Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Anàlisi

Un referèndum no ho resoldrà tot

La successió d'eleccions a Catalunya i Espanya no ha servit per avançar en la solució del conflicte: les posicions s'han polaritzat sense que les majories s'hagin alterat; l'endemà d'un plebiscit que avui sembla impossible també caldrà parlar

per Joan Serra Carné, 10 de març de 2019 a les 08:00 |
Manifestació massiva contra el judici de l'1-O a la Gran Via de Barcelona | Adrià Costa
"Ens trobem amb massa projectes electorals que actuen des de la imposició prevotació i postvotació. A quina democràcia aspirem, si les votacions han de servir per aconseguir imposar la nostra posició i no per obrir processos que ens permetin debatre i valorar les diferents opcions per resoldre els reptes que tenim?". La reflexió correspon a Jordi Mir, doctor en Humanitats i expert en moviments socials, que en un article a la revista Treball es preguntava si les successives convocatòries dels darrers anys atenen la demanda creixent d'una democràcia més directa, que vagi més enllà del simple exercici del sufragi. En últim terme, l'autor es qüestionava si serà possible resoldre els conflictes polítics utilitzant les votacions com a "processos d'imposició". El debat que planteja és especialment pertinent en la prèvia del cicle electoral que s'encetarà el 28 d'abril amb els comicis espanyols.

Les eleccions ja no són cada quatre anys. Els catalans ens hem acostumat a votar: cinc convocatòries per escollir representants al Parlament des del 2006 i cinc més des del 2008 -si hi comptem la del pròxim abril- per triar la confecció de les Corts espanyoles, amb municipals i europees a banda. La successió de comicis s'explica per l'agitació de l'escenari polític, condicionat pel procés sobiranista, element troncal del debat a Catalunya i Espanya. La política crema legislatures a un ritme vertiginós. Paradoxalment, però, la consulta continuada als ciutadans no ha servit per avançar en la solució del conflicte. Més aviat al contrari: les posicions s'han polaritzat sense que les majories s'hagin alterat substancialment en el darrer lustre.


Eleccions per engreixar l'adhesió

Com escrivia Jordi Mir -i la conclusió és aplicable al cas català-, les votacions ja no s'inscriuen en un marc de discussió i deliberació d'idees, s'utilitzen més aviat per "aconseguir més suports a la pròpia posició utilitzant els instruments que calguin". L'exercici democràtic, pensat per acostar la presa de decisió als ciutadans, es perverteix. Les eleccions estan enfocades a engreixar l'adhesió. I de l'adhesió no es progressa cap a la resolució del conflicte plantejat. Ho hem vist en la precampanya del 28 d'abril, que ja ha començat. El primer que hem escoltat són vetos a pactes. Per la dreta espanyola, no hi ha res a negociar amb l'independentisme. Posicions prefixades per reforçar el missatge electoral. I poc més.

La judicialització de la resposta de l'Estat a l'independentisme, amb uns empresonaments preventius de complexa justificació, i el judici han afegit mines a un diàleg que ja era difícil de partida

La judicialització de la resposta de l'Estat a l'independentisme, amb uns empresonaments preventius de complexa justificació, i el judici al Tribunal Suprem han afegit mines a un diàleg que ja era difícil de partida, tot i el canvi de color a la Moncloa. Amb Mariano Rajoy no hi havia negociació possible -com va deixar clar el mateix expresident espanyol en la declaració al judici, on va fer gala del seu immobilisme- i, amb Pedro Sánchez, la pressió ambiental ha fet inviable qualsevol pas endavant mínimament sòlid. Decebut i sense acords substancials per exhibir, el sobiranisme ha respost amb un veto a acords transversals al Congrés, paret criticada per les forces progressistes espanyoles. Les eleccions del mes que ve determinaran si Sánchez té una segona oportunitat i amb quins socis fa camí; o bé, si Espanya entra en terreny desconegut amb una aliança entre la dreta més extrema i l'extrema dreta.


Les eleccions ens ajuden a actualitzar la fotografia del que pensa la societat, però després de l'escrutini hi ha una delegació de responsabilitats: s'ha de parlar
 
Si Sánchez no és prou audaç per plantejar una solució ambiciosa, si la dreta ni tan sols vols parlar -i prefereix que només dictin sentència els jutges mentre es persegueix recentralitzar el poder en l'Estat-, si l'independentisme no defineix el marge de maniobra per negociar, quin serà l'horitzó de solució? Les eleccions ens ajuden a actualitzar la fotografia del que pensa la societat, però després de l'escrutini hi ha una delegació de responsabilitats. Atenent que el repartiment de forces no ha variat substancialment en els últims comicis a Catalunya i Espanya, el següent pas hauria de ser el diàleg i la mesa de negociació. Perquè, fins i tot arribant al pacte -avui inversemblant- de la celebració d'un referèndum, el plebiscit no ho resoldrà tot. L'endemà caldrà asseure's a parlar. No és aquesta l'essència mateixa de la política, empatitzar amb l'adversari i trobar camins de sortida a problemes complexos?

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació