Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Entrevista

Enric Prats: «Si compartim valors democràtics, l'escola ha d'adoctrinar, no pot ser neutral»

El doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona acaba de publicar "L'escola importa" (Eumo Editorial) i, en conversa amb NacióDigital, reflexiona sobre el paper del docent i la politització de l'ensenyament

per Laura Estrada, Barcelona, 31 de març de 2019 a les 09:53 |
Enric Prats, doctor en Pedagogia i professor, amb el seu darrer llibre | Adrià Costa
Enric Prats (Barcelona, 1959) ha publicat aquest febrer el llibre L'escola importa, notes per repensar l'educació, amb Eumo Editorial. En total, 184 pàgines en les quals el doctor en Pedagogia per la Universitat de Barcelona i actual professor repassa, amb cert to provocatiu, quins són els reptes de l'ensenyament, definicions existents, el paper del docent, l'escola com a institució i la seva evolució. En definitiva, de la importància de l'escola. Es tracta d'un llibre pedagògic que busca remoure consciències, un clam a la reflexió. En aquesta entrevista a NacióDigital, el doctor reflexiona sobre el paper del docent, el futur de l'escola, la importància que té i la politització de l'ensenyament.

- Deixa molt clar a l'inici del llibre que sobre educació no només se n'ha parlat molt, sinó que hi ha mil i una opinions al respecte i diferents punts de vista sobre com ha de ser. Què el porta a vostè a fer la seva aportació?


- La idea, bàsicament, és posar de manifest que en aquesta societat on aparentment l'escola sembla molt important, en realitat importa ben poc a polítics, famílies, mestres... És una reivindicació: l'escola té importància per l'ara i pel que ha de venir.

- Creu que no importa a la societat?

- El que veiem és que a la societat li importen altres coses, i que només interessa quan s'ha de derivar la responsabilitat a algú. Aleshores sí que recau en ella i la societat se'n recorda, de l'educació. El més important que vull dir és que l'escola, en realitat, sí que importa, encara que a vegades pensem que el més important és sortir d'un atzucac polític.

- En aquest llibre tenim una veu que ens explica, a partir de dades, cites i fets històrics i actuals, en quin punt es troba l’educació i alguns dels reptes amb els quals s'ha d'enfrontar en el dia a dia. Però com bé avança al principi, no dona respostes, no és un manual, perquè l’educació no accepta consells. Tot i això, requereix parlar-ne, gent que reflexioni sobre ella. És això el que busca amb el llibre?


- Té un punt de provocació, deixar les coses en un estat d’incertesa. No sabem què és la bona i la mala educació, tot i que ho afirmem i semblem segurs del que diem. Ara ho veiem amb innovacions i noves propostes (que no som tan noves), com l'Escola La Maquinista. No tenim certesa que allò serà la solució final als problemes d’avui. El que busca el llibre és: "No ho donem tot per bo, donem-li la volta". Per això té cites, exemples clàssics i altres de nous, per anar dialogant entre les parts.

- Al llibre fa molt d'èmfasi en el fet de "ser optimistes". És important ser-ho perquè si ens desmoralitzem en educació no avancem, diu.

- Exacte. Entrar en aquesta incertesa i acceptar-la és un bon argument per ser optimistes: ho tenim tot per fer en educació! Per fer i desfer. Alguns creuen que no es pot experimentar perquè són nens i nenes i el material és sensible... Però és precisament on hem de fer-ho amb més contundència i més prudència. Una cosa és ser atrevit i optimista, però no agosarat!

- Parlem de l'evolució de l'educació. Creu que estem vivint un moment de canvi en educació?

- Moment de revisió, diria. El franquisme i el postfranquisme van despertar moltes inquietuds i expectatives i il·lusions, sobretot al final, amb l'escola catalana però també l’escola innovadora. La catalana s'associava precisament a una escola de canvi aleshores. Avui els ingredients són més: no només catalana, ara és una escola oberta al món, que s’ha de plantejar constantment el que fa. Per tant, la renovació ha de ser dins de l’ADN de l'escola. La situació ens obliga en certa manera a pensar que estem en moments de canvi i transformació. Els més innovadors no poden quedar satisfets, de fet han de ser els que no ho estiguin mai.

Enric Prats és docent en Pedegogia i docent de la UB. Foto: Adrià Costa


- El franquisme encara és present en l'educació que rebem?

- Si el franquisme és present és en forma de plantejaments molt integristes en clau religiosa o política. Des del punt de vista metodològic podem trobar plantejaments més clàssics. És a dir, pensar que qui té la raó és només el docent. I en un món tan obert, amb internet a un clic, pensar això és absurd. Que els alumnes et puguin fer rectificar et fa ser més prudent. Això està bé, és un avantatge, però hi ha gent a qui no els agrada, perquè diuen: "On queda l'autoritat?". Els espanta. I des d'aquest punt de vista sí que hi ha un rerefons autoritari: "Jo sóc el que té la veritat". Aquest docent, avui i cada cop més, tindrà més problemes.

- Com ha influït en el docent la irrupció d’internet a les aules?

- Aquesta tensió entre pantalles i pissarres ens obliga a replantejar què ensenyem, què transmetem i com ho fem, quin és el fons de l'educació... I, per tant, repensar la finalitat de l'escola.

- L'escola d'avui ha de tenir la mateixa funció social que fa 50 o 60 anys?

- En síntesi suposo que sí: patrimonialitzar, és a dir, traspassar un llegat, assegurar la transmissió d'aquest... Però alhora facilitar una transformació d'aquest llegat: un canvi, una revisió. Fins ara, l'escola això no s'ho havia plantejat perquè no li tocava, socialment no teníem un esquema on es plantegés una transformació. Ara sí, ara sabem que el patrimoni és important però que cal revisar-lo. I l'escola és l'espai idoni, no hi ha cap altre espai que ho permeti d'aquesta manera.

"El docent que creu que té la veritat absoluta està condemnat a tenir cada vegada més problemes amb l'arribada d'internet"

- Com apreneu els professors a reaprendre?

- El punt clau és aprendre sobre la pràctica, que sempre serà de tipus reflexiu, pensat i analitzat. És el que anomeno activisme pedagògic: fer i pensar. I sobretot aprenem en col·laboració. Potser hem matat els docents, però no els equips de docents. 

- Hi ha qui creu que els docents acabaran sent substituïts pels robots. Quin paper creu vostè que tindran els robots, de cara al futur?

- Tindran un paper fonamental en la transmissió del saber i en assegurar una sèrie de continguts, és indubtable. Si els robots estaran presents en la vida domèstica en qualsevol casa, és evident que tindran un paper en educació. No sabem quin, encara, però el repte és aquest: com podem jugar amb la tecnologia? Potser el paper del docent queda reforçat.

- De fet, al llibre posa de manifest que el docent serà importantíssim hi hagi o no robotització. 

- Exacte. Imaginem-nos que no hi ha robotització: doncs amb més motiu! El docent ha de ser el punt de referència perquè al cap i a la fi els nens i nenes necessitaran referents que ordenin el món, que és el què de l'escola: donar pistes perquè cadascú s'ordeni el món. No per donar respostes sinó per fer-se preguntes.

Enric Prats reflexiona sobre l'educació del futur i la incorporació de la tecnologia. Foto: Adrià Costa


- Vostè és professor d'universitat de Pedagogia i Magisteri. També al llibre parla de vincles entre professorat i alumnat, sobre la proximitat o no d'un professor i com això té un efecte sobre l'aprenentatge. Com estableix vostè la relació amb els alumnes?

