24
de març
del
2019
Actualitzat
a les
11:32h
El 28 d'octubre de 1973 va ser un dia memorable en la història del Barça. Johan Cruyff va estrenar-se amb la samarreta blaugrana en partit oficial jugant contra el Granada. Enrere quedaven mesos esgotadors. Les negociacions amb l'Ajax d'Amsterdam s'havien tancat a l'agost, però hi havia hagut entrebancs administratius i l'afició va haver d'esperar. Aquell diumenge, el Camp Nou, a banda d'un clam, era un mar de nervis i expectació. La situació del Barça en el campionat de Lliga era una fotografia d'uns anys caracteritzats per un derrotisme que tenia motius: l'equip anava catorzè a la classificació, amb sis punts. El 4-0 amb el Granada, amb dos gols de Johan, va ser més que un indici.
Però el 28 d'octubre de 1973 és també important en la història de l'antifranquisme. Aquell dia, hi ha "la detenció dels 113", quan la policia entra a la parròquia de Santa Maria Mitjancera i són detinguts els principals impulsors de l'Assemblea de Catalunya. Hi ha una anècdota imperdible d'aquest dia. A mitja tarda, un policia s'acosta a una de les cel·les on hi havia Jordi Carbonell, Pere Portabella, Josep-Lluís Carod-Rovira i d'altres i els diu "Ánimo, muchachos, soy de los vuestros". Ells es miren i un diu: "Ostres, un poli demòcrata!". I el policia, que els sent, es gira i respon: "¡Qué coño, demócrata, yo soy del Barça!".
Aquella temporada va ser apoteòsica. El Barça va acabar campió de Lliga -el que no es tastava des del 1961- a vuit punts del segon, que va ser l'Atlètic de Madrid. L'arribada de Cruyff va suposar un canvi des del punt de vista futbolístic i professional, però va ser sobretot el símbol d'un canvi d'època que començava a deixar enrere els anys tenebrosos del franquisme futbolístic.
L'estructura franquista en el futbol
Quan Cruyff arriba al Barça, el franquisme és a les acaballes. Un Franco decrèpit ha cedit la presidència del govern a l'almirall Carrero Blanco, designat el juny i que serà assassinat el mes de desembre. Però l'estructura del règim resta dempeus i l'aparell repressiu funciona a tot drap. L'esport, com tots els àmbits de la vida civil, està sota control i depèn de la secretaria general del Movimiento, que era el partit únic.
Els anys setanta el ministre secretari general del Movimieto era Torcuato Fernández Miranda, un falangista de verb florit i astúcia reconeguda, que pocs anys després seria el cervell gris de la primera fase de la transició. D'ell depenia el delegat nacional d'Esports, que va ser durant un temps Joan Antonio Samaranch. Sembla, però, que no hi havia química entre Samaranch i Fernández Miranda, i el ministre el va cessar i el va substituir per un altre català, Joan Gich, un falangista de Girona que era el gerent del Barça. Això, però, no el feia gens catalanista. L'home tenia tanta por al poder del Reial Madrid que cada vegada que es trobava amb directius del club només feia que dir: "No em comprometeu".
El Barça hi va sortit guanyant amb la marxa de Gich perquè la junta elegida el 1969, liderada per Agustí Montal, va nomenar un gerent nou, Armand Carabén, un home proper a l'oposició antifranquista i que era amic del dirigent socialista i catalanista Josep Pallach. Carabén estava casat amb una holandesa i coneixia l'Ajax. No va parar fins que va conèixer el jugador, la primavera del 1972. La bona amistat establerta amb Cor Coster, el sogre de Johan, va ser decisiva per mantenir el contacte. Però els problemes eren molts. En els despatxos oficials de Madrid, el Barça era vist amb hostilitat.
El futbol era pel règim un tema estratègic i el Reial Madrid era el gran mimat per la dictadura i alhora considerat una mena d'ambaixador a Europa des que el fitxatge de Di Stéfano -arrabassat al Barça amb males arts- va reforçar l'equip blanc. La dictadura necessitava potenciar espectacles allunyats de la política. Un dia li van preguntar a Vicente Calderón, etern president de l'Atlètic de Madrid, si no creia que la gent vivia massa pendent dels partits del diumenge. Ell va respondre: "Al contrari. La gent hauria d'estar parlant de futbol tres dies abans i tres dies després del partit".
Pactar o no pactar amb Madrid
El futbol espanyol va viure a inicis dels setanta la crisi dels anomenats oriünds, futbolistes d’origen sud-americà que podien ser fitxats pels clubs si presentaven certificat de nacionalitat. Es van produir tota mena d'irregularitats, i el Barça va topar amb seriosos entrebancs quan va voler contractar futbolistes. La junta de Montal, que no volia tornar a patir les humiliacions del cas Di Stéfano, va encarregar a un jove advocat, Miquel Roca Junyent, que elaborés un informe sobre el tema i Roca va viatjar a Amèrica del Sud i va tornar amb un dossier que demostrava que només catorze dels seixanta jugadors fitxats tenien ascendència espanyola.
A partir d'aquí, la junta del club es va dividir. Un sector, seguint instruccions de Gich, volia oblidar el tema i empassar-se una altra granota. D'altres, com Josep Lluís Vilaseca i Raimon Carrasco, exigien plantar cara al Madrid i a la Federació Espanyola. Al final, el 1973 es va arribar a un acord: a canvi de no fer sang en el tema dels oriünds, es facilitarien els fitxatges d'estrangers. A la Masia van tocar el cel: Cruyff era a tocar.
Un fill que es diu Jordi i braçalet amb la senyera
En aquells anys, tot gest tenia un valor enorme. No va passar desapercebut que Cruyff fos el primer capità de l'equip que lluís el braçalet amb la senyera. Allò era una declaració d'intencions. Molt més ho va ser quan amb motiu del naixement del seu fill, el febrer del 1974, el bategés com a Jordi, en català, una decisió que va trobar també dificultats burocràtiques.
Pocs dies després de néixer el seu fill, el Barça jugava al Santiago Bernabéu contra la gran balena blanca. Si el Barça, com va dir un dia Narcís de Carreras, era més que un club i Cruyff més que un jugador, allò va ser molt més que un partit. Davant un Reial Madrid atònit, el Barça va clavar cinc gols als blancs (Cruyff, Sotil, Juan Carlos i dos d'Asensi). I tot retransmès per TVE. Mentre els directius culers presents feien esforços per dissimular l'eufòria, el rostre de les autoritats era un poema. El general Fuertes de Villavicencio, cap de la Casa de Su Excelencia, no sabia on mirar. Aquell dia, el Barça va treure's de sobre molts complexos familiars.
Com va dir un cronista, de Di Stéfano a Cruyff hi havia tot una història de la derrota al renaixement. Aquell 0-5 va tenir una repercussió extraordinària a Catalunya i va deixar l'Espanya negra aclaparada. La Trinca ho va immortalitzar en la cançó Botifarra de pagès: "Sonaren cinc campanades/allà a la Puerta del Sol./ Cinc cops plorà la Cibeles./Madrid estava de dol".
El 9 de febrer del 1975 es va produir una altra d'aquelles imatges que queden com a símbol d'una època. Jugant a casa del Màlaga, Cruyff va protestar per una jugada rival i l'àrbitre el va expulsar. Al negar-se a abandonar el camp, va intervenir la policia i l'holandès va ser foragitat pels grisos a empentes. Allò va encendre l'afició culer i el club va fer un comunicat en què denunciava una situació en què "el futbol no és esport". Una dada a tenir en compte: l'àrbitre del partit, el col·legiat Orrantia, era el mateix que el del 0-5, que va ser considerat molt correcte. En aquest cas, potser va voler compensar.
El bust de Franco, per terra
El país bullia amb desig de canvi mentre Franco es moria. El Barça també vivia les tensions polítiques dels darrers anys del règim. Poc després del 0-5, Salvador Puig Antich era executat a garrot vil. I el setembre del 1975, es produïen els últims afusellaments de la dictadura: cinc condemnats a mort, amb una onada de protestes a tot Europa.
Així que es va conèixer la mort de Franco, la junta de Montal va treure la placa dels caídos i va decidir retirar el bust del dictador. Jaume Rossell, el gerent que havia succeït Carabén, i Joan Granados, secretari general de l'entitat, es van disposar a treure el bust de Franco. Van fer broma passant-se'l i va caure a terra, esmicolant-se. Aleshores es van adonar que era de guix. l'anècdota l'explica el malaguanyat Agustí Montal en les seves memòries.
El 28 de desembre de 1975, tan sols un mes després de la mort del dictador, el Camp Nou va aparèixer atapeït de senyeres per primer cop. Tot un país s'havia tret una llosa de sobre. El partit contra el Madrid, que venia carregat de molta tensió, va concloure amb triomf del Barça per 2-1. D'acord amb els canvis que feia la societat catalana, el Barça, en bona part gràcies a Cruyff, es trobava amb el seu futur.
Però el 28 d'octubre de 1973 és també important en la història de l'antifranquisme. Aquell dia, hi ha "la detenció dels 113", quan la policia entra a la parròquia de Santa Maria Mitjancera i són detinguts els principals impulsors de l'Assemblea de Catalunya. Hi ha una anècdota imperdible d'aquest dia. A mitja tarda, un policia s'acosta a una de les cel·les on hi havia Jordi Carbonell, Pere Portabella, Josep-Lluís Carod-Rovira i d'altres i els diu "Ánimo, muchachos, soy de los vuestros". Ells es miren i un diu: "Ostres, un poli demòcrata!". I el policia, que els sent, es gira i respon: "¡Qué coño, demócrata, yo soy del Barça!".
Aquella temporada va ser apoteòsica. El Barça va acabar campió de Lliga -el que no es tastava des del 1961- a vuit punts del segon, que va ser l'Atlètic de Madrid. L'arribada de Cruyff va suposar un canvi des del punt de vista futbolístic i professional, però va ser sobretot el símbol d'un canvi d'època que començava a deixar enrere els anys tenebrosos del franquisme futbolístic.
L'estructura franquista en el futbol
Quan Cruyff arriba al Barça, el franquisme és a les acaballes. Un Franco decrèpit ha cedit la presidència del govern a l'almirall Carrero Blanco, designat el juny i que serà assassinat el mes de desembre. Però l'estructura del règim resta dempeus i l'aparell repressiu funciona a tot drap. L'esport, com tots els àmbits de la vida civil, està sota control i depèn de la secretaria general del Movimiento, que era el partit únic.
Els anys setanta el ministre secretari general del Movimieto era Torcuato Fernández Miranda, un falangista de verb florit i astúcia reconeguda, que pocs anys després seria el cervell gris de la primera fase de la transició. D'ell depenia el delegat nacional d'Esports, que va ser durant un temps Joan Antonio Samaranch. Sembla, però, que no hi havia química entre Samaranch i Fernández Miranda, i el ministre el va cessar i el va substituir per un altre català, Joan Gich, un falangista de Girona que era el gerent del Barça. Això, però, no el feia gens catalanista. L'home tenia tanta por al poder del Reial Madrid que cada vegada que es trobava amb directius del club només feia que dir: "No em comprometeu".
El Barça hi va sortit guanyant amb la marxa de Gich perquè la junta elegida el 1969, liderada per Agustí Montal, va nomenar un gerent nou, Armand Carabén, un home proper a l'oposició antifranquista i que era amic del dirigent socialista i catalanista Josep Pallach. Carabén estava casat amb una holandesa i coneixia l'Ajax. No va parar fins que va conèixer el jugador, la primavera del 1972. La bona amistat establerta amb Cor Coster, el sogre de Johan, va ser decisiva per mantenir el contacte. Però els problemes eren molts. En els despatxos oficials de Madrid, el Barça era vist amb hostilitat.
El futbol era pel règim un tema estratègic i el Reial Madrid era el gran mimat per la dictadura i alhora considerat una mena d'ambaixador a Europa des que el fitxatge de Di Stéfano -arrabassat al Barça amb males arts- va reforçar l'equip blanc. La dictadura necessitava potenciar espectacles allunyats de la política. Un dia li van preguntar a Vicente Calderón, etern president de l'Atlètic de Madrid, si no creia que la gent vivia massa pendent dels partits del diumenge. Ell va respondre: "Al contrari. La gent hauria d'estar parlant de futbol tres dies abans i tres dies després del partit".
Pactar o no pactar amb Madrid
El futbol espanyol va viure a inicis dels setanta la crisi dels anomenats oriünds, futbolistes d’origen sud-americà que podien ser fitxats pels clubs si presentaven certificat de nacionalitat. Es van produir tota mena d'irregularitats, i el Barça va topar amb seriosos entrebancs quan va voler contractar futbolistes. La junta de Montal, que no volia tornar a patir les humiliacions del cas Di Stéfano, va encarregar a un jove advocat, Miquel Roca Junyent, que elaborés un informe sobre el tema i Roca va viatjar a Amèrica del Sud i va tornar amb un dossier que demostrava que només catorze dels seixanta jugadors fitxats tenien ascendència espanyola.
A partir d'aquí, la junta del club es va dividir. Un sector, seguint instruccions de Gich, volia oblidar el tema i empassar-se una altra granota. D'altres, com Josep Lluís Vilaseca i Raimon Carrasco, exigien plantar cara al Madrid i a la Federació Espanyola. Al final, el 1973 es va arribar a un acord: a canvi de no fer sang en el tema dels oriünds, es facilitarien els fitxatges d'estrangers. A la Masia van tocar el cel: Cruyff era a tocar.
Un fill que es diu Jordi i braçalet amb la senyera
En aquells anys, tot gest tenia un valor enorme. No va passar desapercebut que Cruyff fos el primer capità de l'equip que lluís el braçalet amb la senyera. Allò era una declaració d'intencions. Molt més ho va ser quan amb motiu del naixement del seu fill, el febrer del 1974, el bategés com a Jordi, en català, una decisió que va trobar també dificultats burocràtiques.
Pocs dies després de néixer el seu fill, el Barça jugava al Santiago Bernabéu contra la gran balena blanca. Si el Barça, com va dir un dia Narcís de Carreras, era més que un club i Cruyff més que un jugador, allò va ser molt més que un partit. Davant un Reial Madrid atònit, el Barça va clavar cinc gols als blancs (Cruyff, Sotil, Juan Carlos i dos d'Asensi). I tot retransmès per TVE. Mentre els directius culers presents feien esforços per dissimular l'eufòria, el rostre de les autoritats era un poema. El general Fuertes de Villavicencio, cap de la Casa de Su Excelencia, no sabia on mirar. Aquell dia, el Barça va treure's de sobre molts complexos familiars.
Com va dir un cronista, de Di Stéfano a Cruyff hi havia tot una història de la derrota al renaixement. Aquell 0-5 va tenir una repercussió extraordinària a Catalunya i va deixar l'Espanya negra aclaparada. La Trinca ho va immortalitzar en la cançó Botifarra de pagès: "Sonaren cinc campanades/allà a la Puerta del Sol./ Cinc cops plorà la Cibeles./Madrid estava de dol".
El 9 de febrer del 1975 es va produir una altra d'aquelles imatges que queden com a símbol d'una època. Jugant a casa del Màlaga, Cruyff va protestar per una jugada rival i l'àrbitre el va expulsar. Al negar-se a abandonar el camp, va intervenir la policia i l'holandès va ser foragitat pels grisos a empentes. Allò va encendre l'afició culer i el club va fer un comunicat en què denunciava una situació en què "el futbol no és esport". Una dada a tenir en compte: l'àrbitre del partit, el col·legiat Orrantia, era el mateix que el del 0-5, que va ser considerat molt correcte. En aquest cas, potser va voler compensar.
El bust de Franco, per terra
El país bullia amb desig de canvi mentre Franco es moria. El Barça també vivia les tensions polítiques dels darrers anys del règim. Poc després del 0-5, Salvador Puig Antich era executat a garrot vil. I el setembre del 1975, es produïen els últims afusellaments de la dictadura: cinc condemnats a mort, amb una onada de protestes a tot Europa.
Així que es va conèixer la mort de Franco, la junta de Montal va treure la placa dels caídos i va decidir retirar el bust del dictador. Jaume Rossell, el gerent que havia succeït Carabén, i Joan Granados, secretari general de l'entitat, es van disposar a treure el bust de Franco. Van fer broma passant-se'l i va caure a terra, esmicolant-se. Aleshores es van adonar que era de guix. l'anècdota l'explica el malaguanyat Agustí Montal en les seves memòries.
El 28 de desembre de 1975, tan sols un mes després de la mort del dictador, el Camp Nou va aparèixer atapeït de senyeres per primer cop. Tot un país s'havia tret una llosa de sobre. El partit contra el Madrid, que venia carregat de molta tensió, va concloure amb triomf del Barça per 2-1. D'acord amb els canvis que feia la societat catalana, el Barça, en bona part gràcies a Cruyff, es trobava amb el seu futur.