Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Un senyor de Barcelona

​Barcelona, Kosmopolis, Barnes, l’amor, la memòria

«Deu edicions ja d'aquest festival que omple el CCCB d'idees que potser val la pena caçar al vol»

per Toni Vall, 22 de març de 2019 a les 10:32 |
L'escriptor Julian Barnes | Carlos Cazurro, CCCB
Barcelona, ciutat del Kosmopolis, ciutat de lletres, ciutat de pensament, ciutat d’escriptors que vénen a fer-nos, ni que sigui per una estona, circumstancialment, la vida una mica més ampla, més lleugera, més habitable. Deu edicions ja d’aquest festival –festa de la literatura amplificada l’han anomenat- que es diu Kosmopolis i que durant tres o quatre dies omple el CCCB d’idees que potser val la pena caçar al vol. Un dia parlarem a fons del CCCB, de què és i de com és. De l’edifici, del seu sostre alt, dels seus patis, del seu bar i d’aquell espai on a vegades hi fan festes. Dels seus múltiples espais, que sempre s’omplen. Fa uns mesos vaig escriure sobre l’exposició de Kubrick que ocupa aquests dies alguns d’aquests espais i que, per cert, s’acaba el 31 i que ningú hauria de deixar de veure.

Ahir Julian Barnes, escriptor, britànic, veu profunda, respostes eloqüents i un punt misterioses, va omplir l’ampli espai del hall del CCCB. Molta gent volia escoltar-lo, molts lectors de L’única història (Angle, en català i Anagrama en castellà) volien escoltar-lo parlar. De l’amor, segurament, de l’amor entre un noi de 19 anys i una senyora de 48, els protagonistes de la novel·la. Mentre l’escoltava, venia de gust prendre algunes notes, caçar reflexions perquè potser algunes venia de gust destil·lar-les, quedar-se-les una estona.


Deu edicions ja d'aquest festival que omple el CCCB d'idees que potser val la pena caçar al vol»

“Els joves d’avui no saben què és el sexe, no saben què és l’amor”. “Soc una mica pessimista, sí”. “El primer amor fixa una vida per sempre més”. “No seria horrorós si en aquest món tot fos perfecte?”. Aquesta és bestial: “M’agrada pensar que els meus lectors estan al mateix nivell que jo. Que estem asseguts en una cafeteria, o davant d’una finestra, o asseguts a terra. Comentem la vida, col·laborem, ens sentim a prop, al costat”. I llavors Barnes menciona el gran Sempé i perceps que tot està a lloc, que tot està bé. Un dibuix en què un home està dins d’una llibreria de vell. A un cantó una lleixa de llibres d’història. A l’altre cantó, de filosofia. I al mig, una finestra des d’on es veu un carrer, una cantonada, un creuament de camins. I el senyor mira per la finestra. Preciosa imatge.

Aquesta de Julian Barnes és bestial: “M’agrada pensar que els meus lectors estan al mateix nivell que jo. Comentem la vida, col·laborem, ens sentim a prop, al costat

I continua: “Quan ets jove et penses que els records són objectes sòlids. Aprens amb el temps a descobrir que els records més fiables són els que no has recordat durant molt de temps i que, de sobte, no saps molt bé per què, recordes”. “La memòria no és una capsa de xocolates que guardes dins d’una taquilla. La memòria té molt més a veure amb la imaginació del que ens pensem”. I Barnes explica que li agrada molt anar a veure els museus de les ciutats que visita per a promocionar els seus llibres. Quan va anar al MNAC va observar detingudament el romànic, els pantocràtors, el Crist de Taüll. I va pensar: “Algú va fer això fa molts anys i ara em parla a mi”.


L’art, sí, la lluita per romandre a la memòria. L’art, sí, el més colpidor oficiant del pas del temps. L’únic tema possible.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació