A Madrid, la majoria ha intentat reduir a la mínima expressió la manifestació, treure-li importància. La dreta ha provat de ridiculitzar-la i bona part de l'esquerra ha mirat cap a una altra banda perquè aquest és un debat que cada cop els incomoda més. Sobre el ressò als mitjans de Madrid (als internacionals també n'hi va haver) us deixo l'anàlisi de Joan Canela. A la capital espanyola, i també en alguns diaris de Barcelona, hem pogut llegir que no deu ser tan pobra la seva democràcia quan desenes de milers d'independentistes es poden manifestar a la capital contra "el règim" i no els passa res. Com si això fos un gran privilegi i el fet que la manifestació no acabés amb aldarulls o fos prohibida fos una mostra de tolerància.
Curiosament molts dels que fan aquestes afirmacions sostenen que Veneçuela -un país on el cap de l'oposició s'autoproclama president en una manifestació i on l'antichavisme en fa diàriament- és una dictadura. I el mateix podríem dir de molts altres països que no són pas model de res i on les protestes dels opositors estan a l'ordre del dia i es vota cada quatre anys. O com si el fet que estiguessin permeses les manifestacions del 8 de març a Espanya impliqués que no hi ha patriarcat i que la igualtat home-dona és un fet. I així podríem seguir en un bucle absurd...
El debat requeriria una mica més d'alçada, un punt més de rigor. D'entrada sobre la resposta que s'està donant a l'independentisme, també per part de Pedro Sánchez, que ahir apostava per combatre'l i no per conviure-hi. Rigor i autocrítica per haver posat en mans dels tribunals la carpeta política i admetre els dèficits de funcionament del sistema democràtic. Ha fallat la divisió de poders i hem vist l'aparell de l'estat actuant contra una idea política, fins i tot amb guerra bruta. De la manifestació us deixo La veu de Nació de Germà Capdevila.
La remor de fons de les llistes. La setmana estarà marcada per la ressaca de la manifestació, pel judici que segueix al Suprem amb policies que intentaran afermar el relat de la violència que Trapero va desmuntar una mica més i per les llistes. Sobre el major dels Mossos i la seva declaració us deixo dues peces d'interès: una d'Oriol Marchsobre el progressiu allunyament entre la cúpula del cos i el procés i l'anàlisi de Joan Serra Carné. I dues opinions sobre la declaració i el judici: la d'Oriol de Balanzó i la de Jordi Costa.
El tema de les llistes està encara calent. Sara González explica la importància que els número dos tindran a les municipals de Barcelona. I esperem ja l'aterratge de Cayetana Álvarez de Toledo, que ha causat estupor entre els afins a Mariano Rajoy i els moderats que queden al PP, com a cap de cartell conservadora el 28-A a la demarcació. Del que implica n'he fet aquest article. Pablo Casado i Pedro Sánchez s'han fet llistes a mida. Si la cosa no els va bé no volen que ningú els mogui la cadira.
I Vox ja té també candidat per Barcelona. Han optat per un perfil poc mediàtic. Prefereixen callar i que funcioni la marca. Sobre això en parla el periodista Jordi Basté -ahir va estrenar programa a TV3- a l'entrevista que li fa Sergi Ambudio. De les eleccions i el que us comentava de la manifestació de Madrid us deixo les opinions de Jordi Muñoz iMontserrat Tura. També l'article que hem publicat a Guillem Fusté i Mireia Caldés, portaveus de Poble Lliure, en relació a la coalició que han fet pel Congrés i per la que ja recullen firmes.
On segueix havent-hi remor és al PDECat després del cop de força que, per les llistes a Madrid, va fer Carles Puigdemont la setmana passada. David Bonvehí, que no ha acabat de deixar content a ningú, pot tenir els dies comptats com a president del partit. Ho explica Oriol March en aquesta informació.
Vist i llegit
La causa independentista no se'n surt de fer forat entre els governs de la UE, si més no de portes enfora. Una altra cosa és als mitjans i entre els dirigents deslliurats de les servituds de l'acció exterior dels estats. És el cas de José Pacheco Pereira, que va ser vicepresident del Parlament Europeu i que és una de les veus més influents al socialisme portuguès. Aquest cap de setmana escrivia un article al rotatiu portuguès Público denunciant la involució espanyola (sostenia que un judici com el del Suprem només seria possible a Rússia) i advertint del risc que tenia l'"espanyolisme agressiu" per al seu país. Afirmava que els presos són presos polítics i criticava el "silenci còmplice" de la UE. En la mateixa s'ha expressat Ana Gomes, eurodiputada socialista portuguesa, a qui vam entrevistar fa dos mesos a NacióDigital.
El passadís
Gonzalo Boye és una persona cada cop més influent en el cercle tant de l'expresident Carles Puigdemont com del president Quim Torra. Va entrar-hi en contacte gràcies a Jaume Asens, cap de llista dels comuns el 28-A i encara tinent d'alcalde de Barcelona. Boye, vinculat a organitzacions d'esquerres i a mitjans com eldiario.es, va ser recomanat com a advocat per Asens a Toni Comín i Meritxell Serret quan els dos dirigents d'ERC van marxar a l'exili. I va acabar sent-ho també de Puigdemont. Ha anat guanyant protagonisme, també mediàtic, i ell és qui l'ha assessorat sobre la possibilitat de recollir l'acta d'eurodiputat. Dissabte, Boye era a la capçalera de la manifestació -com Jaume Alonso Cuevillas, un altre advocat mediàtic i ara cap de llista de JxCat per Girona- i va acabar cantant l'Estaca abraçat a Torra i a Artur Mas. Després va sopar amb el president i alguns dels seus col·laboradors en un hotel molt proper a la Cibeles.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1981 es fundava al Paranimf de la UB la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes L'entitat, molt activa a la dècada dels 80 i que va fer-se notar amb grans mobilitzacions, es va crear com a rèplica al Manifest dels 2.300, que posava en qüestió les polítiques de normalització lingüística. La Crida va fer-se molt present en l'àmbit de la cultura i la llengua però també en l'antirepressiva i antimilitarista amb accions vistoses. Entre les cares més conegudes del moviment hi havia Àngel Colom, que acabaria a ERC primer i a CDC després, el president de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, i el portaveu de la CUP al Parlament, Carles Riera. Us deixo el documental que va emetre TV3 sobre l'organització, autodissolta el 1993, arran del seu trentè aniversari.
L'aniversari
El 18 de març de l'any 1919, avui fa exactament 100 anys i coincidint amb les Falles, va néixer el València Club de Futbol. És l'equip més important de la ciutat i del País Valencià amb més de 65.000 socis i ha tingut jugadors mítics com Puchades, Kempes, Mijatovic o Mata. Entre els seus títols hi ha sis lligues, set copes del rei, una copa de la UEFA, dues copes de Fires i una Recopa. Us deixo amb el vídeo i l'himne del seu centenari.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure-t'hi