- Hi ha un article molt interessant de l'escriptor Vicent Pagès, el Profe enrotllat, que posa el cas de dos clàssics: El club dels poetes morts (1989) i L’onada (2008), que fan experiments amb alumnes, concretament el de crear un vincle fort amb ells. Es pensen que això garantirà un bon aprenentatge perquè serà més motivador. Ell posa aquests exemples, i els dos acaben malament: en el primer un alumne se suïcida i l'altre acaba amb un assassinat i un suïcidi. A veure, també s'ha de dir que no sempre s'acaba així de malament, però això posa de manifest el difícil equilibri que hi ha sempre entre l'aproximació i la distància amb l'alumne.

"Amb l'alumne hi ha d'haver una aproximació inevitable, hem de saber quina cara fa, sensibilitat... Si no, no podem actuar, no sabem cap on dur-lo, cap on intervenir"

- Què hi ha d'haver entre alumne i professor?

- Amb l'alumne hi ha d'haver una aproximació inevitable, hem de saber quina cara fa, sensibilitat... Perquè si no, no podem actuar, no sabem cap on dur-lo, cap on intervenir. Però mirar-lo a la cara tampoc pot voler dir una implicació emocional excessiva fins al punt que no hi hagi retrocés. No ens podem endur els problemes vint-i-quatre hores a casa, aquest és el difícil equilibri. El docent competent el sap resoldre, però no és senzill.

- Llavors el bon professor és el que sap entendre l'alumne però sense implicar-se massa?

- Sí, però s'ha de ser molt caut, perquè no sempre l'alumne entén el joc. S'ha de tenir clar que qui més responsabilitat educativa té és el mestre, i qui aprèn és l'alumne. El docent ha de saber situar bé aquesta relació, sense caure en un vincle massa emocional que no se'n pugui despendre ni en la indiferència cap a l'aprenent. En el moment en què l'aprenentatge deixa de ser fàcil, fluid i sòlid crec que el professor s'ho ha de replantejar.

- Un altre mètode que apareix al seu llibre és l'escola a casa. En aquest model, on queda aquest vincle que menciona? Creu que aquest sistema d'aprenentatge juga en contra dels alumnes?

- Un dels dèficits d’aquesta escola és la falta de relació social amb gent de la mateixa edat i fonts adultes. No crec que jugui en contra, parlant de manera genèrica, sinó que l'aprenentatge social queda ressentit. Assolir continguts segur que va bé, però aprenentatge escolar és més que això: és un aprenentatge social, democràtic i en un context democràtic en el qual has d'aprendre a viure amb altres. Per la resta se'n pot sortir, sempre que els educadors tinguin competències per a fer-ho.

- I en un espai de democràcia com són les aules, on queda l'educació diferenciada? És un retrocés?

- Jo diria que és un obstacle per assegurar el coneixement profund de la vida amb altres sexes perquè només coneixeran una identitat i tindran, de forma opaca, coneixement d'unes altres realitats. Crec que és un error, tot i que s'ha d'acceptar que hi ha països com Anglaterra o els Estats Units on aquest ensenyament està molt arrelat. L'escola diferenciada, quan és una opció ideològica, més que un retrocés sí que és un obstacle per aquest reconeixement d'identitats en un espai divers com és el món.

"L'escola diferenciada, quan és una opció ideològica, més que un retrocés sí que és un obstacle pel reconeixement d'identitats en un espai divers com és el món"

- Un dels temes que tractes al llibre és el de l'avaluació, que entra en controvèrsia en centres com el de la Maquinista, que la replantegen de cap a peus i fan desaparèixer el mètode tradicional que coneixem. L'avaluació a les universitats creu que pot seguir el mateix camí?

- Sóc incapaç de predir si desapareixerà o no, però sí que veig que el sistema actual universitari a Catalunya no se sosté amb les condicions d'avui perquè són materialment i laboralment nefastes.

- Per què ho diu?

- Tenim ara mateix 80 alumnes a classe a Pedagogia, i fins i tot les lliçons més teòriques són insuportables amb tanta gent, a més amb les instal·lacions deficitàries, el mobiliari vell que no ajuda a fer activitats col·laboratives que fomentin l'exploració. I per no mencionar la situació del professorat associat, on en el nostre cas tenim el 70% en situacions precàries. Davant d'això, si un vol fer avaluació competencial (fer un acompanyament i intentar arribar a uns objectius) és obvi que les condicions ho impediran. 

- El seu llibre també parla de política, concretament, de les fundacions i empreses que incideixen en educació. A més, menciona que l'Estat té poc marge d'incidència sobre el sistema educatiu a causa d'aquesta intervenció privada. Per què creu que les empreses volen invertir en educació?

- Tenim iniciatives privades que entren per un factor de negoci, per treure'n benefici. Tinc els meus dubtes que sigui una font de negoci... em costa entendre que l'escola sigui rendible econòmicament, perquè d'on surten els diners? L’altra rendibilitat podria ser ideològica, cultural o voler instaurar un discurs. Això m’ho crec més: ho ha fet la religió, cosa que pot ser legítima! El problema és que sigui amb diners públics. 

Enric Prats durant l'entrevista amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa


- Per exemple, una empresa regala ordinadors a una escola perquè els nens tinguin accés a internet. Què passarà?

Instal·lem un discurs, una manera d'entendre la relació del nen amb el món, que treballarà amb aquell ordinador, d’aquella marca. És difícil que no apareguin iniciatives com aquestes, algunes tenen molta iniciativa social perquè vénen de cooperatives, sí, però són privades. Què fem aleshores? Ens ho carreguem? Estem en contra d'això? O hi pot haver aquest equilibri estat-privat? Crec que determinar si és bo o no és política educativa, i el llibre no dona respostes, només obre el debat. No estic en contra que les iniciatives privades entrin en educació, el que poso de manifest al llibre és que cada vegada passa més. 

- Tothom té accés a la universitat, avui dia?

- No. Però no sé si tothom l'ha de tenir. M'explico. Per raons econòmiques segur que no tothom que voldria pot accedir-hi: pels costos col·laterals (comprar material, llibres, transport) i pel fet de no poder treballar, que a vegades allarga o complica l'etapa universitària. Ara bé, tothom ha d'anar a la universitat? Jo crec que no.

"Tothom ha d'accedir a la universitat? Jo crec que no"

- Per què?

- Tenim un índex de titulats òptim: entre el 30% i el 40% de la població té títol universitari a Europa. El gran dèficit és que molta gent només té estudis bàsics (Secundària) i això és un indicador de fracàs perquè és gent que no podrà progressar a la feina, guanyar més diners, i per tant, és gent condemnada a estancar-se. Això és el pitjor, perquè tindran fills i els fills seran els que probablement no podran anar a la universitat. Aquest és el problema.

- Aleshores què planteja?

- Alternatives. Vull pensar que l'oferta alternativa s'anirà ampliant perquè no tot ha de ser universitari, hem de saber què és i per què serveix la universitat, i veure quines opcions paral·leles hi poden haver. Però és cert que avui no tothom que ho vol hi té accés. És cert que hi ha més beques però a Catalunya, en termes generals, l'alumne ha passat de pagar per la matrícula un 25% del cost de la universitat a un 40%. 

- Cap on creu que anem?

- Cap a un model universitari cofinançat on qui vulgui estudiar s'ho haurà de pagar. El model és Anglaterra. Estem veient unes polítiques que van en aquesta línia: el particular haurà de finançar els estudis perquè quan sigui professional, els beneficis repercutiran només en ell, no ho tornarà a la societat. Aquest debat és interessant i manifesta moltes tensions socials.

- Tornant a les alternatives a la universitat, creu que la Formació Professional (FP) s'hauria de potenciar més?

- Crec que és un mal endèmic pensar que un alumne brillant al Batxillerat ha d'anar, per força, a la universitat. I el que té unes notes més baixes, a fer FP. Crec que el plantejament orientador ha de ser diferent: s'ha de fer d'acord amb les inquietuds, treballar estímuls i conèixer què és el més interessant per l'alumne. En el cas de Magisteri, per exemple, els que accedeixen al grau després d'haver fet cicles formatius o FP arriben amb molta més experiència que els que tenen 18 anys i venen del Batxillerat. Aleshores penso: "I no seria millor que, en el cas de les carreres com Magisteri, els alumnes arribin després d'haver estat en contacte amb infants?". Potser hauríem d'obrir noves vies cap aquí.
 
- Costa establir el vincle entre formació universitària i món laboral?

- Molt, perquè el teixit productiu no es creu massa l'educació. Hi ha molta desconfiança cap a universitats perquè no creuen que sigui útil el què s'hi aprèn, i crec que és per la poca vinculació entre universitat i món real. 

Enric Prats reflexiona sobre l'educació del futur i la incorporació de la tecnologia Foto: Adrià Costa


- Parlem de metodologies a les aules. Han d'existir diferents metodologies en funció de la formació de cadascú? 

- Plantegem-nos-ho diferent: imaginem-nos un únic model per a tothom. Oi que seria esgarrifós? Hi ha contextos molt diferents, alguns necessitaran uns processos metodològics concrets que no tindran res a veure amb altres, i seran bons tots. El perill seria caure en el mateix model totalitari, que les coses s'haguessin de plantejar sempre igual.

- En un dels capítols parla de matisos lingüístics sobre l'educació: menciona instruir, ensinistrar, alliçonar, i com no, adoctrinar. Creu que és cert que l’escola catalana adoctrina?

- Sí.

- En quin sentit?

- Ha d’adoctrinar en democràcia. Em refereixo a valors democràtics, tolerància, respecte, igualtat, justícia... Tot això si per doctrina entenem una veritat que compartim! Si compartim valors democràtics, l'escola ha d’adoctrinar, no pot quedar-se al marge, no pot ser neutral davant d’un fet violent, per exemple. L'escola no pot ser freda, ha de demostrar la seva vitalitat, i la manera és intervenint. Per tant: adoctrina? Sí, i més que hauria però en democràcia, no en plantejaments totalitaris i de neutralitat absurda que no porten enlloc. Evidentment quan alguns partits diuen "l'escola catalana adoctrina" ho diuen en un altre sentit que tots entenem, forma part del joc polític perquè l'han posat al mig del debat partidista de manera errònia.

"Crec que l'escola ha d’adoctrinar en democràcia, i ho hauria de fer" més

- Què entén per debat partidista?

- És el joc de voler mantenir l'escola "allunyada". Però és que l'escola no pot ser imparcial, sinó que ha de prendre posició en temes clau. Per exemple l'1-O: era obvi que havia de posar de manifest el que estava passant, amb tots els ets i uts. Parlar de què estava passant, no es podia obviar.

- L'escola no ha de ser partidista però ha de ser política?

- Sens dubte, perquè l'educació és política. És política perquè estàs formant gent que viurà a la polis, en una societat, en democràcia. Per tant ha de proporcionar eines conceptuals, metodològiques i reflexives suficients per tenir gent vàlida i competent a la societat. Per això l'escola ha de fer més doctrina democràtica i convertir-la en un valor positiu.

- El català és una eina política?

- Totalment, i s'ha polititzat l'ús de la llengua. En altres països multilingües la llengua s'ha associat a la identitat, com a França, i ja sabem els problemes de rebuig que genera. Quan polititzem una llengua i la introduïm com la llengua identitària, és molt fàcil caure en una guerra de "quina llengua és més oficial que l'altra". Tot sigui dit, per mi el concepte de "llengua oficial" és un error, perquè no és concepte pedagògic, no em diu res. En educació el que prima és l'aprenentatge, si ho faig en català perfecte, i si no, doncs en una altra llengua i no en faré una batalla. Això ens passa als màsters.

- I què fa vostè en aquests casos?

- Normalment barrejo, parlo en castellà i intento portar els alumnes cap al català, perquè acaben d’arribar i no entenen res. I no és que no vulguin! Hi ha nois que acaben parlant català, però d'on han tret les eines? Si un docent decideix parlar en català als estudiants Erasmus des del primer dia i no l'entenen, per exemple, pot crear un bloqueig comunicatiu, a vegades identitari. Llavors: què busca el docent? Que aprenguin el que ensenya o que parlin català? Jo tampoc vinc a salvar el món, però sí a posar condicions perquè es pugui avançar de manera compartida cap a un objectiu. L'objectiu no és fer militants, sinó aprendre uns continguts, que en el meu cas és pedagogia.
 

Enric Prats mostra un exemplar del seu llibre. Foto: Adrià Costa


- Sí, però la universitat ha d'anar més enllà, ha de formar consciència política, no?

- Sí, però a partir d'uns mínims. Una altra opció és no acceptar ningú de fora, que si no passen una prova de català per exemple, els estudiants Erasmus no venen. Entesos, perfecte, i què fem? Ens aïllem del món? Fem-ho si volem, però allò no serà una decisió pedagògica, serà política. Crec que és un tema delicat.

- Com veus l'educació d'aquí a 15 anys?

- Una cosa és educació i altra és l'escola. L'educació serà més flexible, oberta, inevitablement serà més exigent, no només pel tema lingüístic i tecnològic, també en clau de saber viure amb altres, compartir... ho estem veient. Si parlem d'escola, és un mecanisme, una institució que requereix moltes decisions, però probablement serà igual, els canvis no seran acurats, en 30 anys potser ho veurem més, però en essència l'escola del futur pot ser una escola on s'hagin incorporat noves estratègies didàctiques i metodològiques que admetin aprenentatges més fàcils.

- És a dir, aprendrem diferent de com ho fem ara?

- Mira, et plantejo una pregunta que faig als meus alumnes: què passaria si existís una pastilla que permetés aprendre el que volguessis al moment. Te la prendries?

- Jo? Segurament sí.

- Molt bé, però tot l'esforç que suposa aprendre i que alguns anomenen "patiment", aquesta "gràcia" que suposa veure què implica esforçar-te, prendre decisions per aprendre... tot això no hi serà.

- Clar, però és que l'objectiu és aprendre tal cosa. 

- Sí, però hauràs sacrificat el procés. Què ens interessa aleshores: el producte o el procés? On vull anar amb tot això és que si l'escola ha de servir per crear productes, desapareixerà en favor de la pastilla. Però si ha de ser un lloc on s'activin processos de molts tipus i coses, de saber conviure, això convertirà l'escola en més important. I el docent amb aquest paper, també.

- Què haurà de fer el docent en aquests casos?

- Ser l'encarregat d'activar les relacions, haurà de ser una persona competent professionalment, sabrà com estimular les persones. Per tant, l'escola encara serà més important. La carrera de Magisteri serà més exigent, incorporarà més mèrits, nous requisits. I és obvi perquè si l'aprenentatge es va sofisticant, com les relacions, necessitem orientadors més sofisticats també, capaços de dinamitzar processos, equips, d'estar a l'aguait d'avenços per incorporar-los.

- Es considera un bon professor?

- Jo? És molt difícil dir-ho, d’entrada suposo que sí, per la relació que tinc amb els estudiants, pel que he vist amb els anys, no només pels resultats. Quan els docents es basen en els aprovats i suspesos per determinar si se senten bons professionals, crec que no és del tot representatiu. Que tots aprovin no és una anomalia, cap docent hauria de voler deixar ningú enrere. Enrotllat? Tampoc ho soc, però he establert vincles sans amb l'alumnat. Estic satisfet, no sé si t'he contestat bé el que volies.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació