25
de març
del
2019
Actualitzat
a les
17:31h
De la mateixa manera que crec que el procés ha marcat a foc la professió periodística, no crec que ni tan sols el pas del temps serveixi per a fer autocrítica. Senzillament hi posarem terra a sobre i a córrer. A ningú li interessa de veritat parar-se un moment, reflexionar i sortir de la trinxera. Són còmodes pensaments com “caram, alguna cosa estem fent malament, serà qüestió de pensar-hi”. Són còmodes perquè dos minuts després ja estem tots de nou immersos en l’engranatge. Potser d’aquí molt de temps però no crec que ni així. Si un escàndol tan gran, tan notori i tan trist i luctuós com els assassinats d’Alcàsser –ja fa més de vint- no ha servit perquè ningú aprengués res, imagineu-vos si es tracta d’aprendre alguna cosa en el terreny de la política.
La cosa, encara que no ho sembli, és encara més crua. El periodisme de successos és una branca del periodisme, en canvi el procés i el seu tractament mediàtica ho empastifa tot, és un tema transversal que afecta dinàmiques, rutines i valors periodístics més enquistats. S’han comès i s’estan cometent tota mena d’excessos, el vell periodisme de carnet s’ha vist desbordat, sobrepassat per tot arreu. A ningú li interessa aprendre’n res. La sensibilitat personal de cadascú, les creences i compromisos estan per sobre. Estem parlant de veritats i finalitats superiors. Tant la sagrada unitat d’Espanya com la sagrada independència de Catalunya no entren en les enrevessades equacions del periodisme.
És un tema que m’interessa moltíssim. Per un motiu: soc periodista. Sempre que es debat o s’analitza sobre què fem i com ho fem els periodistes hi caic de quatre potes. I sempre penso el mateix: interessarà algú que no sigui periodista? I ho vaig pensar també ahir, mentre veia Salvados. Em van quedar dubtes. Jordi Évole va reunir Lídia Heredia, Mònica Terribas, Vicente Vallés, Antonio Garcia Ferreras i Josep Cuní per a debatre sobre com s’està explicant el procés i el judici del procés. Va ser interessant perquè sempre és interessant escoltar-los reflexionar sobre la seva professió, sobre la interacció amb la política, sobre la independència, sobre què i per què ho expliquem etc. Però, en realitat, no va quedar un pòsit gaire reeixit.
El més cridaner va ser l’enganxada d’Évole amb Terribas, publicitada durant tota la setmana amb una promoció que explotava el morbo del xoc de dues personalitats periodístiques tan enceses com les seves. Em van semblar comprensibles les dues reaccions. La pregunta d’Évole sobre el discurs –“Benvinguts a la república catalana...”- de Terribas el 27 d’octubre: “Sabent que la DUI va ser una mentida et vas sentir enganyada pels polítics?”. No era fàcil fer aquesta pregunta. I la periodista es va sentir incòmoda i un pèl molesta. És el que deia abans, és complicat entrar en valoracions i reflexions molt profundes. Amb aquest tema, el periodisme està empeltat de creences i sentiments propis i amb el judici estem en una aventura de “bons contra dolents”. No en traurem res d’objectivar-ho, d’intentar extreure’n conclusions. No quedaran lliçons útils per al futur.
Heredia i Cuní van formular les observacions més precises, les més fondes. Heredia: “El procés aguanta malament les preguntes concretes”. No es pot dir millor. Val la pena recordar els polítics independentistes en els moments culminants entre 2016 i 2017. No responien res de precís. Cap concreció més enllà d’intencions. Tenien un concepte crossa: “Les estructures d’estat”. Responien això i ja no calia preguntar res més. I se’ls va comprar el relat. I el periodisme acòlit va comprar aquell relat. I aquí, amics, no ha passat res. I, repeteixo, cap conclusió ni ensenyança per al futur.
I ara el judici als presos és el que ho aguanta tot. I és la roda del hàmster que continua rodant. I quan s’acabi el judici? Llavors què? Quantes eleccions consecutives serem capaços d’empassar-nos? I el periodisme què farà? La roda seguirà girant. Les trinxeres, obertes en canal.
