24
de març
del
2019
Actualitzat
el
25
de març
a les
16:50h
La política de recerca a Catalunya és la història d'un gran esforç que s'ha traduït en èxit: el país ha passat de tenir un 20% de joves cursant estudis superiors a un 40%. La xifra d'universitats s'ha multiplicat per quatre i el país s'ha convertit en un pol d'investigació de primera magnitud. Però els efectes de la crisi, les mancances pressupostàries, el fet de no disposar dels estris propis d'un estat i els dèficits propis que s'arrosseguen poden ser un llast excessiu.
El balanç és positiu però ara toca fer una elecció i apostar de nou per la recerca i el talent. Ho exposa amb rigor i voluntat divulgativa Josep Maria Vilalta, que ha dirigit un grup d'experts per elaborar el llibre Construint la Catalunya del coneixement (1985-2015) (Editorial UOC). Secretari executiu de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP), Vilalta és historiador i màster en gestió Pública per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), màster en Teoria Política i Social per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i especialista en polítiques públiques. En aquesta conversa amb NacióDigital explica com ha vist l'evolució de la política de recerca i quin n'és l'horitzó.
- Digui'ns d'on venim i on som ara després d'aquests trenta anys de política de recerca.
- El llibre intenta analitzar aquests tres decennis de politica universitària i científica a Catalunya. Del 1985 al 2015, passem de ser en recerca un quasi desert a ser un pol de primer ordre a Europa. Pel que fa a formació, hem passat d'uns estudis universitaris molt centrats en les elits en els quals només accedia a la universitat entorn el 20% dels joves a fer-ho un 40%. Això ens situa una mica per sobre de la mitjana europea. Hem passat de tenir tres universitats a dotze, amb un pes majoritari del sistema públic però amb quatre de privades.
- Per un país petit, tantes universitats són necessàries?
- Això ha estat un debat en aquests anys. Vist amb perspectiva, podem dir que tenim una xifra d'universitats estàndard. Xavier Grau, actual secretari d'Universitats, explica en el llibre, amb dades, que tenim una mitjana europea, que és d'un milió d'habitants per universitat de recerca, que són les vuit que formen l'Associació Catalana d'Universitats Públiques. Amb 7,5 milions d'habitants, tenim vuit universitats de recerca, que és inferior a la xifra d'altres països.
- Què diferencia una universitat de recerca de la resta?
- Són aquelles en què s'exigeix al seu personal que faci investigació. No vol dir que les altres no en facin, però amb una exigència de recerca menor i més centrades en docència i formació. A Catalunya, la diferència no és rígida però la majoria de privades es dediquen principalment a la docència.
- Catalunya representa l'1,5% de la població europea i produeix el 3,7% de la recerca, segons explica en el llibre. Aquestes dades com es quantifiquen?
- Bàsicament, l'indicador principal és la publicació en revistes internacionals. És un criteri homologable internacionalment. En la formació, les xifres són més difícils de quantificar. En recerca, no. També hi ha una classificació de les revistes per qualitat, el que diem l'impacte. Un altre indicador important és el nombre de tesis doctorals. La inversió que fa un país, el govern i el sector privat, per recerca és una altra manera de mesurar-ho.
- En aquests moments, quina despesa fa la Generalitat en recerca?
- L'any 2016, que és el darrer any que esmento en el llibre, va ser de l'1,46% del PIB d'inversió total, inclosa la privada, que és encara una xifra baixa. Catalunya havia arribat a invertir l'1,7% el 2009, però amb la crisi ha baixat i ara s'ha estabilitzat.
- I en relació a la de l'Estat?
- Estem per damunt de la inversió espanyola, Portàvem una tendència positiva fins al 2009. El 2016, el PIB d'inversió en R+D va ser de l'1,19% El 2010 va arribar fins a l'1,4% i ha anat baixant. A Europa la mitjana ja és per sobre del 2% i hi ha països que ja són entorn el 3%, com Suïssa o Suècia, molt potents en investigació.
- Hi ha un abans i un després en el mandat del conseller Mas-Colell?
- Sí, especialment en el primer mandat de Mas-Colell. Del 2000 al 2003 hi ha molta creació i producció de política pública: es crea el programa ICREA de captació de talent, es posen en marxa els centres de recerca, s'aprova la Llei d'Universitats... I també cal dir que en aquest àmbit hi ha hagut continuïtat.
- Hi ha hagut també un salt en infraestructures. Expliqui a un lector no especialitzat la importància del sincrotró Alba i del Barcelona Super Computing (BSC).
- A part d'anar creixent en recerca, ens vam plantejar que era necessari disposar d'algunes grans infraestructures científiques. El sincrotró Alba és una instal·lació bàsicament vinculada a la física per accelerar partícules i, a partir d'aquí, es poden fer estudis d'alt nivell en molts camps. Un sincrotró es pot aplicar a molts àmbits científics, des de biòlegs a enginyers. Aquesta va ser una aposta del Govern català i del central. L'altra estructura important és el supercomputador Mare Nostrum, que implica unes capacitats de computació molt grans per donar servei a tota la comunitat científica, amb una capacitat de processar moltes dades.
- Parla d'un model propi de recerca. Què caracteritza el model català?
- El model de recerca català s'ha anat construint. No és un model que algú o algun partit tingués al cap. S'ha fet amb el pas dels anys, destacant, això sí, l'etapa de Mas-Colell. En un moment donat, la Generalitat va decidir no fer convocatòria de projectes de recerca i postar més per les persones. L'Estat té el Pla Nacional de R+D, que són convocatòries públiques per tal que els grups de recerca facin propostes de projecte i els avalua. Aquest instrument ja hi era i a Catalunya es va optar per no fer el mateix, sinó apostar per tenir els millors grups de recerca possible, consolidar-los i que després puguin ser competitius en les convocatòries de Madrid o europees. I si mirem les dades, la nostra ràtio d'èxit és molt alta. Un altre instrument que ha donat bons fruits és ICREA, un programa creat en temps de Mas-Colell, molt simple però potent: fer una bona oferta als millors científics. Cada any es convoquen places perquè es presentin els millors investigadors i negociar amb ells les millors condicions.
- Toquem un altre tema. Com es combina el binomi recerca i dona? Hi ha sostre de vidre també aquí?
- Sí que n'hi ha. La carrera investigadora suposa molts anys. En nombre d'estudiants a les aules, hi ha un equilibri, amb diferències per carreres, però amb xifres globals similars d'homes i dones en graus i màsters. Però si ens fixem en el doctorat, ja comença a canviar una mica. Si es vol fer carrera a la universitat, llegida la tesi, normalment has de fer un postdoctorat a l'estranger. Això vol dir que la carrera és molt llarga i dura. Hi ha menys dones per qüestions de conciliació i maternitat. Això també passa en el nombre de catedràtics. Tenim moltes professores, però a mesura que pugem per l'escala universitària, hi ha menys dones.
- La situació es pot revertir?
- És difícil i bona part de les mesures són de caire social, que vol dir conciliació i canviar les maneres de fer en la vida de la parella. Part de la solució són mesures que han de prendre els governs i no depenen de la universitat.
- No tenir Estat és un hàndicap greu per avençar en recerca?
- Crec que sí. Nosaltres ens hem emmirallat en països mitjans i petits. Són més dinàmics. És el cas dels Països Baixos, Finlàndia, Escòcia o alguns lands alemanys com Baviera. És obvi que si disposéssim d'instruments d'Estat tindríem més recursos.
- Esmenta una sentència del Tribunal Constitucional de 1992 que va ser negativa però va determinar el camí català cap a la recerca.
- Sí. El govern de l'Estat va aprovar el 1986 la Llei de la Ciència i la Generalitat la va recórrer davant el TC, que no va dictar sentència fins al 1992. És una sentència ambigua perquè diu que la Generalitat té competències en ciència, però assigna a l'Estat la planificació general del sistema. La Generalitat reclamava que els centres de l'Estat a Catalunya, com els dependents del CSIC, passessin a dependre de la Generalitat. Davant d'això, es va optar per fer una política pròpia i es van començar a fer plans de recerca quadrianuals i crear universitats, un camp on teníem competència plena.
- En el llibre assegura que per consolidar la recerca cal estabilitat legislativa. La inestabilitat política i el procés han perjudicat la recerca?
