31
de març
del
2019
Actualitzat
a les
8:37h
L'independentisme sempre ha maldat per eixamplar la base de suports al projecte de l'estat propi, un objectiu verbalitzat quan s'aspirava a superar l'estat autonòmic en 18 mesos i un horitzó perseguit també ara que el procés es troba en stand-by. Ser més i més convençuts, han defensat mecànicament els dirigents quan se'ls reclamava un horitzó de progrés per a les aspiracions sobiranistes. Totes les expressions independentistes anhelen el mateix, per bé que els partits hi vulguin arribar per camins diferents, divergències que ja no són cosmètiques sinó ben palpables. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras han orientat des de la distància els espais polítics que capitanegen i n'han marcat les directrius com han cregut més convenient, ordres que no sempre han convergit, tot i que uns i altres comparteixen el Govern.
Les estratègies d'ERC i Junts per Catalunya (JxCat) estan avui condicionades per la consecució de cites electorals. I és davant del repte dels comicis espanyols, municipals i europeus que s'ha plasmat de forma més evident la distància tàctica de les sigles independentistes. Coneguda l'absència d'un full de ruta concret, cadascú ha aplicat el seu guió mentre de la convivència se n'ha fet rutina, a l'espera que l'examen de les urnes ratifiqui que la idea pròpia és l'encertada. Per bé que el fons compartit és sumar més suports a l'independentisme, la pugna que es lliura avui és per liderar el vot independentista, perquè la República apareix borrosa i llunyana, per molt que la sentència del judici al Tribunal Suprem s'endevini -o es desitgi- com un moment de catarsi col·lectiva.
Guiat des de Waterloo, l'espai neoconvergent ha confeccionat unes llistes per a les eleccions espanyoles amb perfils fidels a Puigdemont i l'eliminació de les veus amb més trajectòria al Congrés, precisament les més pactistes. La tria de noms -des de Laura Borràs fins a Míriam Nogueras, passant per Jaume Alonso-Cuevillas- aclareixen les intencions de l'expresident per als primers comicis del cicle que es tancarà al maig. Puigdemont, que s'assegura el control de totes les decisions que es prendran a Madrid després de mitigar la discrepància al PDECat, també és un missatge de fons: JxCat aspira a blindar el vot independentista desconnectat d'Espanya i exigent amb el desplegament del mandat de l'1 d'octubre. Amb l'ajuda de presos i exiliats, es tracta de passar el rasclet entre els qui veuen tebior en els plantejaments post tardor del 2017. Ningú aclareix, però, com es faria efectiu un nou pols a l'Estat ni quines conseqüències tindria.
L'estratègia d'ERC és una altra. També prova de treure suc electoral a la figura dels presos -Junqueras encapçalarà la llista de les espanyoles i les europees-, però ha optat per donar forma a la tesi d'eixamplar la base social de l'independentisme. Amb quina fórmula? La incorporació de dirigents fins ara inclosos en opcions polítiques frontereres. En el passat van ser els socialistes disgustats amb la submissió del PSC al PSOE i avui són comuns rebotats del projecte d'Ada Colau, a qui alguns consideren fitxatges de pes i d'altres adjectiven com a simples trànsfugues. Joan Josep Nuet i Elisenda Alamany són l'aposta dels republicans per consolidar-se com a força capdavantera de la nova fase del procés. No queda clar, però, si darrere dels fitxatges unipersonals de Nuet i Alamany hi ha un electorat convençut de fer el trànsit a l'independentisme o, per contra, ERC només aconseguirà cartells electorals més cridaners. L'escrutini certificarà el rendiment de les operacions.
Costa d'endevinar, però, un salt endavant immediat de l'independentisme tant per la via de la mobilització dels convençuts com per la de la incorporació de veus que abans eren adversàries. Potser el més productiu implica paciència, temps i valentia per saber recalcular. Segurament el més constructiu seria que el Govern transmetés que lidera en lloc de convertir-se en plataforma d'estratègies electorals.
Les estratègies d'ERC i Junts per Catalunya (JxCat) estan avui condicionades per la consecució de cites electorals. I és davant del repte dels comicis espanyols, municipals i europeus que s'ha plasmat de forma més evident la distància tàctica de les sigles independentistes. Coneguda l'absència d'un full de ruta concret, cadascú ha aplicat el seu guió mentre de la convivència se n'ha fet rutina, a l'espera que l'examen de les urnes ratifiqui que la idea pròpia és l'encertada. Per bé que el fons compartit és sumar més suports a l'independentisme, la pugna que es lliura avui és per liderar el vot independentista, perquè la República apareix borrosa i llunyana, per molt que la sentència del judici al Tribunal Suprem s'endevini -o es desitgi- com un moment de catarsi col·lectiva.
Coneguda l'absència d'un full de ruta concret, cadascú ha aplicat el seu guió mentre de la convivència se n'ha fet rutina, a l'espera que l'examen de les urnes ratifiqui que la idea pròpia és l'encertada
Guiat des de Waterloo, l'espai neoconvergent ha confeccionat unes llistes per a les eleccions espanyoles amb perfils fidels a Puigdemont i l'eliminació de les veus amb més trajectòria al Congrés, precisament les més pactistes. La tria de noms -des de Laura Borràs fins a Míriam Nogueras, passant per Jaume Alonso-Cuevillas- aclareixen les intencions de l'expresident per als primers comicis del cicle que es tancarà al maig. Puigdemont, que s'assegura el control de totes les decisions que es prendran a Madrid després de mitigar la discrepància al PDECat, també és un missatge de fons: JxCat aspira a blindar el vot independentista desconnectat d'Espanya i exigent amb el desplegament del mandat de l'1 d'octubre. Amb l'ajuda de presos i exiliats, es tracta de passar el rasclet entre els qui veuen tebior en els plantejaments post tardor del 2017. Ningú aclareix, però, com es faria efectiu un nou pols a l'Estat ni quines conseqüències tindria.
Elisenda Alamany amb Ernest Maragall, aquest divendres Foto: Marc Puig
L'estratègia d'ERC és una altra. També prova de treure suc electoral a la figura dels presos -Junqueras encapçalarà la llista de les espanyoles i les europees-, però ha optat per donar forma a la tesi d'eixamplar la base social de l'independentisme. Amb quina fórmula? La incorporació de dirigents fins ara inclosos en opcions polítiques frontereres. En el passat van ser els socialistes disgustats amb la submissió del PSC al PSOE i avui són comuns rebotats del projecte d'Ada Colau, a qui alguns consideren fitxatges de pes i d'altres adjectiven com a simples trànsfugues. Joan Josep Nuet i Elisenda Alamany són l'aposta dels republicans per consolidar-se com a força capdavantera de la nova fase del procés. No queda clar, però, si darrere dels fitxatges unipersonals de Nuet i Alamany hi ha un electorat convençut de fer el trànsit a l'independentisme o, per contra, ERC només aconseguirà cartells electorals més cridaners. L'escrutini certificarà el rendiment de les operacions.
Segurament el més constructiu seria que el Govern transmetés que lidera en lloc de convertir-se en plataforma d'estratègies electorals
Costa d'endevinar, però, un salt endavant immediat de l'independentisme tant per la via de la mobilització dels convençuts com per la de la incorporació de veus que abans eren adversàries. Potser el més productiu implica paciència, temps i valentia per saber recalcular. Segurament el més constructiu seria que el Govern transmetés que lidera en lloc de convertir-se en plataforma d'estratègies electorals.