La cosa, encara que no ho sembli, és encara més crua. El periodisme de successos és una branca del periodisme, en canvi el procés i el seu tractament mediàtica ho empastifa tot, és un tema transversal que afecta dinàmiques, rutines i valors periodístics més enquistats. S’han comès i s’estan cometent tota mena d’excessos, el vell periodisme de carnet s’ha vist desbordat, sobrepassat per tot arreu. A ningú li interessa aprendre’n res. La sensibilitat personal de cadascú, les creences i compromisos estan per sobre. Estem parlant de veritats i finalitats superiors. Tant la sagrada unitat d’Espanya com la sagrada independència de Catalunya no entren en les enrevessades equacions del periodisme.
S’han comès i s’estan cometent tota mena d’excessos, el vell periodisme de carnet s’ha vist desbordat, sobrepassat per tot arreu. A ningú li interessa aprendre’n res
És un tema que m’interessa moltíssim. Per un motiu: soc periodista. Sempre que es debat o s’analitza sobre què fem i com ho fem els periodistes hi caic de quatre potes. I sempre penso el mateix: interessarà algú que no sigui periodista? I ho vaig pensar també ahir, mentre veia Salvados. Em van quedar dubtes. Jordi Évole va reunir Lídia Heredia, Mònica Terribas, Vicente Vallés, Antonio Garcia Ferreras i Josep Cuní per a debatre sobre com s’està explicant el procés i el judici del procés. Va ser interessant perquè sempre és interessant escoltar-los reflexionar sobre la seva professió, sobre la interacció amb la política, sobre la independència, sobre què i per què ho expliquem etc. Però, en realitat, no va quedar un pòsit gaire reeixit.
¿Se sintió engañada Mònica Terribas? #SalvadosProcéspic.twitter.com/E1HR2qkbRJ
— Salvados (@salvadostv) 24 de marzo de 2019
El més cridaner va ser l’enganxada d’Évole amb Terribas, publicitada durant tota la setmana amb una promoció que explotava el morbo del xoc de dues personalitats periodístiques tan enceses com les seves. Em van semblar comprensibles les dues reaccions. La pregunta d’Évole sobre el discurs –“Benvinguts a la república catalana...”- de Terribas el 27 d’octubre: “Sabent que la DUI va ser una mentida et vas sentir enganyada pels polítics?”. No era fàcil fer aquesta pregunta. I la periodista es va sentir incòmoda i un pèl molesta. És el que deia abans, és complicat entrar en valoracions i reflexions molt profundes. Amb aquest tema, el periodisme està empeltat de creences i sentiments propis i amb el judici estem en una aventura de “bons contra dolents”. No en traurem res d’objectivar-ho, d’intentar extreure’n conclusions. No quedaran lliçons útils per al futur.
Heredia i Cuní van formular les observacions més precises, les més fondes. Heredia: “El procés aguanta malament les preguntes concretes”. No es pot dir millor. Val la pena recordar els polítics independentistes en els moments culminants entre 2016 i 2017. No responien res de precís. Cap concreció més enllà d’intencions. Tenien un concepte crossa: “Les estructures d’estat”. Responien això i ja no calia preguntar res més. I se’ls va comprar el relat. I el periodisme acòlit va comprar aquell relat. I aquí, amics, no ha passat res. I, repeteixo, cap conclusió ni ensenyança per al futur.
Twitter nos condiciona. Sólo nos atrevemos a opinar para que nos aplaudan. #SalvadosProcéspic.twitter.com/JhnteI0Zpq
— Salvados (@salvadostv) 24 de marzo de 2019
I ara el judici als presos és el que ho aguanta tot. I és la roda del hàmster que continua rodant. I quan s’acabi el judici? Llavors què? Quantes eleccions consecutives serem capaços d’empassar-nos? I el periodisme què farà? La roda seguirà girant. Les trinxeres, obertes en canal.