Gerard Quintana: «Guanyarem si no som impacients»

La vaga de tramvies de 1951 va ser el primer gran moviment de protesta popular a Barcelona sota el règim franquista. Una mobilització espontània en resposta a un increment del preu del bitllet que va desestabilitzar les autoritats i les va forçar a claudicar. Aquest és el punt de partida de la primera novel·la de Gerard Quintana,Entre el cel i la terra (Columna), una història d'amor protagonitzada per uns personatges que cerquen una nova vida enmig de les dificultats d'una societat com la franquista. Una història de sentiments que travessa la segona meitat del segle XX i que està emmarcada per tots els esdeveniments del període. 

Quintana, cantant de Sopa de Cabra, explica en aquesta entrevista la seva novel·la, que considera un mirall del moment present. També opina sobre l'actualitat política i els seus nous projectes. Als 50 anys va decidir que ja no tenia excuses per no escriure.   

- Què ha volgut explicar amb aquesta novel·la? 

- D'entrada és la història de cinc personatges que cerquen els límits de la seva llibertat. Un dels protagonistes, Patxi, se'n va de Bilbao cap a Barcelona i deixa enrere la família. Molts dels personatges tenen famílies trencades per la guerra. La Neus, sense pares, el pare mort a la batalla de l'Ebre, la mare mor poc després. L'Àngels té el pare a l'exili a França i després a Mèxic, i la mare ha mort en el part. En Patxi fuig del dictat d'una família severa, pare militar, mare beata. I d'alguna forma tots volen trobar una manera nova de viure. La generació que ve després -el Bru i la Clara- d'alguna manera els redimirà. Ja en el primer capítol, Tannhäuser, hi ha la dicotomia entre dos amors: la Neus, l'amor més carnal i passional, i l'Àngels, que l'enamora per la seva intel·ligència. En el llibre, no hi ha heroi, hi ha heroïnes. Són dones com l'Àngels, que s'han de fer fortes per fer-se un lloc. 

- La novel·la té un fil que porta fins a l'actualitat?           

- Sí. Vull explicar moltes coses, com aquest concepte d'amor i de llibertat dels protagonistes, però també el present. Vaig tenir la temptació d'arribar fins al moment actual, però aleshores es convertia en una novel·la del procés i em va semblar més interessant quedar-me en la segona meitat del segle XX fent que la història mateixa sigui un mirall en el present. 

- Perquè el moment en què l'escriu coincideix amb l'octubre del 2017. 

- Ho tenia tot preparat per posar-me a escriure a finals de setembre. I de sobte, va arribar l'1 d'octubre, que vaig viure a Barcelona, anant de col·legi en col·legi. Vaig estar prop de dos mesos veient notícies, dormint al sofà, buscant canals internacionals. Em vaig sentir bloquejat. Recordo una conversa amb Rafel Nadal per Twitter. Tenim complicitats, som gironins del barri vell, i li vaig dir: "Estic bloquejat. Recordo que em va dir: "No podem ser lletrats d'això, no podem aprendre de sobte tot el codi penal, hem de fer el que sabem fer". I em va ajudar a desbloquejar-me.   
 
- Situa l'inici de la història en la Barcelona d'inicis dels cinquanta, amb la vaga de tramvies del 1951. Potser la primera gran revolta ciutadana contra la dictadura.

- És una vaga que no neix de cap lideratge, sinó de la mateixa gent, de baix cap a dalt, com ens està passant ara. El poble, de sobte, se surt del guió. Són uns anys en què els protagonistes veuen que el feixisme ha caigut a Europa, però aquí arriba la sisena flota dels Estats Units, s'organitza el Congrés Eucarístic, la Unesco accepta el franquisme... És quan en Patxi i l'Àngels es pregunten si val la pena seguir lluitant. El llibre són vint-i-tants dies en la vida dels protagonistes i no és aleatori que siguin dies com el de la mort de Carrero, el 23-F o l'assalt al Banc Central.     

"La campanya de Borrell sobre la marca Espanya és el mateix que la Spain is different de Fraga després de l'afusellament de Grimau"

- És una història d'amor, però entrelligada amb la història del país. 

- El relat històric de la novel·la m'ha servit per fer de mirall i parlar de l'ara. La percepció que tot això d'ara ja ha passat, que no és tan diferent. Tota aquella campanya de l'Spain is different del ministre Fraga després de l'afusellament de Julián Grimau en un intent de rentar la cara. Que és el mateix que intenta ara el ministre Borrell amb la campanya sobre la marca Espanya.     

- Ha hagut de fer molta tasca de documentació?

- Hi ha una feina intensa. He parlat amb testimonis d'aquestes èpoques, amb historiadors, he consultat hemeroteca.

- Hi ha elements autobiogràfics? En Patxi?

- És un personatge de ficció. Pot haver-hi algun tret. La meva família materna és de Sarrià de Ter, la meva àvia de Llagostera, Girona en definitiva. Però la part del meu pare ve de Navarra i el País Basc. Hi ha un lligam amb els orígens del Patxi, i hi ha coses del Bru. El moment en què se salven llibres d'una llibreria de Girona, és un record de petit a la llibreria Geli, que acaba de celebrar 140 anys i és la més antiga de Catalunya. Recordo la gent corrent amunt i avall per salvar llibres d'una riuada. És un record de quan tenia sis anys, la gent salvant llibres i la sensació que havien de ser molt importants.  

"El que més m'ha sorprès del salt a la literatura ha estat la solitud"

- Què li ha sobtat més d'aquest salt a la literatura?

- Segurament la solitud. En la música necessites també del teu silenci per començar, però després la comparteixes. En la literatura la desconnexió és més gran. Té una dimensió obsessiva. Tant que ja he començat a escriure'n una segona i penso en una tercera.
 
- Podem saber de què va?

- La segona està situada en un context més contemporani. No té res a veure amb els personatges ni l'acció d'aquesta, sí que hi apareix també el tema de voler reinventar la pròpia vida. En la segona novel·la algú pren decisions perquè no li queda més remei i creo un joc literari en què les coses poden passar més d'una vegada. Escrivint he viscut alguns dels moments més plaents que he tingut  mai.   

- Què més està fent, ara?

- Ara estic fent un espectacle que vaig començar l'1 de març a Inca, a Mallorca, que aniré fent al llarg d'aquests mesos: Intocables, en què toco cançons prohibides dels darrers cinquanta anys de tot el món. Entre elles n'hi ha de Pi de la Serra, Ovidi Montllor, o la versió que de la Marsellesa va fer Serge Gainsbourg, que va haver de suspendre concerts i se li van llançar a sobre les associacions de combatents. Fins i tot va haver de fugir a Brussel·les...

- La tartamudesa que patia de petit explica Gerard Quintana?

- Era un nen molt tímid. La música va ser un refugi. Els escenaris solen estar plens de tímids que tenen reptes personals. Quan un s'exposa tant és perquè sap que té coses a millorar. De vegades, vivim situacions que amb el temps veus que eren bulling i no n'érem conscients. De sobte, et trobes amb la música, aquell tocadiscos de maleta, el Cosmos, els discs de vinil, i cada paraula tenia un lloc en el compàs, un tempo, i l'havies de seguir. Era fascinant. 

- I ho va superar gràcies a la música?

- Sí, sí. A casa em deien: "Desgraciat, que els discos no et donaran de menjar!". La meva mare només aguantava el Bob Marley perquè deia que tenia melodia i ritme. Però Bob Dylan no era precisament que afinés gaire, amb aquella manera de deixar caure les notes. Però em vaig fer fort en això. No havia estudiat música, només havia format part d'una coral i m'havien fet fora per enredar. No sé si tenia hiperactivitat o què. Quan vaig començar amb la música també era un intrús, com ara. Col·laborava en un fanzine en una casa okupa que es deia 85, que tenia per lema "No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro". I de sobte, em van començar a demanar lletres per cançons. Així vaig començar. Espero ser un intrús d'una altra cosa als 70 anys.

- I ara fugia d'alguna cosa?

- No, ara ja no tenia excusa. Deia que abans d'escriure havia de viure. De petit pensava que als 30 no hi arribaria, pensant en aquella generació del club dels 27, amb Jim Morrison o Jimi Hendrix, que van morir als 27. Però al fer els 50 ja no tenia excusa. Ara penso en no equivocar-me. Quants llibres podré fer fins que em mori? He d'encertar-la. Quan va morir David Bowie als 69, vaig pensar: "Ostres! Fumo des dels 11 anys...". No ho dic perquè tingui por a la mort però no arribaré als 103 anys com la meva àvia. No puc perdre el temps. 
 - A finals d'any treieu un nou disc. Com serà?

- Aquest cop anem a compta-gotes. No tenim tot el disc fet. Tenim cinc cançons gravades. Sempre dic que escric pel públic que encara ha de néixer. Perquè algú d'aquí a cent anys pugui escoltar una cançó i l'emocioni. Per això sóc poc costumista i els símbols amb què jugo són més eterns, com és el camí. Una de les cançons que hem fet es diu La llibertat.

- Serà un disc polític?

- No de militància, però sí amb una mirada política molt àmplia.      

- Segueix el judici?

- Sí. L'altre dia em vaig trobar, per cert, amb els advocats Xavier Melero i Judit Gené. Els vaig veure molt cansats. Imagina't com estan els presos. Això té alguna cosa de tortura.  

- Coneix els presos?

- Tinc els meus herois, però no vull fer preferències. Amb Jordi Turull vaig tenir un experiència. Vam estar en un viatge al Sàhara amb el Front Polisario. Estàvem a 50 graus, la gent es desmaiava al sortir del cotxe. Crec que hagués estat un bon president, tot i que jo crec que el president legítim és Carles Puigdemont. Aquí l'únic cop d'estat que hi ha hagut és quan l'Estat va deslegitimar el vot dels ciutadans i va destituir el Govern català. Em va fascinar la declaració de Jordi Cuixart i també la del major Trapero.

"Trapero em va agradar, va defensar la seva professió sense voler complaure ningú"

- Què li va agradar més de la declaració de Trapero? A un sector de l'indepenentisme no li va agradar tant.

- Em va agradar de Trapero la seva determinació i com un professional defensava la seva professió sense voler complaure ningú ni guanyar vots. A veure, aquí ningú ha enganyat a ningú. No som criatures. Instantani només ho és el Nescafé. Pensar que posaríem el vot dins d'una urna i tot seria un mar de colors és d'una ingenuïtat...    
 
- En tots aquests anys, ha evolucionat ideològicament? Ha passat de "ciutadà del món" a independentista? 

- Totalment. Jo era un punyetero hippy ("Despinta les banderes i fes-ne un gran llençol", com dèiem a Si et quedes amb mi) a estar compromès per la independència. Recordo que amb el Lluís ]Gavaldà] d'Els Pets ens contraposàvem molt, ells eren indepes i nosaltres ciutadans del món. Ell deia: "Perquè la gent sigui lliure, ha de viure en un país lliure". I jo deia que un país només pot ser lliure fet de persones lliures. Al final, les dues coses no es contradiuen. Per mi, com deia Galeano, la utopia serveix per caminar. Una utopia seria l'anarquisme, però no el que diuen que és l'anarquisme, de caos i desestabilització. L'anarquisme demana que cada ciutadà sigui tan conscient que no calgui ningú per vigilar-lo ni uniformitzar-lo. 

- Aquesta evolució com s'ha produït? Acompanyant el camí del país?

- A mi m'agrada evitar els dogmes. Potser per això no he votat sempre el mateix partit ni hi milito. El que sí que intento és no perdre mai un sentit d'humanitat. Per exemple, hi ha episodis que no puc entendre. Com aquell moment en què els familiars del presos van anar al Parlament i un seguit de diputats d'uns partits van continuar asseguts al seu escó sense ni girar-se, sense mostrar ni una mínima humanitat amb algú que està passant un moment molt fotut. Em va frapar. Moments així et posicionen.

"Veure els familiars dels presos al Parlament i com uns diputats ni tan sols es giren és un d'aquells moments que et posicionen"

- Es va reunir amb Carles Puigdemont a Waterloo.

- Sí, i li vaig dir que l'estaven presentant com una bèstia, com abans s'havia fet amb Arzalluz, i si no pensava fer res per desactivar això. Em va dir que estava escrivint un llibre, però no per Espanya sinó pel món, i ho va fer. Jo el coneixia d'abans i li he vist una manera d'estimar el país. És igual que jo no hagi votat mai Convergència. No els he votat mai. 

- D'aquella trobada ja ho ha explicat tot? 

- Recordo que li vaig preguntar per les relacions amb Esquerra i em va dir: "Ui, si tot fos això. Molt pitjor amb el PDECat". Ara s'ha vist amb tota la reconversió del partit. 

- És optimita?

- Si no som impacients, sí. Guanyarem si no som impacients. I si no ens fem retrets, fent purs i impurs. La desconnexió emocional de la gent no té volta enrere. Amb una mica de pressupost i algunes concessions no s'arreglarà.