05
de març
del
2019
Actualitzat
el
09
de març
a les
16:23h
“Els carrers seran sempre nostres”. És un dels lemes més recurrents de les manifestacions feministes que tenen lloc avui dia. Les agressions masclistes que pateixen les dones a l’espai públic ha portat ajuntaments i Govern a impulsar protocols i mesures per prevenir aquestes conductes. Però són realment nostres els carrers? La doctora en Geografia i especialista en Gènere i Ciutadania Maria Rodó creu que “encara no”: “Les ciutats s’han fet d'acord amb unes relacions i estructures concretes, i pel que fa al gènere, des d’una visió patriarcal; la ciutat gira entorn del model d’home blanc, que treballa i té plenes capacitats”.
Què vol dir tot això? Anem per parts. “Els carrers estan pensats, primer, pel món productiu”, explica Rodó, que posa com a exemple un pla de mobilitat. “Es conceben pel que s’anomenen mobilitats obligades, que són les d’anar a treballar o estudiar, però deixen de banda, per exemple, els treballs de cures i les tasques domèstiques. És a dir, trajectes per anar al metge, a l’escola o a comprar, i que també precisen major freqüència horària del transport públic o uns recorreguts més àgils”. Un altre exemple: les urbanitzacions. “Estan pensades perquè allà no s’hi quedi ningú durant el dia, i no és així: hi ha persones grans, persones que necessiten vetlladors, nens que es poden posar malalts... i en aquestes urbanitzacions sovint no hi ha cap servei”.
L’arquitecta Roser Casanovas és membre del Col·lectiu Punt 6, cooperativa d'urbanisme feminista, i afegeix que l’urbanisme tradicional construeix sobre les bases del capitalisme, la productivitat, i busca separar les activitats humanes: zones residencials, industrials, hospitalàries, de justícia... “Però la vida és complexa i les persones estan connectades, tothom necessita viure en un context que aporti elements per gestionar la vida quotidiana, no es poden separar tots els serveis”, i conclou “l’urbanisme feminista també és això: entendre que la vida de les persones va més enllà de treballar”.
Posar la vida i la diversitat al centre de les ciutats
El Col·lectiu Punt 6 creu en la transformació de la societat cap a una major igualtat. “Vivim diferent la ciutat segons qui som: hi ha privilegis, discriminacions i situacions de més perill que, a vegades, dependran del color de pell, del teu gènere o fins i tot, de la teva orientació sexual”, diu Casanovas.
Sobre aquests privilegis, Rodó n’ha fet diversos estudis i assenyala que els homes, per exemple, generalment gaudeixen de la nit d’una manera molt diferent de les dones, el que bateja com a privilegi: “els nois solen coincidir en el fet que sortir al carrer de nit els transmet tranquil·litat i els permet reflexionar i estar en pau; les noies, tot al contrari”. Rodó fa una radiografia de les respostes més habituals entre el sector femení: “no em pararia a fumar”, “procuro anar de pressa” i “hi ha carrers que procuro evitar”.
El Col·lectiu Punt 6 aposta per una mirada interseccional: “S’han de tenir en compte totes les variables a l’hora de pensar espais més accessibles per a tothom”. Això és el que es coneix com el dret a la ciutat, i com a exemple, Casanovas cita l’habitatge: “Es poden construir blocs de pisos massivament, però si no es vetlla per l’entorn i l’accessibilitat (serveis, equipaments, parcs...) no s’està garantint aquest dret bàsic sinó que es condemna la població a l’aïllament i a fer vida quotidiana amb més dificultat”.
La por com a arma
“La por també dona eines”, diu Rodó. A través de les recerques fetes, determina que les dones en tenen moltes més per protegir-se i cuidar-se, i saben identificar senyals d’alarma. “Conèixer l’entorn és expertesa i en aquesta societat, ens ajuda a protegir-nos”, diu. Malgrat això, apunta que si bé és freqüent entre dones rebre advertències per prevenir agressions a l’espai públic, tant nois com noies en reben poques que facin referència a conductes de persones properes: “No és tan habitual dir a la canalla, per exemple, que si un adult o familiar els toca que ho diguin, i en canvi un de cada cinc menors ha patit abusos sexuals; potser ens hauríem de protegir més en aquest sentit”.
La percepció de seguretat és concebuda per a la cooperativa com l’experiència que una mateixa té a l’hora d’utilitzar els entorns urbans. Rodó també reflexiona sobre això: “La font de la por no és només l’estructura dels carrers –si són amples o estrets, il·luminats o foscos- sinó com ens hem socialitzat i quins missatges hem rebut –a casa o a través dels mitjans“. El Col·lectiu Punt 6 treballa aquesta seguretat en cadascuna de les categories urbanístiques: habitatge, espai públic i relacional, participació. “S’ha de tractar en la seva totalitat, perquè tots els espais formen part de la vida quotidiana de les persones”, defensa l'especialista en Gènere i Ciutadania.
Rodó i el Col·lectiu Punt 6 veuen amb bons ulls que cada vegada més ciutats “es posin les piles” a l’hora de treballar la perspectiva de gènere en tots els àmbits, entre ells, la concepció de l’espai urbà. Malgrat això, Rodó apunta que a vegades la sobredimensió de les agressions als carrers per part dels mitjans també alimenta el discurs de la por i en canvi, eclipsa el de les violències que tenen lloc en els espais privats: “La violència domèstica també és una realitat però no té tanta cobertura”. “Nosaltres patim feminicidis, i mentre seguim patint-los, tindrem coses a dir sobre la percepció de seguretat i sobre els espais públics i privats”, defensa la doctora en Geografia. En aquesta línia, Casanovas parla en nom de la seva cooperativa: “Mentre hi hagi dones que moren o són agredides, els carrers no seran nostres”.
Una ciutat sota la mirada feminista
Quines representacions es poden trobar a la ciutat que parteixin d’una mirada feminista? El Col·lectiu Punt 6 duu a terme el que es coneixen com a marxes exploratòries. Es tracta de rutes –per a dones- que organitza la cooperativa i que pretenen sensibilitzar davant l’entorn urbà. Casanovas explica que, com a col·lectiu, els agrada assenyalar els espais que sí que encaixen en el que seria una mirada feminista, i posa com a exemple el passeig de Sant Joan de Barcelona. Segons el Col·lectiu, aquest passeig és un bon exemple de la perspectiva que abandera la cooperativa.
“Les voreres amples, per exemple, i els bancs són un bon exemple del que dèiem de posar la vida de les persones al davant”, i afegeix que això també tindrà una incidència tant en la percepció de seguretat –és vorera ampla que genera bona visibilitat- i a més, fomenta la socialització en aquests espais (els bancs). El mateix passeig també serveix com a exemple pel que fa a la mobilitat: el carril bici i els d’autobús i taxi és una mostra més de posar per damunt del transport públic i no el privat.Més enllà del passeig, un altre exemple en aquesta línia que té a veure amb mobilitat són les superilles: “una gran estratègia que també busca la socialització, generar espais pensats per a la població, que posa la vida i la seguretat per davant”. Altres espais són els parcs infantils que tenen bancs a prop per seure, que permeten a l’acompanyant de les criatures descansar mentrestant. “La plaça del Fort Pienc és també un bon exemple d’espai que posa la vida al centre: en aquell lloc hi ha diversos serveis en un mateix edifici, fet que fomenta la interacció i moviment durant el dia. Es converteix en una plaça multiusos, no només de pas”. Finalment, el Col·lectiu Punt 6 també celebra la iniciativa dels interiors d’illa de l’Eixample, una manera més de transformar la ciutat.
I quina és la representació de les dones en l’espai públic? Rodó ho té clar: “poca, un exemple clar són els noms dels carrers. A Barcelona, les poques dones que tenen placa són reines, verges o santes”. Llavors ironitza: “en canvi presència en bikini sí que en tenim, ja sigui en grans plafons publicitaris i cartells”. "Ara, parlar d'urbanisme feminista té una bona rebuda, però veurem com va", diu Casanovas. Segons l'arquitecta, el feminisme segueix el ritme de les onades: "quan el feminsme creix, el patriarcat encarnat per l'extrema dreta s'encarrega de fer-lo caure", i posa com exemple d'això Vox, que "fa perillar drets que ens crèiem tenir assolits però que entren en joc en funció dels resultats d'unes eleccions".
Què vol dir tot això? Anem per parts. “Els carrers estan pensats, primer, pel món productiu”, explica Rodó, que posa com a exemple un pla de mobilitat. “Es conceben pel que s’anomenen mobilitats obligades, que són les d’anar a treballar o estudiar, però deixen de banda, per exemple, els treballs de cures i les tasques domèstiques. És a dir, trajectes per anar al metge, a l’escola o a comprar, i que també precisen major freqüència horària del transport públic o uns recorreguts més àgils”. Un altre exemple: les urbanitzacions. “Estan pensades perquè allà no s’hi quedi ningú durant el dia, i no és així: hi ha persones grans, persones que necessiten vetlladors, nens que es poden posar malalts... i en aquestes urbanitzacions sovint no hi ha cap servei”.
Maria Rodó: "Els plans de mobilitat deixen de banda els treballs de cures i les tasques domèstiques"
L’arquitecta Roser Casanovas és membre del Col·lectiu Punt 6, cooperativa d'urbanisme feminista, i afegeix que l’urbanisme tradicional construeix sobre les bases del capitalisme, la productivitat, i busca separar les activitats humanes: zones residencials, industrials, hospitalàries, de justícia... “Però la vida és complexa i les persones estan connectades, tothom necessita viure en un context que aporti elements per gestionar la vida quotidiana, no es poden separar tots els serveis”, i conclou “l’urbanisme feminista també és això: entendre que la vida de les persones va més enllà de treballar”.
Posar la vida i la diversitat al centre de les ciutats
El Col·lectiu Punt 6 creu en la transformació de la societat cap a una major igualtat. “Vivim diferent la ciutat segons qui som: hi ha privilegis, discriminacions i situacions de més perill que, a vegades, dependran del color de pell, del teu gènere o fins i tot, de la teva orientació sexual”, diu Casanovas.
Sobre aquests privilegis, Rodó n’ha fet diversos estudis i assenyala que els homes, per exemple, generalment gaudeixen de la nit d’una manera molt diferent de les dones, el que bateja com a privilegi: “els nois solen coincidir en el fet que sortir al carrer de nit els transmet tranquil·litat i els permet reflexionar i estar en pau; les noies, tot al contrari”. Rodó fa una radiografia de les respostes més habituals entre el sector femení: “no em pararia a fumar”, “procuro anar de pressa” i “hi ha carrers que procuro evitar”.
Roser Casanovas: "Vivim diferent la ciutat segons els privilegis per raó de gènere"
El Col·lectiu Punt 6 aposta per una mirada interseccional: “S’han de tenir en compte totes les variables a l’hora de pensar espais més accessibles per a tothom”. Això és el que es coneix com el dret a la ciutat, i com a exemple, Casanovas cita l’habitatge: “Es poden construir blocs de pisos massivament, però si no es vetlla per l’entorn i l’accessibilitat (serveis, equipaments, parcs...) no s’està garantint aquest dret bàsic sinó que es condemna la població a l’aïllament i a fer vida quotidiana amb més dificultat”.
La por com a arma
“La por també dona eines”, diu Rodó. A través de les recerques fetes, determina que les dones en tenen moltes més per protegir-se i cuidar-se, i saben identificar senyals d’alarma. “Conèixer l’entorn és expertesa i en aquesta societat, ens ajuda a protegir-nos”, diu. Malgrat això, apunta que si bé és freqüent entre dones rebre advertències per prevenir agressions a l’espai públic, tant nois com noies en reben poques que facin referència a conductes de persones properes: “No és tan habitual dir a la canalla, per exemple, que si un adult o familiar els toca que ho diguin, i en canvi un de cada cinc menors ha patit abusos sexuals; potser ens hauríem de protegir més en aquest sentit”.
La percepció de seguretat és concebuda per a la cooperativa com l’experiència que una mateixa té a l’hora d’utilitzar els entorns urbans. Rodó també reflexiona sobre això: “La font de la por no és només l’estructura dels carrers –si són amples o estrets, il·luminats o foscos- sinó com ens hem socialitzat i quins missatges hem rebut –a casa o a través dels mitjans“. El Col·lectiu Punt 6 treballa aquesta seguretat en cadascuna de les categories urbanístiques: habitatge, espai públic i relacional, participació. “S’ha de tractar en la seva totalitat, perquè tots els espais formen part de la vida quotidiana de les persones”, defensa l'especialista en Gènere i Ciutadania.
La «Superilla» del Poblenou, un dels exemples de posar la vida de les persones al centre segons el Col·lectiu Punt 6. Foto: Adrià Costa
Rodó i el Col·lectiu Punt 6 veuen amb bons ulls que cada vegada més ciutats “es posin les piles” a l’hora de treballar la perspectiva de gènere en tots els àmbits, entre ells, la concepció de l’espai urbà. Malgrat això, Rodó apunta que a vegades la sobredimensió de les agressions als carrers per part dels mitjans també alimenta el discurs de la por i en canvi, eclipsa el de les violències que tenen lloc en els espais privats: “La violència domèstica també és una realitat però no té tanta cobertura”. “Nosaltres patim feminicidis, i mentre seguim patint-los, tindrem coses a dir sobre la percepció de seguretat i sobre els espais públics i privats”, defensa la doctora en Geografia. En aquesta línia, Casanovas parla en nom de la seva cooperativa: “Mentre hi hagi dones que moren o són agredides, els carrers no seran nostres”.
Una ciutat sota la mirada feminista
Quines representacions es poden trobar a la ciutat que parteixin d’una mirada feminista? El Col·lectiu Punt 6 duu a terme el que es coneixen com a marxes exploratòries. Es tracta de rutes –per a dones- que organitza la cooperativa i que pretenen sensibilitzar davant l’entorn urbà. Casanovas explica que, com a col·lectiu, els agrada assenyalar els espais que sí que encaixen en el que seria una mirada feminista, i posa com a exemple el passeig de Sant Joan de Barcelona. Segons el Col·lectiu, aquest passeig és un bon exemple de la perspectiva que abandera la cooperativa.
“Les voreres amples, per exemple, i els bancs són un bon exemple del que dèiem de posar la vida de les persones al davant”, i afegeix que això també tindrà una incidència tant en la percepció de seguretat –és vorera ampla que genera bona visibilitat- i a més, fomenta la socialització en aquests espais (els bancs). El mateix passeig també serveix com a exemple pel que fa a la mobilitat: el carril bici i els d’autobús i taxi és una mostra més de posar per damunt del transport públic i no el privat.
El passeig de Sant Joan, les superilles i la plaça del Fort Pienc són espais de Barcelona que encaixen amb una mirada feminista
I quina és la representació de les dones en l’espai públic? Rodó ho té clar: “poca, un exemple clar són els noms dels carrers. A Barcelona, les poques dones que tenen placa són reines, verges o santes”. Llavors ironitza: “en canvi presència en bikini sí que en tenim, ja sigui en grans plafons publicitaris i cartells”. "Ara, parlar d'urbanisme feminista té una bona rebuda, però veurem com va", diu Casanovas. Segons l'arquitecta, el feminisme segueix el ritme de les onades: "quan el feminsme creix, el patriarcat encarnat per l'extrema dreta s'encarrega de fer-lo caure", i posa com exemple d'això Vox, que "fa perillar drets que ens crèiem tenir assolits però que entren en joc en funció dels resultats d'unes eleccions".
"A Barcelona, les poques dones que tenen placa són reines, verges o santes”. Foto: ND