25
de març
del
2019
Actualitzat
a les
18:08h
Finalment, serà Adolfo Suárez Illana, fill de l'expresident Adolfo Suárez, el número dos pel PP per Madrid en les eleccions espanyoles del 28 d'abril. Serà ell qui farà tàndem amb Pablo Casado. El perfil triat respon a un intent del líder del PP per mostrar una imatge més centrada, mostrant el llegat de qui va ser un dels actors de la Transició i cap de la UCD. També és una aposta pel vot més sènior, una part del qual pot estar dubtant entre el PP i Vox de cara a les eleccions d'abril. Però el cert és que Casado opta per un rostre molt conegut i clàssic, i molt menys "moderat" del que aparenta.
Aliat dels enemics de l'expresident
Adolfo Suárez Illana (Madrid, 1964 és un advocat amb vocació política, que va tastar al costat del seu pare, Adolfo Suárez González (1932-2014). Aquest no serà el primer cop que és candidat. La imatge i el llegat de l'expresident han estat sempre una temptació pel Partit Popular. Un fet que no deixa de ser paradoxal, ja que Suárez va acabar presentant la dimissió després d'una duríssima campanya d'erosió que van protagonitzar, d'una banda, un PSOE a l'oposició, però de l'altra, la dreta espanyola més reaccionària. Des de sectors patronals a un ampli segment de l'exèrcit fins als nostàlgics del franquisme. Tots ells veien Suárez com un traïdor. En l'actual PP hi ha molt més de l'antiga Alianza Popular de Manuel Fraga, que tant va atacar Suárez, que de la tèbia UCD.
Un fracàs estrepitós
Malgrat això, Suárez Illana sempre ha mantingut sintonia amb el PP. Va entrar-hi a militar durant la presidència de José María Aznar i el 2003 va protagonitzar una campanya com a candidat a la presidència de Castella-la Manxa. No ho tenia fàcil. Havia de competir amb el socialista José Bono, que feia anys que havia consolidat un poder total a la comunitat i que amb un estil populista va aconseguir no tenir rivals ni a esquerra ni a dreta. Però el PP tenia majoria absoluta al Congrés i se sentia fort. La carta Suárez Illana, però, va ser un fracàs. Bono va arrasar i el PP va treure uns resultats dolents. El candidat ni tan sols va recollir l'acta de diputat i va sortir per la porta del darrera.
A la dreta del pare
Des d'aquella derrota, el fill de l'expresident va mantenir un perfil molt suau. Fins que la crisi al PP, amb la caiguda de Mariano Rajoy i el pas a l'oposició, va donar una altra oportunitat a Suárez Illana. El candidat Casado va sumar-lo a la seva candidatura. En un moment de gir a la dreta del partit, el cognom Suárez ajudava Casado a llimar la imatge més extrema del seu discurs. Per això el va ensenyar tant com va poder i, un cop líder del partit, el va fer president de la fundació Concòrdia i Llibertat, i li ha encarregat un projecte de llei per substituir la de memòria històrica.
Contra els "enemics d'Espanua"
Suárez Illana està clarament a la dreta del seu pare. Ho va mostrar quan es va decantar clarament per Casado dins del PP. I ho explicita en les seves declaracions. Reentment, va intervenir en un acte del PP català, precisament a la Casa de Castella-la Manxa a Barcelona, acompanyant Alejandro Fernández. Allí, en un to, això sí, molt ponderat, va alertar contra tota mena de diáleg contra "els enemics d'Espanya", en clara al·lusió a esquerres i sobiranistes. Sobre Catalunya, va confessar que la seva lectura preferida era Ortega y Gasset, furibund anticatalanista, i va acusar Pedro Sánchez d'haver governat gràcies "a Bildu i separatistes". És clar que el novembre passat ja va sorprendre assegurant en unes declaracions que la democràcia l'havien dut moltes persones, però també Franco.
Aliat dels enemics de l'expresident
Adolfo Suárez Illana (Madrid, 1964 és un advocat amb vocació política, que va tastar al costat del seu pare, Adolfo Suárez González (1932-2014). Aquest no serà el primer cop que és candidat. La imatge i el llegat de l'expresident han estat sempre una temptació pel Partit Popular. Un fet que no deixa de ser paradoxal, ja que Suárez va acabar presentant la dimissió després d'una duríssima campanya d'erosió que van protagonitzar, d'una banda, un PSOE a l'oposició, però de l'altra, la dreta espanyola més reaccionària. Des de sectors patronals a un ampli segment de l'exèrcit fins als nostàlgics del franquisme. Tots ells veien Suárez com un traïdor. En l'actual PP hi ha molt més de l'antiga Alianza Popular de Manuel Fraga, que tant va atacar Suárez, que de la tèbia UCD.
Un fracàs estrepitós
Malgrat això, Suárez Illana sempre ha mantingut sintonia amb el PP. Va entrar-hi a militar durant la presidència de José María Aznar i el 2003 va protagonitzar una campanya com a candidat a la presidència de Castella-la Manxa. No ho tenia fàcil. Havia de competir amb el socialista José Bono, que feia anys que havia consolidat un poder total a la comunitat i que amb un estil populista va aconseguir no tenir rivals ni a esquerra ni a dreta. Però el PP tenia majoria absoluta al Congrés i se sentia fort. La carta Suárez Illana, però, va ser un fracàs. Bono va arrasar i el PP va treure uns resultats dolents. El candidat ni tan sols va recollir l'acta de diputat i va sortir per la porta del darrera.
A la dreta del pare
Des d'aquella derrota, el fill de l'expresident va mantenir un perfil molt suau. Fins que la crisi al PP, amb la caiguda de Mariano Rajoy i el pas a l'oposició, va donar una altra oportunitat a Suárez Illana. El candidat Casado va sumar-lo a la seva candidatura. En un moment de gir a la dreta del partit, el cognom Suárez ajudava Casado a llimar la imatge més extrema del seu discurs. Per això el va ensenyar tant com va poder i, un cop líder del partit, el va fer president de la fundació Concòrdia i Llibertat, i li ha encarregat un projecte de llei per substituir la de memòria històrica.
Contra els "enemics d'Espanua"
Suárez Illana està clarament a la dreta del seu pare. Ho va mostrar quan es va decantar clarament per Casado dins del PP. I ho explicita en les seves declaracions. Reentment, va intervenir en un acte del PP català, precisament a la Casa de Castella-la Manxa a Barcelona, acompanyant Alejandro Fernández. Allí, en un to, això sí, molt ponderat, va alertar contra tota mena de diáleg contra "els enemics d'Espanya", en clara al·lusió a esquerres i sobiranistes. Sobre Catalunya, va confessar que la seva lectura preferida era Ortega y Gasset, furibund anticatalanista, i va acusar Pedro Sánchez d'haver governat gràcies "a Bildu i separatistes". És clar que el novembre passat ja va sorprendre assegurant en unes declaracions que la democràcia l'havien dut moltes persones, però també Franco.