troba allà més novetats -té una infinitat de llums- que en el relat dels testimonis. De cop i volta, i com si rebés una fuetada, fa el gest d'aixecar-se. Però no, falsa alarma. Queden preguntes. De fet, una de sola. Sí, a Dosrius els agents van sortir "corrents" i amb urnes a les mans. 

La sessió acaba més d'hora de l'habitual al migdia. Només una reunió de la Junta Electoral pot alterar el ritme vital imposat a tothom per Marchena al Suprem. Abaixa la batuta, les togues s'aixequen i el públic també. De nou, tothom, desfila intencionadament lent. I fins i tot aturant-se sense pudor. Jordi Cuixart, dret enmig de la tarima, saluda amb la mà somrient com acostumava a fer en llibertat. S'hi suma Jordi Turull i, després, Josep Rull, una mica més mesurat. La resta de presos, despatxen amb els seus advocats. La Piedad pren el comandament i diu al públic que circuli. Ràpid, ràpid. Però processats es prenen uns segons per connectar amb la llibertat. Els segons que no controla Marchena abans de tornar a travessar el De vultus tui iudicium meum prodiat oculi tui vident aequitas: que procedeixi del teu rostre la meva justícia, que els teus ulls vegin l'equitat. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació