17
de març
del
2019
Actualitzat
el
20
de març
a les
17:49h
En Ridouan té 19 anys i va arribar a Barcelona el desembre del 2016. Ara juga a l'equip de futbol de Valldoreix -és extrem dret-, li agrada llegir, sortir amb els amics i córrer els matins. Ha vingut a formar-se: ara està fent un grau mitjà sobre manteniment i electromecànica, i el seu objectiu és fer el grau superior. No treballa, dedica el seu temps a formar-se i aprendre castellà. Està content de ser aquí, encara que reconeix que no és com s'ho esperava. "Quan em miren pel carrer sento que soc 'el dolent', em sento observat, genero poca confiança". En Ridouan és un dels joves extutelat per la DGAIA. És un ex-MENA, l'acrònim dels menors no acompanyats.
Va marxar del Marroc buscant una vida millor, més oportunitats de formació i amb l'objectiu de trobar feina per ajudar la seva família i els seus amics que ho necessiten. Va creuar l'estret en pastera, de Tànger a Almeria, i d'allà va arribar a la capital catalana. El primer contacte un cop a Barcelona el va fer amb un noi marroquí, que el va portar a la policia. Va fer una nit a la Fiscalia i després va ser dirigit a un centre de primera acollida de Molins de Rei (Can Santoi). Quan va fer 17 anys va ser traslladat a un altre centre durant vuit mesos, i després a un CRAE de Barberà del Vallès, on hi va estar tres mesos. D'allà, i quan va fer els 18, va ser dirigit a la Fundació Iniciatives Solidàries, que ha estat l'encarregada de proporcionar-li el pis on ara viu amb quatre companys més, a la Zona Franca de Barcelona.
Al Marroc, tot el que li havia arribat de Barcelona era positiu: "Et diuen que aquí tindràs feina, roba, que podràs estudiar i tindràs pis, però ningú parla dels problemes amb la documentació, dels permisos de residència... Només arriben les coses bones", reflexiona en Ridouan. "No és el que m'esperava, però em vull quedar a Barcelona", afegeix. I comenta que al Marroc "no hi ha esperances". Un cop va fer la majoria d'edat, explica que tot es complica.
Els MENA són tutelats per la Generalitat quan arriben a Catalunya, sota el sistema de protecció de la DGAIA, però només fins als 18 anys. Un cop assoleixen la majoria d'edat, els joves han d'abandonar els centres on es troben. I és on solen començar els problemes. El què passi després de la majoria d'edat dels menors dependrà de cada cas: portar més o menys temps sota la tutela de la DGAIA, conèixer l'idioma o haver anat a escola a Catalunya són factors que jugaran un paper clau a l'hora de veure com es desenvolupa el jove un cop ha d'abandonar el centre.
Quan arriben com a menors, no se'ls dona un permís de residència automàtic. De fet, el ministeri d'Interior és l'encarregat d'expedir els NIE dels menors, que pot trigar mesos en fer-los-els arribar. Aquest document és imprescindible per trobar feina, pis i per tenir tots els drets com a ciutadà del país. A partir dels 18 anys els joves passen a dependre de la Llei d'estrangeria, que determina que calen tres anys d'empadronament i una oferta de feina per a considerar-se en situació regular, explica Lluís Vila, vicepresident del Col·legi Educadors Socials de Catalunya. En el cas de Ridouan, un mes després de fer els 18 va rebre el NIE, però avui dia encara no té permís de treball, sense el qual no podrà treballar.
Així doncs, la DGAIA té un paper d'acompanyament i protector fins a la majoria d'edat. Proporciona recursos, formació i eines perquè el jove pugui emancipar-se. Tot això es posa a disposició del menor als centres residencials d'acollida (CRAE), i quan faci els 18, els centres i la DGAIA intentaran col·locar el jove a algun recurs disponible: pisos compartits o centres residencials.
Abans d'arribar als CRAE però, els menors passen pels centres d'emergència (i en els pitjors casos, van directament als d'acollida), on s'hi estan poc temps. Segons Vila, aquest pas pels d'emergència té certa incongruència: "Les mesures d'aquests centres són temporals, i un acompanyament a la vida adulta i a l'emancipació requereix estabilitat en comptes de partir de la provisionalitat".
"Cada cas és un món, però molts no aconsegueixen regular la seva situació durant el temps que passen al centre perquè no tenen feina" explica Vila, "i això és competència de l'Estat, no de la Generalitat". La DGAIA, a través dels centres d'autonomia que acullen MENA, intenta posar-los en cursos de formació ocupacional del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC), "però no sempre és possible". "A més, la formació que reben aquests nois al final no els situa en una posició de poder competir dins del mercat de treball", comenta Vila. "Actualment hi ha molta gent disposada a fer aquestes feines que se'ls ofereixen i que a més, tenen molta més formació que els MENA, partint de l'idioma".
El camí de Ridouan i els somnis frustrats
"No vull tornar al meu país, allà només hi pots treballar si tens molts diners", diu en Ridouan. La majoria dels MENA que són a Catalunya venen del Marroc, perquè "allà no tenen expectatives", sentencia Mohammed Alami, president de l'Associació Amics del Poble Marroquí. N'hi ha que arriben perquè tenen problemes amb la família allà, altres perquè fugen de la zona del Rif, alguns busquen una vida millor i n'hi ha que venen a treballar per mantenir econòmicament la seva família. "També n'hi ha que ho fan enganyats, perquè els han dit que aquí tindran cotxes, vambes, diners... i aleshores topen amb la realitat". És el cas d'en Ridouan.
Saray Subirada és educadora social al centre de MENA de Santa Maria de Gimenells, al Segrià. "Ells venen aquí amb una idea molt clara: treballar i poder enviar diners a casa, però llavors s'adonen que no poden exercir perquè són indocumentats, i si aconsegueixen els papers tampoc poden exercir perquè els falta permís de residència. La frustració és gran", apunta. Als centres com el seu, que sí que compten amb un projecte educatiu, els joves reben una formació orientada a l'emancipació amb plena autonomia.
"Ningú marxa de casa perquè sí", explica Subirada. Per experiència seva, ha conegut nois que formen part de famílies extenses (com el cas d'en Ridouan, que són nou germans) en situacions molt precàries que un dia aconsegueixen marxar, "hi ha pares que han arribat a vendre tot el que tenien per pagar el viatge del seu fill". La intenció és una: que el noi trobi feina i enviï diners a casa. I per què arriben més nois que noies? Subirada creu que la cultura pot jugar-hi un paper clau, "la dona s'ha dedicat més a la cura de la llar i el noi és vist com el que porta els diners a casa, i creuen que els nois tindran més facilitats per trobar feina que elles". Segons l'educadora, estan començant a arribar més noies, però recorda que "el viatge té més perills quan són dones".
"El problema és doble: falten recursos i més treball amb l'entorn", explica. Segons Subirada, l'atac que es va produir al centre d'emergència de Castelldefels té a veure amb aquesta sensibilització dels voltants: "la població s'esvera quan veu obrir-se un centre així sense una informació prèvia". L'educadora creu que falta conscienciació amb l'entorn, encara que els menors passin un temps provisional en aquells centres, així com dedicar esforços a preparar els municipis que veuen obrir espais d'emergència per acollir MENA.
La llengua, la base de la inclusió social
"M'agrada estudiar castellà, cada dia l'estudio una mica", explica Ridouan. El jove parla àrab, amazic (la seva llengua natal), una mica de francès i una mica d'anglès, a banda del castellà, que va començar-lo a estudiar només arribar aquí. "Tinc amics aquí, alguns són catalans però altres marroquins i algerians", explica. I afegeix que formar part de l'entitat ex-MENA també li ha permès teixir xarxa entre similars.
El director de la colònia agrícola (OTA) de Lliçà de Vall, Josep Vilageliu, té molt clar que la llengua és "fonamental" per a la integració en la societat. Troba a faltar més hores de formació en aquesta matèria, i comenta que al seu centre es procura que entre els joves estrangers es parli català o castellà. En aquest punt coincideixen també Subirada i Vila: "Les escoles d'idiomes estan saturades, el Consorci per a la Normalització Lingüística intenta obrir places, però la demanda actual té saturat el sistema", diu l'educadora.
Sense l'idioma, molts joves no poden ser apuntats a Programes de Formació Inicial (PFI), els únics estudis als quals poden accedir. Malauradament, els que fan aquests cursos "molts cops tampoc veuen una inserció real". Vila afegeix: "Aprendre idiomes requereix temps i esforç, també personal. Hi ha centres que tenen voluntaris especialitzats en aquesta matèria, però altres que han de comptar amb entitats, per exemple".
Segons el vicepresident del Col·legi d'Educadors Socials "la gestió actual està condemnant els joves a no integrar-se mai, alhora que genera una bossa de marginació social que d'aquí uns anys serà un greu problema per a la societat". Vilageliu creu que hi ha dues maneres de percebre l'arribada de MENA: "els podem rebutjar i condemnar-los al carrer, o els podem veure com el que són: una gran oportunitat per fer créixer el país".
El paper de l'educador
La feina dels educadors és preparar-los per a la vida autònoma, explica Vilageliu. "Cal que agafin responsabilitats: gestionin els seus estalvis, vagin al metge de tant en tant, sàpiguen on s'han de dirigir per qualsevol tràmit administratiu...". I afegeix que al seu centre, per exemple, cada tres o quatre joves tenen assignats tutors que els fa un acompanyament més personalitzat. Això però, dependrà de cada centre, ja que n'hi ha que estan més saturats que altres i aquest treball específic es veu més dificultat.
L'educadora Saray Subirada explica que és fonamental el treball amb l'entorn: "que surtin, que coneguin els municipis propers, sàpiguen moure's amb transport públic". La figura de l'educador també és vetllar pels interessos dels joves, incentivar-los a buscar i fer les activitats que els agradin. "En definitiva, fer el que fan tots els joves de la seva edat i que el temps que tenen estigui ocupat i sigui útil", diu.
Però en quines condicions treballen els educadors que vetllen per fer possible tot això? Vila denuncia situacions precàries: "No hi ha prou educadors per a cobrir les necessitats d'aquests joves, en gran part degut a les condicions laborals que se'ls ofereixen". També ho apunta Vilageliu, que creu que l'alta demanda i les condicions laborals fan que els graduats les rebutgin i, en canvi, s'agafi personal que no té aquesta formació però que sí que pot tenir experiència. "No pot ser que estiguem desvirtuant una titulació quan sí que hi ha gent preparada que busca feina", conclou.
Per condicions precàries, Vila parla del conveni laboral: "hi ha entitats de servei que l'incompleixen i hi ha contractes parcials de 20 hores, alguns amb torns de nit i sense cobrir vacances, ni suplències ni baixes". Davant d'aquesta situació, si bé la figura de l'educador és primordial i cada any surten nous graduats, als centres és habitual trobar voluntaris sense titulació perquè "els educadors ja no accepten aquestes condicions".
La criminalització dels menors i joves estrangers
"No tinc por de la gent, en tinc de la policia", explica Ridouan. "La policia t'atura pel carrer per dur determinades vambes, bosses o roba; et demanen la documentació i, si no la portes al damunt, se t'emporten", i afegeix "ens veuen com un perill". Ridouan no ha tingut males experiències amb ningú, però té amics que sí que han estat agredits "simplement per no ser d'aquí". "Em miren com si fos 'el dolent', em sento observat, em fan sentir que no formo part d'aquí, genero poca confiança", lamenta.
"Hi ha racisme i discriminació, no ens enganyem" diu Mohammed Alami, el president de l'Associació Amics del Poble Marroquí. "La comunitat marroquí està abandonada a la seva sort". Afegeix que "el que demanem és que l'opinió pública entengui que nosaltres també formem part de la societat, i que atacs com els de Castelldefels i Canet de Mar també ens perjudiquen". Segons Alami, "als marroquins també ens fa por que ens robin i violin, per això demanem al govern espanyol que negociï d'una vegada per totes amb el Marroc".
Alami considera que l'estat espanyol "està condemnant els joves de 18 anys a delinquir". "Una altra de les reivindicacions de l'associació des dels anys 90 és que estem creant un caldo de cultiu per als jihadistes: els joves abocats al carrer després d'arribar aquí i veure com són exclosos del sistema són fàcils de captar per les cèl·lules". Alami creu que urgeix un acord entre Espanya i el Marroc per regular l'arribada dels migrants al país, així com una millor atenció per part del govern de Sánchez als MENA per evitar el que planteja.
Els mitjans també juguen un paper rellevant en la generació d'un discurs pejoratiu cap als migrants, segons Vilageliu. "Donar cobertura només als conflictes, atacs i robatoris és contribuir a l'hora de donar aquesta imatge concreta de rebuig cap als MENA", diu. El director del centre de Lliçà de Vall afegeix que també els partits polítics s'aprofiten d'aquesta criminalització per fer campanya, "i no es pot fer política amb la vida d'uns nois en situació desafavorida".
Per experiència, Subirada apunta que a les ciutats hi ha més estigmatització que als pobles, on "és més fàcil que tothom es conegui". Les dimensions dels centres també tenen un paper important: Subirada somriu quan sent que algun menor de Santa Maria de Gimenells diu, per telèfon, "vaig cap a casa" fent referència al centre. "Se senten més acollits en centres i pobles petits, posar-los al mig de grans ciutats implica fer un treball més potent amb la comunitat perquè hi ha moltes reticències a allò desconegut", opina.
"No han vingut a robar la feina de ningú", expressa Vilageliu. En aquesta línia, Subirada explica que aquest discurs no se sosté per enlloc, "com han de robar-nos llocs de treball si no coneixen l'idioma, no tenen documentació i tampoc tenen experiència?".
Un futur agredolç
Des de l'associació Salam Shalom Barcelona consideren que hi ha una manca de pedagogia "per fer front al discurs populista que s'ha instal·lat a Europa". "El racisme i la xenofòbia han estat presents en la història, la crisi econòmica de 2008 ha estat el catalitzador. El que ha canviat és que s’ha començat a normalitzar perquè ningú l’ha combatut, i això sí què és perillós. En aquest sentit, tant el Govern com la societat hem badat", expliquen.
Vilageliu confia que els atacs fossin "casos aïllats" i que no se'n produeixin més. A més, aposta per acabar amb la guetització que diu que s'està generant en alguns llocs: "formen part de la nostra societat i ho hem d'entendre". Subirada aposta per més treball de conscienciació i sensibilització de l'entorn "per combatre el racisme", mentre que Alami demana als governs espanyol i marroquí que arribin a una entesa per deixar d'enfrontar els dos pobles. Els joves com en Ridouan "han vingut per quedar-se". "I això ho hem de tenir molt clar", sentencia Vilageliu.
Va marxar del Marroc buscant una vida millor, més oportunitats de formació i amb l'objectiu de trobar feina per ajudar la seva família i els seus amics que ho necessiten. Va creuar l'estret en pastera, de Tànger a Almeria, i d'allà va arribar a la capital catalana. El primer contacte un cop a Barcelona el va fer amb un noi marroquí, que el va portar a la policia. Va fer una nit a la Fiscalia i després va ser dirigit a un centre de primera acollida de Molins de Rei (Can Santoi). Quan va fer 17 anys va ser traslladat a un altre centre durant vuit mesos, i després a un CRAE de Barberà del Vallès, on hi va estar tres mesos. D'allà, i quan va fer els 18, va ser dirigit a la Fundació Iniciatives Solidàries, que ha estat l'encarregada de proporcionar-li el pis on ara viu amb quatre companys més, a la Zona Franca de Barcelona.
Al Marroc, tot el que li havia arribat de Barcelona era positiu: "Et diuen que aquí tindràs feina, roba, que podràs estudiar i tindràs pis, però ningú parla dels problemes amb la documentació, dels permisos de residència... Només arriben les coses bones", reflexiona en Ridouan. "No és el que m'esperava, però em vull quedar a Barcelona", afegeix. I comenta que al Marroc "no hi ha esperances". Un cop va fer la majoria d'edat, explica que tot es complica.
"No és el que m'esperava, però em vull quedar a Barcelona. Al Marroc no hi ha esperances", diu Ridouan
Els MENA són tutelats per la Generalitat quan arriben a Catalunya, sota el sistema de protecció de la DGAIA, però només fins als 18 anys. Un cop assoleixen la majoria d'edat, els joves han d'abandonar els centres on es troben. I és on solen començar els problemes. El què passi després de la majoria d'edat dels menors dependrà de cada cas: portar més o menys temps sota la tutela de la DGAIA, conèixer l'idioma o haver anat a escola a Catalunya són factors que jugaran un paper clau a l'hora de veure com es desenvolupa el jove un cop ha d'abandonar el centre.
Quan arriben com a menors, no se'ls dona un permís de residència automàtic. De fet, el ministeri d'Interior és l'encarregat d'expedir els NIE dels menors, que pot trigar mesos en fer-los-els arribar. Aquest document és imprescindible per trobar feina, pis i per tenir tots els drets com a ciutadà del país. A partir dels 18 anys els joves passen a dependre de la Llei d'estrangeria, que determina que calen tres anys d'empadronament i una oferta de feina per a considerar-se en situació regular, explica Lluís Vila, vicepresident del Col·legi Educadors Socials de Catalunya. En el cas de Ridouan, un mes després de fer els 18 va rebre el NIE, però avui dia encara no té permís de treball, sense el qual no podrà treballar.
Així doncs, la DGAIA té un paper d'acompanyament i protector fins a la majoria d'edat. Proporciona recursos, formació i eines perquè el jove pugui emancipar-se. Tot això es posa a disposició del menor als centres residencials d'acollida (CRAE), i quan faci els 18, els centres i la DGAIA intentaran col·locar el jove a algun recurs disponible: pisos compartits o centres residencials.
Abans d'arribar als CRAE però, els menors passen pels centres d'emergència (i en els pitjors casos, van directament als d'acollida), on s'hi estan poc temps. Segons Vila, aquest pas pels d'emergència té certa incongruència: "Les mesures d'aquests centres són temporals, i un acompanyament a la vida adulta i a l'emancipació requereix estabilitat en comptes de partir de la provisionalitat".
"Cada cas és un món, però molts no aconsegueixen regular la seva situació durant el temps que passen al centre perquè no tenen feina" explica Vila, "i això és competència de l'Estat, no de la Generalitat". La DGAIA, a través dels centres d'autonomia que acullen MENA, intenta posar-los en cursos de formació ocupacional del Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC), "però no sempre és possible". "A més, la formació que reben aquests nois al final no els situa en una posició de poder competir dins del mercat de treball", comenta Vila. "Actualment hi ha molta gent disposada a fer aquestes feines que se'ls ofereixen i que a més, tenen molta més formació que els MENA, partint de l'idioma".
El camí de Ridouan i els somnis frustrats
"No vull tornar al meu país, allà només hi pots treballar si tens molts diners", diu en Ridouan. La majoria dels MENA que són a Catalunya venen del Marroc, perquè "allà no tenen expectatives", sentencia Mohammed Alami, president de l'Associació Amics del Poble Marroquí. N'hi ha que arriben perquè tenen problemes amb la família allà, altres perquè fugen de la zona del Rif, alguns busquen una vida millor i n'hi ha que venen a treballar per mantenir econòmicament la seva família. "També n'hi ha que ho fan enganyats, perquè els han dit que aquí tindran cotxes, vambes, diners... i aleshores topen amb la realitat". És el cas d'en Ridouan.
Saray Subirada és educadora social al centre de MENA de Santa Maria de Gimenells, al Segrià. "Ells venen aquí amb una idea molt clara: treballar i poder enviar diners a casa, però llavors s'adonen que no poden exercir perquè són indocumentats, i si aconsegueixen els papers tampoc poden exercir perquè els falta permís de residència. La frustració és gran", apunta. Als centres com el seu, que sí que compten amb un projecte educatiu, els joves reben una formació orientada a l'emancipació amb plena autonomia.
Uns joves treballen al camp, a Santa Maria de Gimenells Foto: ACN
"Ningú marxa de casa perquè sí", explica Subirada. Per experiència seva, ha conegut nois que formen part de famílies extenses (com el cas d'en Ridouan, que són nou germans) en situacions molt precàries que un dia aconsegueixen marxar, "hi ha pares que han arribat a vendre tot el que tenien per pagar el viatge del seu fill". La intenció és una: que el noi trobi feina i enviï diners a casa. I per què arriben més nois que noies? Subirada creu que la cultura pot jugar-hi un paper clau, "la dona s'ha dedicat més a la cura de la llar i el noi és vist com el que porta els diners a casa, i creuen que els nois tindran més facilitats per trobar feina que elles". Segons l'educadora, estan començant a arribar més noies, però recorda que "el viatge té més perills quan són dones".
"El problema és doble: falten recursos i més treball amb l'entorn", explica. Segons Subirada, l'atac que es va produir al centre d'emergència de Castelldefels té a veure amb aquesta sensibilització dels voltants: "la població s'esvera quan veu obrir-se un centre així sense una informació prèvia". L'educadora creu que falta conscienciació amb l'entorn, encara que els menors passin un temps provisional en aquells centres, així com dedicar esforços a preparar els municipis que veuen obrir espais d'emergència per acollir MENA.
La llengua, la base de la inclusió social
"M'agrada estudiar castellà, cada dia l'estudio una mica", explica Ridouan. El jove parla àrab, amazic (la seva llengua natal), una mica de francès i una mica d'anglès, a banda del castellà, que va començar-lo a estudiar només arribar aquí. "Tinc amics aquí, alguns són catalans però altres marroquins i algerians", explica. I afegeix que formar part de l'entitat ex-MENA també li ha permès teixir xarxa entre similars.
El director de la colònia agrícola (OTA) de Lliçà de Vall, Josep Vilageliu, té molt clar que la llengua és "fonamental" per a la integració en la societat. Troba a faltar més hores de formació en aquesta matèria, i comenta que al seu centre es procura que entre els joves estrangers es parli català o castellà. En aquest punt coincideixen també Subirada i Vila: "Les escoles d'idiomes estan saturades, el Consorci per a la Normalització Lingüística intenta obrir places, però la demanda actual té saturat el sistema", diu l'educadora.
Sense l'idioma, molts joves no poden ser apuntats a Programes de Formació Inicial (PFI), els únics estudis als quals poden accedir. Malauradament, els que fan aquests cursos "molts cops tampoc veuen una inserció real". Vila afegeix: "Aprendre idiomes requereix temps i esforç, també personal. Hi ha centres que tenen voluntaris especialitzats en aquesta matèria, però altres que han de comptar amb entitats, per exemple".
"La gestió actual està condemnant els joves a no integrar-se mai, alhora que genera una bossa de marginació social", diu el vicepresident del Col·legi d'Educadors Socials
Segons el vicepresident del Col·legi d'Educadors Socials "la gestió actual està condemnant els joves a no integrar-se mai, alhora que genera una bossa de marginació social que d'aquí uns anys serà un greu problema per a la societat". Vilageliu creu que hi ha dues maneres de percebre l'arribada de MENA: "els podem rebutjar i condemnar-los al carrer, o els podem veure com el que són: una gran oportunitat per fer créixer el país".
El paper de l'educador
La feina dels educadors és preparar-los per a la vida autònoma, explica Vilageliu. "Cal que agafin responsabilitats: gestionin els seus estalvis, vagin al metge de tant en tant, sàpiguen on s'han de dirigir per qualsevol tràmit administratiu...". I afegeix que al seu centre, per exemple, cada tres o quatre joves tenen assignats tutors que els fa un acompanyament més personalitzat. Això però, dependrà de cada centre, ja que n'hi ha que estan més saturats que altres i aquest treball específic es veu més dificultat.
Un jove dins l'habitació de la Fundació OTA de Lliçà de Vall. Foto: Sergi Cámara
L'educadora Saray Subirada explica que és fonamental el treball amb l'entorn: "que surtin, que coneguin els municipis propers, sàpiguen moure's amb transport públic". La figura de l'educador també és vetllar pels interessos dels joves, incentivar-los a buscar i fer les activitats que els agradin. "En definitiva, fer el que fan tots els joves de la seva edat i que el temps que tenen estigui ocupat i sigui útil", diu.
Però en quines condicions treballen els educadors que vetllen per fer possible tot això? Vila denuncia situacions precàries: "No hi ha prou educadors per a cobrir les necessitats d'aquests joves, en gran part degut a les condicions laborals que se'ls ofereixen". També ho apunta Vilageliu, que creu que l'alta demanda i les condicions laborals fan que els graduats les rebutgin i, en canvi, s'agafi personal que no té aquesta formació però que sí que pot tenir experiència. "No pot ser que estiguem desvirtuant una titulació quan sí que hi ha gent preparada que busca feina", conclou.
Als centres és habitual trobar voluntaris exercint com a educadors socials malgrat hi ha graduats que podrien fer aquesta feina
Per condicions precàries, Vila parla del conveni laboral: "hi ha entitats de servei que l'incompleixen i hi ha contractes parcials de 20 hores, alguns amb torns de nit i sense cobrir vacances, ni suplències ni baixes". Davant d'aquesta situació, si bé la figura de l'educador és primordial i cada any surten nous graduats, als centres és habitual trobar voluntaris sense titulació perquè "els educadors ja no accepten aquestes condicions".
La criminalització dels menors i joves estrangers
"No tinc por de la gent, en tinc de la policia", explica Ridouan. "La policia t'atura pel carrer per dur determinades vambes, bosses o roba; et demanen la documentació i, si no la portes al damunt, se t'emporten", i afegeix "ens veuen com un perill". Ridouan no ha tingut males experiències amb ningú, però té amics que sí que han estat agredits "simplement per no ser d'aquí". "Em miren com si fos 'el dolent', em sento observat, em fan sentir que no formo part d'aquí, genero poca confiança", lamenta.
"Hi ha racisme i discriminació, no ens enganyem" diu Mohammed Alami, el president de l'Associació Amics del Poble Marroquí. "La comunitat marroquí està abandonada a la seva sort". Afegeix que "el que demanem és que l'opinió pública entengui que nosaltres també formem part de la societat, i que atacs com els de Castelldefels i Canet de Mar també ens perjudiquen". Segons Alami, "als marroquins també ens fa por que ens robin i violin, per això demanem al govern espanyol que negociï d'una vegada per totes amb el Marroc".
"L'estat espanyol està condemnant els joves de 18 anys a delinquir", afirma Mohammed Alami, president dels Amics del Poble Marroquí
Alami considera que l'estat espanyol "està condemnant els joves de 18 anys a delinquir". "Una altra de les reivindicacions de l'associació des dels anys 90 és que estem creant un caldo de cultiu per als jihadistes: els joves abocats al carrer després d'arribar aquí i veure com són exclosos del sistema són fàcils de captar per les cèl·lules". Alami creu que urgeix un acord entre Espanya i el Marroc per regular l'arribada dels migrants al país, així com una millor atenció per part del govern de Sánchez als MENA per evitar el que planteja.
Els mitjans també juguen un paper rellevant en la generació d'un discurs pejoratiu cap als migrants, segons Vilageliu. "Donar cobertura només als conflictes, atacs i robatoris és contribuir a l'hora de donar aquesta imatge concreta de rebuig cap als MENA", diu. El director del centre de Lliçà de Vall afegeix que també els partits polítics s'aprofiten d'aquesta criminalització per fer campanya, "i no es pot fer política amb la vida d'uns nois en situació desafavorida".
Els menors acollits al pis de Càritas Barcelona fan reunions per millorar la convivència. Foto: Sergi Cámara
Per experiència, Subirada apunta que a les ciutats hi ha més estigmatització que als pobles, on "és més fàcil que tothom es conegui". Les dimensions dels centres també tenen un paper important: Subirada somriu quan sent que algun menor de Santa Maria de Gimenells diu, per telèfon, "vaig cap a casa" fent referència al centre. "Se senten més acollits en centres i pobles petits, posar-los al mig de grans ciutats implica fer un treball més potent amb la comunitat perquè hi ha moltes reticències a allò desconegut", opina.
"No han vingut a robar la feina de ningú", expressa Vilageliu. En aquesta línia, Subirada explica que aquest discurs no se sosté per enlloc, "com han de robar-nos llocs de treball si no coneixen l'idioma, no tenen documentació i tampoc tenen experiència?".
Un futur agredolç
Des de l'associació Salam Shalom Barcelona consideren que hi ha una manca de pedagogia "per fer front al discurs populista que s'ha instal·lat a Europa". "El racisme i la xenofòbia han estat presents en la història, la crisi econòmica de 2008 ha estat el catalitzador. El que ha canviat és que s’ha començat a normalitzar perquè ningú l’ha combatut, i això sí què és perillós. En aquest sentit, tant el Govern com la societat hem badat", expliquen.
Vilageliu confia que els atacs fossin "casos aïllats" i que no se'n produeixin més. A més, aposta per acabar amb la guetització que diu que s'està generant en alguns llocs: "formen part de la nostra societat i ho hem d'entendre". Subirada aposta per més treball de conscienciació i sensibilització de l'entorn "per combatre el racisme", mentre que Alami demana als governs espanyol i marroquí que arribin a una entesa per deixar d'enfrontar els dos pobles. Els joves com en Ridouan "han vingut per quedar-se". "I això ho hem de tenir molt clar", sentencia Vilageliu.