30 anys dels primers insubmisos

Assembleari, heterogeni i escola de lluita: el moviment insubmís, 30 anys després

Pepe Beúnza, Yon Sànchez, Sergi Sol i David Fernàndez condensen en una trobada a la presó Model les tres dècades del moviment de desobediència civil

per Antònia Crespí / Laura Estrada , La Model, 31 de març de 2019 a les 13:28 |
David Fernàndez, Yon Sánchez, Pepe Beúnza i Sergi Sol | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 31 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les portes que flanquegen l'infinit passadís que porta fins al panòptic central de la presó Model de Barcelona romanen mudes sota la llum asèptica dels fluorescents, que banyen terra i parets silencioses. Els barrots de les reixes, omnipresents arreu, irradien una fredor palpable amb els ulls. Pepe Beúnza camina amb pas alegre pel passadís mentre mira a banda i banda, despullant racons: "És curiós avançar sense sentir l'estrepitós soroll de la porta obrir-se davant teu i tancar-se darrere". Beúnza, va estar tres anys i dos mesos empresonat. El motiu es remunta a l'any 1971, en ple franquisme: va ser el primer objector de consciència a l'Estat per motius no-violents.

Anys més tard, un 20 de febrer de 1989, 57 joves van reprendre el camí que havia obert Beúnza i van presentar-se a les diferents delegacions del Govern Militar per comunicar que no farien la mili i que rebutjaven les Prestacions Socials Substitutòries (PSS). Aquell acte de rebel·lió només seria el primer embat d'un corrent molt més fort que amb els anys aniria sumant insubmisos, fins que, el 2001, José María Aznar va posar fi al servei militar obligatori, tal com havia pactat amb CiU cinc anys abans. Es podria considerar la victòria més important de la desobediència civil pacífica i ara, el 2019, afloren de nou reflexions d'aleshores en un context on la repressió torna a ser a l'ordre del dia.



Per poder arribar a la galeria 3 de la Model, cal passar pel cor de la presó: el gegantí panòptic, o com Beúnza prefereix anomenar-lo, "la centraleta". Tot i que ell no va estar reclòs a la Model, sinó que va fer un "tour" -com diu ell- per diferents centres penitenciaris de València fins al Sàhara, els records tornen de la mateixa manera. Malgrat la cruesa del temps que va passar entre reixes, l'activista antimilitarista no para de riure mentre reviu anècdotes com les de la missa obligatòria: "Moltes vegades, després que el capellà digués 'Que el señor esté con vosotros', algú cridava 'Y con tu puta madre'".


Abraçada intergeneracional

A l'exterior, al pati de la Model, acaba d'arribar el periodista i exdiputat de la CUP David Fernàndez. Ell va pertànyer a les últimes generacions que es van sumar a la campanya d'insubmissió que va dissenyar el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC). Quasi trepitjant-li els talons, apareix Sergi Sol, qui ha estat responsable de comunicació d'ERC en diferents àmbits i un dels primers insubmisos a Catalunya.


Després de l'abraçada de retrobament i de preguntar-se si tot va bé, Sol treu un llibre de la bossa i el dóna a Fernàndez. Són els "Contes des de la presó" que recentment ha escrit Oriol Junqueras. "Té, vaig estar aquest cap de setmana a Soto del Real amb l'Oriol i em va donar això per a tu", li diu. L'any 1991 va ser precisament Sol qui va estar quatre mesos en presó preventiva a Alcalá–Meco. Beúnza, Sol i Fernàndez es fan un selfie i el passen al telèfon d'una de les lletrades que assisteix Junqueras al Suprem per a que li ensenyi i li envien records.
 

Un dels moments de la retrobada d'insubmisos organitzada per NacióDigital. Foto: Adrià Costa


La repressió que va exercir l'Estat contra els insubmisos va ser arbitrària i selectiva, segons coincideixen els implicats convocats per NacióDigital. Es calcula que, en total, fins a 50.000 joves van negar-se a ser allistats, dels quals 1.000 van ser empresonats, més de 600 van haver de passar a la clandestinitat i un altre miler va acabar sent jutjat -sense presó-. Els tribunals més durs van ser els navarresos, que van arribar a condemnar 200 persones. De fet, malgrat que ara Fernàndez i Sol recorden amb un somriure els anys de lluita, recorden també els joves que van perdre la vida a la presó o per causes derivades de la repressió.

L'últim a arribar és Yon Sànchez, és l'únic dels quatre que sí que va complir condemna a la Model. Quan Sol el veu, l'abraça i es miren i, després de "quant de temps sense veure's", cau un "t'has aprimat" divertit. Com a membres de les primeres tongades d'insubmisos que hi va haver a Catalunya, els dos van compartir moltes assemblees i debats.

L'assemblearisme, clau per a l'èxit

Si una cosa va caracteritzar el moviment de desobediència civil que encarnaven els insubmisos era el caràcter assembleari. De fet, quan ara Sànchez s'ho mira amb perspectiva, apunta a aquesta horitzontalitat com un dels factors d'èxit del moviment. Ara, tots quatre coincideixen en un dels espais més representatius de la repressió, la Model, que només fa dos anys que va deixar de ser un centre penitenciari. Beúnza, Sànchez, Sol i Fernàndez, tres generacions d'insubmisos juntes a la galeria 3.

La creació d'un marc referencial que fos capaç de recollir la diversitat de sensibilitats que confluïen dins de la protesta va ser clau per a l'èxit dels insubmisos

Malgrat que els separin anys, també recorregut i fins i tot la repressió viscuda fos diferent, tots ells coincideixen que la creació d'un marc referencial que fos capaç de recollir la diversitat de sensibilitats que confluïen dins de la protesta va ser clau per a l'èxit dels insubmisos.

L'antimilitarisme n'era l'essència, però cadascú tenia un relat propi. En el cas de Sol, va afegir-se a la insubmissió a través de l'independentisme. Explica com el seu rebuig a l'exèrcit espanyol no sols venia donat per l'antimilitarisme, sinó pel que representava la institució en si. Per la seva banda, Fernàndez recorda com a les assemblees que es feien al mig del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona -"que no eren precisament petites"- s'hi respirava aquesta heterogeneïtat.

Encara se'n pot aprendre molt

Tres dècades de desobediència civil i insubmissió condensades en un mateix espai, i de les quals encara es desprèn la força d'un moviment que va posar contra les cordes a tot un estat. Quan els quatre miren enrere i filen la història de la campanya, tots coincideixen en que encara se'n pot aprendre molt . "Per mi la insubmissió va ser una de les primeres escoles i encara ho és", afirma Fernàndez mentre els altres assenteixen pensatius.

La insubmissió va esdevenir una escola per a milers de joves que van aprendre el valor de dir "no", però que també va ensenyar fins a on es podia arribar amb la desobediència civil. De fet, Beúnza no para de repetir, quasi com si fos el leitmotiv de la conversa, que tots els joves s'enfrontaven als tribunals amb valentia i coratge: "I és que, en el moment en què els insubmisos van perdre la por a la presó, ja havien vençut".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació