22
de març
del
2019
Actualitzat
a les
21:18h
"Todos mis amigos se llaman Cayetano", diu el grup indie madrileny Carolina Durante a un videoclip que acumula més d’un milió de visualitzacions a YouTube. Una paròdia del nou jovent que vesteix fachalecos, que porta la bandera espanyola al canell i que es debat entre una de les tres opcions de la dreta. "Hem tornat a casa", proclamen els que podrien ser els seus protagonistes des de la setena planta de Gènova. Són deixebles de José María Aznar sorgits en els últims anys dels col·legis majors de la capital. Nodreixen Vox, simpatitzen amb Ciutadans i han substituït el vell PP. Però la cançó desacomplexada que entonen des de fa mesos comença a ser repetitiva, i la promesa de mà dura a Catalunya ja no genera noves adhesions. Ara per ara, segons la majoria de les enquestes, PP, Cs i Vox ho tenen difícil per sumar, i la cursa dels cayetanos per esdevenir el referent de la dreta els fa cometre errors que acaben beneficiant el PSOE.
Els tres partits acumulen en només un mes una dotzena d’accidents en la gestió de la campanya. Després de tant demanar eleccions, la convocatòria els va agafar amb el peu canviat, i ara en paguen les conseqüències. El primer, Pablo Casado, que va intentar sortir del valor refugi de Catalunya i va acabar estavellat en el debat sobre la immigració, l’avortament i la igualtat de gènere. “Parla massa”, diuen fonts del seu entorn, que reconeixen que Casado improvisa els seus actes. El seu primer fail va ser abandonar les posicions tradicionals del partit i assimilar el discurs de Vox, tota una victòria per a la formació original de l’extrema dreta i un al·licient per aixecar de la cadira els abstencionistes del PSOE. De moment el PP ni tan sols disposa de programa electoral. Casado fia la seva sort a fitxatges com els de Cayetana Álvarez de Toledo a Barcelona –substituint en referent d’Arrimadas - i Pablo Montesinos a Màlaga. Les enquestes més optimistes li donen 100 diputats, molt lluny dels 137 actuals. La resta, tots per a Vox.
De fet, Casado es prepara per a un possible impacte negatiu de les urnes. Ha purgat el partit fins a deixar-hi només els fidels. El 80% del grup parlamentari al Congrés no repeteix, els sorayos han estat expulsats i fins i tot Dolors Montserrat ha quedat exiliada al Parlament Europeu. No hi ha lloc per a històrics com Alícia Sánchez-Camacho, José Luis Ayllón o Ignacio Cosidó. És una clàusula de seguretat: sense dissidència interna no hi pot haver revolta en cas de desastre electoral. El preu, però, és deixar el partit a mans de pilots sense experiència. I el primer exemple és la petició a Abascal que no es presenti a les províncies amb menys escons. Un error que situa Vox al centre del mapa i que dona valor al seu vot. ‘No pensis en un elefant’, diu Lakoff. Rajoy mai ho hauria fet.
Vox, per la seva banda, té autèntiques dificultats per configurar les llistes arreu de l’Estat. El fitxatge de militars retirats de l’exèrcit supleix la seva manca generalitzada d'estructura. Ara per ara només té vuit persones en nòmina i fins i tot el seu cap de premsa s’ha presentat per Toledo. El partit d’Abascal segueix les recomanacions d’Steve Bannon i no lliura cap batalla que no pugui guanyar, però tot i així ja ha comès el seu primer error de campanya: defensar l’ús d’armes per a autodefensa. Un meló que projecta la força d’Abascal, però que reforça el seu perfil de partit freak i extraparlamentari. Vox farà en aquestes eleccions el paper de vàlvula d’escapament, però necessitarà quelcom més que mitja dotzena de generals i un exèrcit de seguidors a les xarxes socials per superar Ciutadans, tal com apunten algunes enquestes.
El partit d’Albert Rivera, per la seva banda, pateix la tradicional pájara abans dels comicis. Ja li va passar el 2016, quan les seves expectatives van fer fallida a pocs dies de les eleccions. Es dessagna en direcció a Vox i al PP, i és incapaç d’anar més enllà de les crítiques a Sánchez per la gestió a Catalunya. El desembarcament d’Arrimadas a la llista de Madrid és també un mecanisme de protecció del propi Rivera, que tem el ‘sorpasso’ de la seva companya de files i l'ha situada a la seva candidatura. El seu serà un èxit o un fracàs compartit. La confecció de les llistes ha posat al descobert les seves maniobres –infructuoses- per assegurar l’elecció de Silvia Clemente a Castella-Lleó. El seu pitjor error d'estratègia, però, ha estat tancar la porta a un acord post-electoral amb el PSOE. Rivera ha quedat encasellat al bloc de la dreta i retratat a Colón, fet que espanta els votats prestats d’esquerres i que alimenta la por a un tripartit de dretes. Adéu, Albert.
Tot plegat aplana la victòria d’un PSOE a qui les enquestes internes ja situen en 130 escons, 20 a Catalunya. La por al tripartit de dretes i la "pacificació" de Catalunya, on l’independentisme resisteix sense projecte, ajuden. Un premi a l’estratègia d’Iván Redondo, que creu que malgrat la polarització de la campanya el gruix dels votants es troben al centre. La guerra dels llaços dels últims dies li ha permès, a més, criticar Torra i posar sacs de sorra a l’únic flanc que té descobert sense tancar la porta a un futur acord d’investidura. Tot plegat reforça la tesi que va explicar aquest dijous Meritxell Batet: entre les dues trinxeres hi ha una autovia, la del PSOE. Ara només es tracta de mantenir-la oberta de cara a possibles pactes després dels comicis, quan la política real haurà de substituir l’estratègia i es veurà si –en cas de repetir- Sánchez sap anar més enllà del seu ‘Manual de resistencia’ per construir una autèntica política d’Estat.
Els tres partits acumulen en només un mes una dotzena d’accidents en la gestió de la campanya. Després de tant demanar eleccions, la convocatòria els va agafar amb el peu canviat, i ara en paguen les conseqüències. El primer, Pablo Casado, que va intentar sortir del valor refugi de Catalunya i va acabar estavellat en el debat sobre la immigració, l’avortament i la igualtat de gènere. “Parla massa”, diuen fonts del seu entorn, que reconeixen que Casado improvisa els seus actes. El seu primer fail va ser abandonar les posicions tradicionals del partit i assimilar el discurs de Vox, tota una victòria per a la formació original de l’extrema dreta i un al·licient per aixecar de la cadira els abstencionistes del PSOE. De moment el PP ni tan sols disposa de programa electoral. Casado fia la seva sort a fitxatges com els de Cayetana Álvarez de Toledo a Barcelona –substituint en referent d’Arrimadas - i Pablo Montesinos a Màlaga. Les enquestes més optimistes li donen 100 diputats, molt lluny dels 137 actuals. La resta, tots per a Vox.
Al PP de Casado hi ha lloc per a històrics com Alícia Sánchez-Camacho, José Luis Ayllón o Ignacio Cosidó. És una clàusula de seguretat: sense dissidència interna no hi pot haver revolta en cas de desastre electoral
De fet, Casado es prepara per a un possible impacte negatiu de les urnes. Ha purgat el partit fins a deixar-hi només els fidels. El 80% del grup parlamentari al Congrés no repeteix, els sorayos han estat expulsats i fins i tot Dolors Montserrat ha quedat exiliada al Parlament Europeu. No hi ha lloc per a històrics com Alícia Sánchez-Camacho, José Luis Ayllón o Ignacio Cosidó. És una clàusula de seguretat: sense dissidència interna no hi pot haver revolta en cas de desastre electoral. El preu, però, és deixar el partit a mans de pilots sense experiència. I el primer exemple és la petició a Abascal que no es presenti a les províncies amb menys escons. Un error que situa Vox al centre del mapa i que dona valor al seu vot. ‘No pensis en un elefant’, diu Lakoff. Rajoy mai ho hauria fet.
Vox, per la seva banda, té autèntiques dificultats per configurar les llistes arreu de l’Estat. El fitxatge de militars retirats de l’exèrcit supleix la seva manca generalitzada d'estructura. Ara per ara només té vuit persones en nòmina i fins i tot el seu cap de premsa s’ha presentat per Toledo. El partit d’Abascal segueix les recomanacions d’Steve Bannon i no lliura cap batalla que no pugui guanyar, però tot i així ja ha comès el seu primer error de campanya: defensar l’ús d’armes per a autodefensa. Un meló que projecta la força d’Abascal, però que reforça el seu perfil de partit freak i extraparlamentari. Vox farà en aquestes eleccions el paper de vàlvula d’escapament, però necessitarà quelcom més que mitja dotzena de generals i un exèrcit de seguidors a les xarxes socials per superar Ciutadans, tal com apunten algunes enquestes.
Tot plegat aplana la victòria d’un PSOE a qui les enquestes internes ja situen en 130 escons, 20 a Catalunya. La por al tripartit de dretes i la "pacificació" de Catalunya ajuden
El partit d’Albert Rivera, per la seva banda, pateix la tradicional pájara abans dels comicis. Ja li va passar el 2016, quan les seves expectatives van fer fallida a pocs dies de les eleccions. Es dessagna en direcció a Vox i al PP, i és incapaç d’anar més enllà de les crítiques a Sánchez per la gestió a Catalunya. El desembarcament d’Arrimadas a la llista de Madrid és també un mecanisme de protecció del propi Rivera, que tem el ‘sorpasso’ de la seva companya de files i l'ha situada a la seva candidatura. El seu serà un èxit o un fracàs compartit. La confecció de les llistes ha posat al descobert les seves maniobres –infructuoses- per assegurar l’elecció de Silvia Clemente a Castella-Lleó. El seu pitjor error d'estratègia, però, ha estat tancar la porta a un acord post-electoral amb el PSOE. Rivera ha quedat encasellat al bloc de la dreta i retratat a Colón, fet que espanta els votats prestats d’esquerres i que alimenta la por a un tripartit de dretes. Adéu, Albert.
Tot plegat aplana la victòria d’un PSOE a qui les enquestes internes ja situen en 130 escons, 20 a Catalunya. La por al tripartit de dretes i la "pacificació" de Catalunya, on l’independentisme resisteix sense projecte, ajuden. Un premi a l’estratègia d’Iván Redondo, que creu que malgrat la polarització de la campanya el gruix dels votants es troben al centre. La guerra dels llaços dels últims dies li ha permès, a més, criticar Torra i posar sacs de sorra a l’únic flanc que té descobert sense tancar la porta a un futur acord d’investidura. Tot plegat reforça la tesi que va explicar aquest dijous Meritxell Batet: entre les dues trinxeres hi ha una autovia, la del PSOE. Ara només es tracta de mantenir-la oberta de cara a possibles pactes després dels comicis, quan la política real haurà de substituir l’estratègia i es veurà si –en cas de repetir- Sánchez sap anar més enllà del seu ‘Manual de resistencia’ per construir una autèntica política d’Estat.