El franquisme, la presó (física i ideològica) de les dones

De l'exili al Camp de la Bota, de la clandestinitat al moviment obrer, la dona va ser víctima principal i combatent contra la dictadura

Dones treballant a la presó de les Corts el 1952.
Dones treballant a la presó de les Corts el 1952. | Observatori Europeu de Memòries
05 de març del 2019
Actualitzat el 07 de març a les 21:58h
La vaga feminista del 8-M tornarà a omplir els carrers aquest divendres, com ho va fer l'any passat, per denunciar l'existència, encara, dels molts sostres de vidre que s'han de trencar. En el cas de l'estat espanyol, la història recent suposa un pes afegit feixuc. Els 40 anys de dictadura van suposar una regressió social en tots els àmbits i van convertir la majoria de les dones en perdedores per partida doble.

La barreja entre la influència feixista i la moral tradicional catòlica va ser un còctel que va tenir en les dones les víctimes principals. La llei de Contracte de Treball del 1944 prohibia que la dona treballés sense autorització del marit i fins als anys seixanta no es permet l'accés laboral de la dona a determinats de l'administració, com a la justícia. La bretxa salarial era una realitat acceptada.

El paper que se li assignava el recordava un autor falangista, Suárez Valdés, el 1951: "És la millor manera que la dona té per servir a la pàtria: donar-li fills i fer d'ells herois i patriotes disposats a donar-li la seva vida si és necessari. És la gran i magnífica missió de la dona espanyola, la seva gran tasca, el seu gran servei" (La madre ideal, Ediciones del Movimiento).

Per a les dones, que van ser víctimes del franquisme, el destí era més negre encara que el dels homes. Veiem alguns exemples que il·lustren la realitat de ser dona sota la dictadura.