Es comenta sola la famosíssima entrevista del periodista britànic Tim Sebastian a Josep Borrell. Només cal preparar uns saboroses crispetes, posar-se el pitet i veure-la. Qualsevol persona amb un mínim de formació, de sentit comú, de mirada neta, veurà de seguida de què tracta, la sabrà interpretar soleta, sense necessitat que un article com aquest que estic escrivint li expliqui. No puc resistir, però, la temptació de fer descarat escarni d’aquest personatge que porta uns mesos profundament fora de si, fent el bufó per tot arreu on va, fent-se el graciós, l’ocurrent, exhibint un sentit de l’humor tronat, unes comparacions sempre fora de lloc, un invisible sentit de la decència. Qui és el tal Borrell a més a més d’un complet neci polític? Gràcies, moltes gràcies, al periodista Tim Sebastian per la seva feina, per haver contribuït a desemmascarar una mica més aquest farsant.
Perquè, esclar, si alguna cosa deixa clara l’entrevista és que el periodista, veterà, experimentat, extreballador de la BBC –ara a una emissora alemanya- no pot estar més tranquil. Pregunta amb pausa, amb dades a la mà, amb capacitat per a ser incisiu i alhora precís. Quan Sebastian diu que Carme Forcadell no ha estat condemnada a res. Quan Sebastian diu que el CIS assenyala el percentatge elevat d’espanyols que desitjarien una reforma de la constitució i sobretot quan, després d’aguantar els escarafalls i desaires de Borrell, conclou que ell no està allà per a fer-li al ministre les preguntes que ell desitgi. Demolidor, absolutament demolidor. I emocionant també, per què no dir-ho?
Tot ha començat quan el periodista li demana com pot ser que Carme Forcadell, amb 63 anys i sense cap antecedent, estigui en presó preventiva. Continuant en el marc del conflicte català, li pregunta també perquè el govern espanyol no es planteja una reforma constitucional. El ministre respon que perquè haurien de fer-ho, si els catalans no han vingut al Congrés amb una proposta tal i com van fer els bascos. I en aquest moment, l’entrevistador li dona la raó per la qual haurien de fer-ho: “Per què ho demana un 70% de gent, segons el CIS”.
Gràcies, moltes gràcies, al periodista Tim Sebastian per la seva feina, per haver contribuït a desemmascarar una mica més aquest farsant
Emocionant, sí. M’emociona veure un periodista, un oficiant de la professió que estimo, amb capacitat per a posar contra les cordes un polític neci. Amb l’única arma de la paraula i d’una calma molt envejable –no li tremola la veu en cap moment, no dubta en repreguntar, en utilitzar les dades i la documentació- contraresta els gestos absurds i acusacions de mentider i manipulador que li etziben. Accepta tornar a començar, exhibeix mà esquerra, no es molesta amb els estirabots de l’individu que està entrevistant, faltant-li al respecte, movent-se i gesticulant com si estigués posseït. Sebastian dona una lliçó de què ha de fer el periodista davant del poder polític. Una lliçó massa difícil de trobar en el món d’avui.
Torno per un moment a la reflexió de Lídia Heredia al Salvados de diumenge passat: “El Procés no accepta bé les preguntes”. I és curiós perquè els deliris de Borrell reconfirmen un cop més que ni el procés ni el no-procés. Vivim en un temps en què les preguntes no es digereixen bé. El sentit crític, la mirada incisiva, la pregunta pensada i amb fonament estan proscrits. Sí que es fan entrevistes incòmodes, sí que els periodistes saben ser incisius però vivim immersos en una cultura política en què costa molt que el polític neci se senti acorralat, atrapat per l’ofici del periodista.
De fet, a l’entrevista amb Sebastian, Borrell s’acorrala solet a ell mateix. Dona símptomes molt clars de persona políticament insana, d’algú que el millor que podria fer és retirar-se. Sigui com sigui, la notícia amb la que ens hem de quedar no té a veure amb Borrell. El protagonista no és ell. És el senyor Tim Sebastian, periodista.