- Cal estabilitat, cosa que no hem tingut els darrers anys. Hi ha hagut anys que fins el mes de novembre les universitats no sabien si podien disposar dels recursos previstos que la Generalitat els deu. Això ha afectat el sistema perquè a la crisi financera global s'hi ha sumat el conflicte polític.
- En el llibre afirma que Catalunya està en una cruïlla també pel que fa al model de recerca i que ara toca triar quin model de societat volem, si una basada en talent i coneixement, o una altra de baixos salaris i poca competitivitat.
- Estem en una cruïlla històrica. Pero tenim a les mans una bona iniciativa que és el Pacte Nacional pel Coneixement, que s'ha d'aprovar properament i que vol posar en el centre de les prioritats del país la recerca, la innovació i la universitat, i establir una política a llarg termini. Els documents que s'estan elaborant van en aquesta línia.
- El que ha fet Catalunya en el terreny de la investigació és equiparable al que han fet estats independents?
- Pràcticament. Amb l'afegit que ho hem fet amb més dificultats i amb menys capacitat normativa. Hem fet tot el que hem pogut amb menys instruments. També s'ha anat construint un cert acord entorn la recerca, al marge de les baralles entre partits. La recerca s'ha sabut blindar de conflictes polítics, cosa que no ha passat en altres àmbits com l'educació.
- Aquests trenta anys han tingut èxits, però vostè també assenyala mancances. Què és el que no ha funcionat?
- Hi ha una conjunció perillosa de tres factors: elements estructurals propis que no funcionen, com una excessiva reglamentació i escassa autonomia de les universitats; factors conjunturals com la inestabilitat, les retallades pressupostàries amb un topall de dèficit establert per Hisenda, junt amb l'envelliment de les plantilles; i factors globals, amb un món que està canviant per moments.
- Estem preparats pel salt tecnològic?
- En part, no. Necessitem institucions més àgils, més dinàmiques, més inversions.
- Hi ha el risc que Catalunya perdi el tren del salt tecnològic?
- Sí. Si no fa una aposta pel coneixement, clarament. És un moment molt delicat. El llibre fa un balanç positiu d'aquests trenta anys fins a l'esclat de la crisi, però també adverteix que no podem deixar passar més temps.
El balanç és positiu però ara toca fer una elecció i apostar de nou per la recerca i el talent. Ho exposa amb rigor i voluntat divulgativa Josep Maria Vilalta, que ha dirigit un grup d'experts per elaborar el llibre Construint la Catalunya del coneixement (1985-2015) (Editorial UOC). Secretari executiu de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques (ACUP), Vilalta és historiador i màster en gestió Pública per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), màster en Teoria Política i Social per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i especialista en polítiques públiques. En aquesta conversa amb NacióDigital explica com ha vist l'evolució de la política de recerca i quin n'és l'horitzó.
- Digui'ns d'on venim i on som ara després d'aquests trenta anys de política de recerca.
- El llibre intenta analitzar aquests tres decennis de politica universitària i científica a Catalunya. Del 1985 al 2015, passem de ser en recerca un quasi desert a ser un pol de primer ordre a Europa. Pel que fa a formació, hem passat d'uns estudis universitaris molt centrats en les elits en els quals només accedia a la universitat entorn el 20% dels joves a fer-ho un 40%. Això ens situa una mica per sobre de la mitjana europea. Hem passat de tenir tres universitats a dotze, amb un pes majoritari del sistema públic però amb quatre de privades.
- Per un país petit, tantes universitats són necessàries?
- Això ha estat un debat en aquests anys. Vist amb perspectiva, podem dir que tenim una xifra d'universitats estàndard. Xavier Grau, actual secretari d'Universitats, explica en el llibre, amb dades, que tenim una mitjana europea, que és d'un milió d'habitants per universitat de recerca, que són les vuit que formen l'Associació Catalana d'Universitats Públiques. Amb 7,5 milions d'habitants, tenim vuit universitats de recerca, que és inferior a la xifra d'altres països.
- Què diferencia una universitat de recerca de la resta?
- Són aquelles en què s'exigeix al seu personal que faci investigació. No vol dir que les altres no en facin, però amb una exigència de recerca menor i més centrades en docència i formació. A Catalunya, la diferència no és rígida però la majoria de privades es dediquen principalment a la docència.
Josep M. Vilalta, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa
- Catalunya representa l'1,5% de la població europea i produeix el 3,7% de la recerca, segons explica en el llibre. Aquestes dades com es quantifiquen?
- Bàsicament, l'indicador principal és la publicació en revistes internacionals. És un criteri homologable internacionalment. En la formació, les xifres són més difícils de quantificar. En recerca, no. També hi ha una classificació de les revistes per qualitat, el que diem l'impacte. Un altre indicador important és el nombre de tesis doctorals. La inversió que fa un país, el govern i el sector privat, per recerca és una altra manera de mesurar-ho.
- En aquests moments, quina despesa fa la Generalitat en recerca?
- L'any 2016, que és el darrer any que esmento en el llibre, va ser de l'1,46% del PIB d'inversió total, inclosa la privada, que és encara una xifra baixa. Catalunya havia arribat a invertir l'1,7% el 2009, però amb la crisi ha baixat i ara s'ha estabilitzat.
- I en relació a la de l'Estat?
- Estem per damunt de la inversió espanyola, Portàvem una tendència positiva fins al 2009. El 2016, el PIB d'inversió en R+D va ser de l'1,19% El 2010 va arribar fins a l'1,4% i ha anat baixant. A Europa la mitjana ja és per sobre del 2% i hi ha països que ja són entorn el 3%, com Suïssa o Suècia, molt potents en investigació.
"Hi ha un abans i un després en el primer mandat del conseller Mas-Colell"
- Hi ha un abans i un després en el mandat del conseller Mas-Colell?
- Sí, especialment en el primer mandat de Mas-Colell. Del 2000 al 2003 hi ha molta creació i producció de política pública: es crea el programa ICREA de captació de talent, es posen en marxa els centres de recerca, s'aprova la Llei d'Universitats... I també cal dir que en aquest àmbit hi ha hagut continuïtat.
Vilalta desgrana els detalls de la política de recerca en un llibre editat per l'Editorial UOC. Foto: Adrià Costa
- Hi ha hagut també un salt en infraestructures. Expliqui a un lector no especialitzat la importància del sincrotró Alba i del Barcelona Super Computing (BSC).
- A part d'anar creixent en recerca, ens vam plantejar que era necessari disposar d'algunes grans infraestructures científiques. El sincrotró Alba és una instal·lació bàsicament vinculada a la física per accelerar partícules i, a partir d'aquí, es poden fer estudis d'alt nivell en molts camps. Un sincrotró es pot aplicar a molts àmbits científics, des de biòlegs a enginyers. Aquesta va ser una aposta del Govern català i del central. L'altra estructura important és el supercomputador Mare Nostrum, que implica unes capacitats de computació molt grans per donar servei a tota la comunitat científica, amb una capacitat de processar moltes dades.
- Parla d'un model propi de recerca. Què caracteritza el model català?
- El model de recerca català s'ha anat construint. No és un model que algú o algun partit tingués al cap. S'ha fet amb el pas dels anys, destacant, això sí, l'etapa de Mas-Colell. En un moment donat, la Generalitat va decidir no fer convocatòria de projectes de recerca i postar més per les persones. L'Estat té el Pla Nacional de R+D, que són convocatòries públiques per tal que els grups de recerca facin propostes de projecte i els avalua. Aquest instrument ja hi era i a Catalunya es va optar per no fer el mateix, sinó apostar per tenir els millors grups de recerca possible, consolidar-los i que després puguin ser competitius en les convocatòries de Madrid o europees. I si mirem les dades, la nostra ràtio d'èxit és molt alta. Un altre instrument que ha donat bons fruits és ICREA, un programa creat en temps de Mas-Colell, molt simple però potent: fer una bona oferta als millors científics. Cada any es convoquen places perquè es presentin els millors investigadors i negociar amb ells les millors condicions.
- Toquem un altre tema. Com es combina el binomi recerca i dona? Hi ha sostre de vidre també aquí?
- Sí que n'hi ha. La carrera investigadora suposa molts anys. En nombre d'estudiants a les aules, hi ha un equilibri, amb diferències per carreres, però amb xifres globals similars d'homes i dones en graus i màsters. Però si ens fixem en el doctorat, ja comença a canviar una mica. Si es vol fer carrera a la universitat, llegida la tesi, normalment has de fer un postdoctorat a l'estranger. Això vol dir que la carrera és molt llarga i dura. Hi ha menys dones per qüestions de conciliació i maternitat. Això també passa en el nombre de catedràtics. Tenim moltes professores, però a mesura que pugem per l'escala universitària, hi ha menys dones.
- La situació es pot revertir?
- És difícil i bona part de les mesures són de caire social, que vol dir conciliació i canviar les maneres de fer en la vida de la parella. Part de la solució són mesures que han de prendre els governs i no depenen de la universitat.
"És obvi que no disposar dels estris d'un Estat és un hàndicap greu per avençar en recerca"
- No tenir Estat és un hàndicap greu per avençar en recerca?
- Crec que sí. Nosaltres ens hem emmirallat en països mitjans i petits. Són més dinàmics. És el cas dels Països Baixos, Finlàndia, Escòcia o alguns lands alemanys com Baviera. És obvi que si disposéssim d'instruments d'Estat tindríem més recursos.
L'autor és secretari executiu de l'Associació Catalana d'Universitats Públiques. Foto: Adrià Costa
- Sí. El govern de l'Estat va aprovar el 1986 la Llei de la Ciència i la Generalitat la va recórrer davant el TC, que no va dictar sentència fins al 1992. És una sentència ambigua perquè diu que la Generalitat té competències en ciència, però assigna a l'Estat la planificació general del sistema. La Generalitat reclamava que els centres de l'Estat a Catalunya, com els dependents del CSIC, passessin a dependre de la Generalitat. Davant d'això, es va optar per fer una política pròpia i es van començar a fer plans de recerca quadrianuals i crear universitats, un camp on teníem competència plena.
- En el llibre assegura que per consolidar la recerca cal estabilitat legislativa. La inestabilitat política i el procés han perjudicat la recerca?
- Cal estabilitat, cosa que no hem tingut els darrers anys. Hi ha hagut anys que fins el mes de novembre les universitats no sabien si podien disposar dels recursos previstos que la Generalitat els deu. Això ha afectat el sistema perquè a la crisi financera global s'hi ha sumat el conflicte polític.
- En el llibre afirma que Catalunya està en una cruïlla també pel que fa al model de recerca i que ara toca triar quin model de societat volem, si una basada en talent i coneixement, o una altra de baixos salaris i poca competitivitat.
- Estem en una cruïlla històrica. Pero tenim a les mans una bona iniciativa que és el Pacte Nacional pel Coneixement, que s'ha d'aprovar properament i que vol posar en el centre de les prioritats del país la recerca, la innovació i la universitat, i establir una política a llarg termini. Els documents que s'estan elaborant van en aquesta línia.
"S'ha sabut blindar la recerca de conflictes polítics, cosa que no ha passat en altres àmbits com l'educació"
- El que ha fet Catalunya en el terreny de la investigació és equiparable al que han fet estats independents?
- Pràcticament. Amb l'afegit que ho hem fet amb més dificultats i amb menys capacitat normativa. Hem fet tot el que hem pogut amb menys instruments. També s'ha anat construint un cert acord entorn la recerca, al marge de les baralles entre partits. La recerca s'ha sabut blindar de conflictes polítics, cosa que no ha passat en altres àmbits com l'educació.
Josep M. Vilalta: "Necessitem institucions més dinàmiques i més inversions". Foto: Adrià Costa
- Aquests trenta anys han tingut èxits, però vostè també assenyala mancances. Què és el que no ha funcionat?
- Hi ha una conjunció perillosa de tres factors: elements estructurals propis que no funcionen, com una excessiva reglamentació i escassa autonomia de les universitats; factors conjunturals com la inestabilitat, les retallades pressupostàries amb un topall de dèficit establert per Hisenda, junt amb l'envelliment de les plantilles; i factors globals, amb un món que està canviant per moments.
- Estem preparats pel salt tecnològic?
- En part, no. Necessitem institucions més àgils, més dinàmiques, més inversions.
- Hi ha el risc que Catalunya perdi el tren del salt tecnològic?
- Sí. Si no fa una aposta pel coneixement, clarament. És un moment molt delicat. El llibre fa un balanç positiu d'aquests trenta anys fins a l'esclat de la crisi, però també adverteix que no podem deixar passar més temps.