11
de març
del
2019
Actualitzat
a les
11:47h
Dos detalls, en dues emissores diferents, quasi a la mateixa hora. A Chester (Cuatro) Risto preguntant-li a Manuel Valls quantes línies de metro hi ha a Barcelona i aquest responent-li amb desídia, i fent cara de cansament, com carregant-se de paciència: "Deu". Com dient: "No ho sé però no saber això no té cap importància, no siguis pesat i pregunta'm altres coses". I a El objectivo (La Sexta), en un debat amb dones polítiques sobre el 8-M i el feminisme, Dolors Montserrat (PP) presumint de no haver anat a cap manifestació perquè tot estava polititzat i com que ella és lliure va decidir que no hi anava.
Va estar molt bé Mònica Oltra quan li va dir que de totes les intervencions de les participants en el debat, la de Montserrat va ser la única que va incloure menció explícita a les sigles polítiques que representava. És veritat, ni Meritxell Batet, ni Inés Arrimadas, ni Oltra, ni Uxue Barkos, ni Ada Colau havien mencionat el seu partit polític. Dolors Montserrat va afartar-se de citar al PP.
Són dos detalls, dues espurnes caçades al vol entre la intensa nit televisiva dels diumenges. I de què serveix, potser us pregunteu. De no massa, és cert, més enllà de revelar un cop més, amb abundosa eloqüència, en quin femer viu la política nostra d’avui. Quins valors són els que puntuen, els que es patrocinen, els que nodreixen els idearis, els programes dels partits. L'ultraliberalisme s’expandeix sense aturador aparent i fa autèntic fàstic veure com s'infiltra en el pensament de la gent i podreix les actituds, els valors, les paraules.
La nit de divendres passat un nen de divuit anys va penjar un vídeo al seu compte de Twitter parlant dels suposats desperfectes i actes vandàlics provocats a Madrid per la manifestació feminista. Es veien unes pintades amb color lila a uns aparadors i poca cosa més. Feia autèntica angúnia veure el post-adolescent amb l’armilla encoixinada tan pròpia de votants del PP pontificant i dient mentides absurdes. No vaig poder evitar pensar en qui havien sigut els professors d’aquest nen, de qui havia après aquella ideologia podrida, fètida, profundament emmetzinada de ràbia, d'odi?
I la resposta estava clara, l'havia après perquè ningú li havia explicat que l'ultraliberalisme és deshumanització, egoisme, masclisme, triomf dels milhomes, els que trepitgen fort, els que només saben explicar les coses a partir dels diners. I tot lliga. En una societat en què Valls i Montserrat apareixen a la tele i diuen el que diuen, és normal que un xaval de divuit anys és vanti de la seva podridura mental amb un vídeo de Twitter.
Com és possible que Manuel Valls consideri que no és res important no tenir ni idea de quantes línies de metro hi ha a Barcelona. I com és possible que ho expressi en públic amb aquesta displicència, aquest menyspreu, aquesta altivesa? Com és possible que a Dolors Montserrat li sembli el més normal del món dir que el PP és el partit més fabulós del món perquè no li va donar la gana de participar al 8-M perquè està polititzat?
Quin nivell de polítics tenim? Quan arribarà la regeneració? Arribarà algun dia? Ens trobarà desballestats.
Va estar molt bé Mònica Oltra quan li va dir que de totes les intervencions de les participants en el debat, la de Montserrat va ser la única que va incloure menció explícita a les sigles polítiques que representava. És veritat, ni Meritxell Batet, ni Inés Arrimadas, ni Oltra, ni Uxue Barkos, ni Ada Colau havien mencionat el seu partit polític. Dolors Montserrat va afartar-se de citar al PP.
Són dos detalls, dues espurnes caçades al vol entre la intensa nit televisiva dels diumenges. I de què serveix, potser us pregunteu. De no massa, és cert, més enllà de revelar un cop més, amb abundosa eloqüència, en quin femer viu la política nostra d’avui. Quins valors són els que puntuen, els que es patrocinen, els que nodreixen els idearis, els programes dels partits. L'ultraliberalisme s’expandeix sense aturador aparent i fa autèntic fàstic veure com s'infiltra en el pensament de la gent i podreix les actituds, els valors, les paraules.
La nit de divendres passat un nen de divuit anys va penjar un vídeo al seu compte de Twitter parlant dels suposats desperfectes i actes vandàlics provocats a Madrid per la manifestació feminista. Es veien unes pintades amb color lila a uns aparadors i poca cosa més. Feia autèntica angúnia veure el post-adolescent amb l’armilla encoixinada tan pròpia de votants del PP pontificant i dient mentides absurdes. No vaig poder evitar pensar en qui havien sigut els professors d’aquest nen, de qui havia après aquella ideologia podrida, fètida, profundament emmetzinada de ràbia, d'odi?
I la resposta estava clara, l'havia après perquè ningú li havia explicat que l'ultraliberalisme és deshumanització, egoisme, masclisme, triomf dels milhomes, els que trepitgen fort, els que només saben explicar les coses a partir dels diners. I tot lliga. En una societat en què Valls i Montserrat apareixen a la tele i diuen el que diuen, és normal que un xaval de divuit anys és vanti de la seva podridura mental amb un vídeo de Twitter.
Com és possible que Manuel Valls consideri que no és res important no tenir ni idea de quantes línies de metro hi ha a Barcelona. I com és possible que ho expressi en públic amb aquesta displicència, aquest menyspreu, aquesta altivesa? Com és possible que a Dolors Montserrat li sembli el més normal del món dir que el PP és el partit més fabulós del món perquè no li va donar la gana de participar al 8-M perquè està polititzat?
Quin nivell de polítics tenim? Quan arribarà la regeneració? Arribarà algun dia? Ens trobarà desballestats.