Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
La caverna, a judici

I com no podia ser d'altra manera, torna el 3%

La premsa de Madrid torna a perdre l’interès en el judici i mata el temps parlant del 3% i la Moreneta

per Joan Canela, 13 de març de 2019 a les 13:18 |
Jordi Pujol, en una imatge d'arxiu | Albert Alcaide
Cada cop costa més trobar editorials, articles d’opinió o anàlisis a les pàgines dels rotatius de Madrid. Un cop acabades les úniques declaracions que, a parer seu, valien la pena –Rajoy, Del Toro, Pérez de los Cobos i pocs més- han tornat a l’abúlia i el silenci. És molt més interessant –on anem a parar!- l’ordre de la Junta Electoral de retirar els llaços grocs dels edificis oficials, una ordre que en general han considerat tèbia, ja que hauria d’obligar a treure’ls de qualsevol espai públic i, fins i tot privat, com els balcons. On s’és vist que en una campanya electoral es pugui penjar "propaganda política" a l’espai públic?

També preocupa enormement la confecció de les llistes del PDECat. Enyoren la vella Convergència –sí, la del 3%, però ja hi arribarem més tard- i els preocupa que no hi hagi vies de diàleg. Sí, als mateixos diaris que van treure el Sant Cristo Gros pel tema del relator ara es mostren circumspectes per la «radicalització» de l’independentisme i troben a faltar "figures de consens". "Cosas veredes, amigo Sancho".


Fins i tot les enquestes d’una revista de masses com Catalunya Cristiana desvelen més la son dels nostres opinadors de capçalera. "Perquè, a veure si ens n'anem assabentant, el cristianisme és considerar a tots els Fills de Déu per igual i no començar a posar-li banderetes i identitats nacionals a cadascú d’ells", escriu Miquel Giménez a Voz Pópuli sense referir-se (oh, sorpresa!) a Cañízares.

Sort en tinc –per elaborar aquest espai- de la perseveració de Xavier Vidal-Folch a El País. Avui analitza la dificultat amb què s’han trobat les acusacions a l’hora de provar els presumptes delictes de malversació. A la fallida declaració de Montoro –agafada com una victòria pírrica a la premsa però clarament insuficient en la lògica judicial- ara es troben amb els testimonis dels col·laboradors necessaris. Ningú ha cobrat, no apareixen les factures i molt menys els moviments de diners des d’uns comptes públics que, recordem, estaven intervinguts. Aquí Vidal-Folch podria apel·lar al compromís cívic amb un referèndum que, recordem, comptava amb el suport d’una gran majoria social i que va permetre –per només posar un exemple- moure milers d’urnes davant dels nassos dels centenars d’agents del CNI i la Guàrdia Civil que tenien com a principal missió trobar aquestes innocents caixetes de plàstic. 

Però no és clar. Hi havia una analogia molt més a mà: el 3%. Ja no és Pujol, ni CiU, ni el conjunt de l’independentisme el responsable de les trames de corrupció. És la Generalitat com a institució: "De tota aquesta corrupció pujolista i postpujolista sabíem una enciclopèdia. Catalana, clar. Però fins aquesta vista oral mai sospitàvem fins a quin punt la Generalitat era l’autèntica hereva institucional de la nostra excolonia siciliana".  

Així doncs, si no apareixen els diners, els testimonis no cauen confessant penedits en un mar de llàgrimes i no hi ha proves materials de la malversació no és perquè potser aquest delicte no va existir mai, sinó perquè Catalunya és Sicília i la Generalitat la Cosa Nostra. Amb aquestes conclusions, qui necessita proves? 


Doncs a la justícia, reconeix –amb recança?- Vidal-Folch al darrer paràgraf: "Però judicialment la cosa nostra és una altra cosa. A l’indici, a la inferència poderosa, a la intensa sospita, al retrat exacte però parcial, al testimoni contradictori, cal afegir-li proves indubtables, personalitzades i substantives que s’hagi comès delicte de malversació". 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació