Les mentides del neomasclisme cunyat, al descobert

El masclisme contraataca amb un argumentari bastit de modernitat que s'alimenta més del "cunyadisme" popular que de l'evidència científica o acadèmica

per Roger Tugas / Bernat Surroca , 7 de març de 2019 a les 22:00 |
Autobús masclista d'Hazte Oír amb les taques de pintura i els vinils desenganxats. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de març de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
L'auge de les xarxes socials ha servit d'altaveu perquè el masclisme s'hagi desacomplexat els darrers anys i, un cop havent creat certa comunitat digital -sovint emparant-se en l'anonimat-, ha tret el cap en determinats mitjans ultres, entitats com Hazte Oír i, finalment, ha entrat a les institucions de la mà de Vox i la radicalització del PP de Pablo Casado. Es tracta d'una reacció conservadora als avenços de les dones en els seus drets i que, com pot, intenta rebatre els arguments del feminisme i crear cert corpus teòric propi.

Malgrat tot, com la majoria de postulats conservadors, s'alimenta més del cunyadisme popular que de l'evidència científica o acadèmica. Eleva algunes excepcions que poden perjudicar els homes a categoria de norma, tergiversa i retorça les xifres, ignora el llegat social de la comunitat i vanagloria la "llibertat d'elecció" de la dona, com si el patriarcat no fos una estructura imperant que condiciona i empeny constantment. Desmuntem aquí alguns dels seus tòtems favorits.


1. "La bretxa salarial no existeix"

Un dels dards preferits dels neomasclistes consisteix en defensar que la bretxa salarial no existeix, que no es poden trobar casos en què, fent exactament la mateixa feina, una dona cobri menys que un home. Si això passés, asseguren, no hi hauria atur femení, ja que les empreses es bolcarien a contractar dones per minimitzar la despesa en salaris. En canvi, expliquen les diferències globals pel fet que les dones optarien voluntàriament per treballar jornades més curtes, canviar de feina més sovint -no podent acumular antiguitat i plusos- o fer feines menys arriscades -i per tant, menys remunerades-.


Les desigualtats responen bàsicament a majors taxes de treball a temps parcial, la divisió sexual del treball o a una "minusvaloració social i salarial del treball realitzat per les dones

Sí que existeixen casos de discriminació salarial directa pel fet de fer la mateixa feina -perseguits per Inspecció de Treball-, així com hi ha estudis que evidencien que, amb currículums iguals, els caps de selecció de personal prefereixen escollir dones, però aquesta realitat puntual no explica la major part de la bretxa, és cert. Hi ha nombrosos estudis -com aquest en què ha participat la UAB- que posen el focus en altres aspectes.


Segons aquests, les desigualtats responen bàsicament a majors taxes de treball a temps parcial, la divisió sexual del treball o a una "minusvaloració social i salarial del treball realitzat per les dones, així com una forta tendència a fomentar el presentisme i les llargues jornades laborals per part de les empreses". Les dades evidencien que les dones treballen menys hores, però intentar fer creure que ho fan voluntàriament és fals, com assenyalen les mateixes dades -i veurem més endavant-.

Ignorar la inèrcia social en determinats àmbits professionals o per dedicar-se a les tasques de la llar és absurd, així com està més que demostrat que les feines on hi ha major presència femenina estan pitjor retribuïdes, i no necessàriament pel risc que suposen. Les dinàmiques de treball, a més, dificulten la corresponsabilitat i, davant aquesta situació, sovint qui cedeix és qui té menors expectatives o qui ha estat educada des de petita per fer-ho.

2. "Les dones trien voluntàriament cuidar els nens"

Nens, gent gran o malalts, fer-se càrrec de les tasques de cures, en definitiva. I lligat amb el punt anterior, per això elles serien les que optarien per lliure voluntat a deixar la feina o reduir la jornada per dedicar-s'hi. El vincle maternal i la tendència a ajudar els necessitats seria major en les dones, segons els portaveus masclistes, i per això es desviurien per fer-se'n càrrec. De fet, a vegades afegeixen i tot que, en cas de trobar-se lluny dels fills, això les entristiria i també perjudicaria l'educació dels infants, mancats de la figura materna.

No hi ha cap predisposició natural de la dona a cuidar nens ni a ningú

Ara, si bé és cert que el cos de la dona reacciona molt profundament a nivell hormonal mentre creix l'infant al seu ventre -els canvis metabòlics són enormes, només faltaria-, ja fa un temps que la ciència ha demostrat que les reaccions paternals són igualment notables i força similars al d'elles. Els futurs pares eleven els nivells d'estradol -com les dones- i redueixen els de testosterona, glucocorticoides i prolactines, un fet que es manté mentre es té contacte amb el nen ja nascut. Els homes passen a ser més estables, menys sexuals i menys agressius. Més tendres, en definitiva. I si bé les dones tenen majors dots naturals d'empatia, els pares són igualment capaços d'aprendre a entendre els senyals dels bebès.

No hi ha cap predisposició natural de la dona a cuidar nens ni a ningú. Aquesta creença, però, les empeny a fer-ho i també empeny a les empreses a témer que ho facin, limitant les seves expectatives d'ascens. Cada cop es va trencant més el tabú, de fet, de les mares que es penedeixen d'haver tingut fills, les quals abans tenien vetat acceptar-ho.

La filòsofa Ana de Miguel ja desmunta aquesta falsa llibertat per decidir ser mares i no treballadores al llibre Neoliberalismo sexual. Igualment, el catedràtic de dret constitucional Octavio Salazar retrata a El hombre que no deberíamos ser la paradoxa dels homes que, quan arriben a avis, es deslliuren de les pressions socials i passen a exercir lliurement la seva tendra paternitat que li va ser negada amb els fills, pels qui havia de ser un exemple de masculinitat hegemònica.

3. "Les feministes viuen de les subvencions"

Un altre mantra del cunyadisme antifeminista és que les feministes són organitzacions polititzades que neden en un mar d'opulència gràcies a un torrent de subvencions dels governs progressistes. Els mitjans afins són capaços d'identificar milions i milions en ajudes públiques que, teòricament, servirien per tenir-les lligades i finançar totes les seves mobilitzacions. Qui conegui una mica el moviment feminista sabrà bé que no està casat amb un o altre partit, però, en tot cas, les dades sobre les subvencions són prou clares i canten per si soles.

L'Institut de la Dona i per a la Igualtat d'Oportunitats, vinculat al govern espanyol, va atorgar el 2018 ajudes a entitats de dones per valor d'1,5 milions d'euros, un 25% més que l'any anterior. La resolució, però, és del 20 de juny i, per tant, encara tramitada per l'executiu de Mariano Rajoy. Algú creu que pretenia alimentar el lobi feminista? No, és evident, i entre les més beneficiades hi havia l'Associació de Famílies i Dones del Medi Rural, la Federació d'Scouts, o Apostòliques del Cor de Jesús, poc encarades a priori al feminisme radical. El mateix any, les subvencions per a entitats juvenils de l'executiu central ascendien a 1,4 milions i ningú va aixecar el crit al cel, per contra.

Per atacar les polítiques de gènere a Andalusia, on per ara tenen capacitat d'influir, el secretari general de Vox, Javier Ortega Smith, va asseverar que tan sols el 2,8% dels recursos de l'administració autonòmica per ajudar víctimes de violència de gènere arribaven efectivament a aquestes dones, i que la resta es repartia en una mena de xarxa clientelar, una dada que van recollir acríticament mitjans afins. Altres, però, ja van desmuntar aquesta fal·làcia, com es podria fer amb quasi cadascun dels trets que, com a perdigonades, disparen des del front ultra.

4. "La violència no té gènere"

És probablement un dels hits del neomasclisme (i del masclisme en general). Consisteix en sostenir una tesi que, aparentment, s'aguanta per si sola: "Tothom pot ser violent". Això és així. Tots els éssers humans poden ser violents. I solen afegir-hi un altre clàssic: "Totes les violències són dolentes". Són dues afirmacions clares, senzilles i òbvies. Ara bé, obliden (intencionadament) un element clau: la violència de gènere és una violència específica, una classe de violència, aquella violència contra les dones pel fet de ser dones. Els homes no són discriminats pel fet de ser homes.

Els que sostenen aquest argument miren de situar la violència contra la dona al nivell de la resta de violències, obviant que es tracta d'una violència concreta i que requereix una solució concreta

Els que sostenen aquest argument miren de situar la violència contra la dona al nivell de la resta de violències, obviant que es tracta d'una violència concreta i que requereix una solució concreta que no implica necessàriament deixar de combatre altres tipus de violències (com la violència contra la gent gran o contra menors, per posar dos exemples). La violència de gènere és un fenomen social, no individual ni puntual. És un reflex d'un model patriarcal que vol tenir les dones sotmeses i en base al qual els homes, com a gènere, exerceixen la seva dominació sobre elles perquè consideren que hi tenen dret. 

A més, els que estan en contra de "totes les violències", sovint obliden que l'any passat van ser assassinades 98 dones, i que aquest any ja n'han mort 14, segons dades del portal Feminicidio.net, i que ​la meitat de dones assassinades a l’estat espanyol són víctimes de la violència de gènere, tal com indica el Ministeri de l’Interior.

5. "Les denúncies falses"

Un altre dels arguments habituals que consisteix en fer de l'excepció la norma amb l'objectiu de crear un imaginari que faci pensar que, efectivament, existeix un elevat nombre de denúncies falses contra els homes. És a dir, que hi ha dones que es dediquen a presentar denúncies per abusos, violacions o maltractaments d'altres homes. En aquest cas, només cal remetre's a les dades: el percentatge de denúncies falses entre 2009 i 2017 és del 0,01%.

Sovint, els que parlen de denúncies falses, sostenen també que la majoria d'assassinats els cometen estrangers. Tal com explica Público amb dades oficials, això no és cert

Sovint, els que parlen de denúncies falses, sostenen també que la majoria d'assassinats els cometen estrangers. Tal com explica Público amb dades oficials, això no és cert: la majoria d'assassinats masclistes a l'Estat els cometen homes espanyols. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, un 51,3% de dones a Catalunya ha patit violència masclista (deixant de banda els comentaris, els gestos sexuals o exhibicionismes) al llarg de la seva vida. Un 25,3% de les dones ha patit alguna agressió especialment greu durant la seva vida (això és una de cada quatre dones). L'any 2018 van morir assassinades 98 dones i aquest any ja n'han mort 14. 

6. "Ni masclisme ni feminisme"

Potser l'argument cunyat per excel·lència. El va reivindicar fa pocs mesos el cantant David Bustamante ("No soy machista ni feminista, soy persona", va dir). Consisteix en intentar situar falsament el feminisme com l'equivalent del masclisme, un a cada extrem. El feminisme defensa la igualtat i fi del patriarcat. No vol eliminar els homes, ni treure'ls el lloc de feina, ni rebaixar-los el sou, ni deixar-los tancats a casa. El masclisme, en canvi, és un moviment opressor, discriminador, que mata les dones. Mirar de posar el masclisme i el feminisme com a equivalent és, per definició, fals.

Sovint, els del "ni masclisme ni feminisme" són contraris a la llei de la violència de gènere, perquè diuen que discrimina els homes i no busca "la igualtat". De fet, els arguments contra aquesta llei han estat d'actualitat, especialment amb l'auge de Vox i també amb l'autobús masclista d'Hazte Oír, que demana al partit ultra, juntament amb PP i Cs, que la deroguin. Segons el CIS, un 27,2% dels catalans i un 30% dels espanyols afirmen que, "en el fons, les dones feministes pretenen que les dones tinguin més poder que els homes". Això no és cert, aquesta llei no discrimina els homes, sinó que mira de protegir les dones: el Tribunal Constitucional ja va sentenciar l'any 2010 en aquest sentit i totes les dades oficials deixen clar qui és la víctima.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació