Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Ariadna Oltra: «El sistema imposa a la dona sentiment de culpa o d'inferioritat»

La periodista, autora del llibre "Soc feminista i no ho sabia", considera que hi ha homes que se senten atacats pel feminisme perquè "es qüestiona la manera de fer a la qual estan acostumats"

per Sara González, 5 de març de 2019 a les 06:00 |
Ariadna Oltra, entrevistada per NacióDigital | Adrià Costa
No podia dormir. Com tantes altres nits des que havia estat mare per segona vegada. Però, de sobte, va tenir una revelació. El trencaclosques del malestar començava a encaixar. I en un rampell, va començar a escriure i no va parar fins a donar forma al llibre Soc feminista i no ho sabia (Rosa dels Vents).

Ariadna Oltra (Barcelona, 1979), periodista de TV3, escriu la seva experiència vital per oferir-la com a porta d'entrada al feminisme a altres dones que s'hi puguin sentir indentificades. Per a ella, el 8-M de l'any passat va ser clau i ho tornarà a ser aquest i els següents perquè, un cop s'ha trencat el tabú, considera que la via de les experiències compartides és l'eina més potent per conscienciar i batallar per la igualtat. 


- El feminisme és polièdric i probablement hi ha tants feminismes com dones. Des de quin prisma el mires?

- Jo el miro des d'un prisma molt recent. Al feminisme m'hi ha portat la meva situació personal i no els clàssics del feminisme que he pogut llegir ni altres companyes. Ha estat una experiència en primera persona a la qual crec que moltes dones hi arriben. Totes, al final, hem passat per aquest moment. El meu prisma és aquest i hi arribo amb la voluntat de canviar coses, però també amb moltes coses per aprendre i per saber. D'això en sóc molt conscient, estic com a les beceroles del feminisme.

- Diries que és un feminisme en construcció?

- Sí, estic en un feminisme en construcció, estic feminista. És veritat que amb el tema dels drets hem d'anar molt en compte. Un cop els tenim conquerits, s'han de defensar. El feminisme no pot desaparèixer un cop s'arribi a la igualtat efectiva. Igualtat vol dir moltes coses, però bàsicament que les dones deixem de tenir el malestar que patim. Mentre hi sigui, necessitarem reivindicar-nos.


"El sistema fa que donis per normal coses i situacions que, un cop apliques la mirada feminista, ja no pots considerar normals. Almenys t'ho qüestiones, que això ja és un punt"

- El sistema ens aboca a no saber que som feministes?

- Si miro la meva pròpia experiència, és evident. El sistema fa que no et plantegis que allò que et trobes davant o determinades mirades te les trobes perquè ets dona i que, per tant, hi ha una superioritat que forma part del patriarcat. És el model en què hem crescut i vivim. El sistema fa que donis per normal coses i situacions que, un cop apliques la mirada feminista, ja no pots considerar normals. Almenys t'ho qüestiones, que això ja és un punt.

- Quins factors creus que actuen com a inhibidors? El sentiment de culpa n'és un?

- El sistema imposa sobre la dona el sentiment de culpa o el sentiment d'inferioritat. O el sentiment de pensar que són imaginacions teves. En experiències molt quotidianes totes sabem de què va. La culpa de vegades és autoimposada i de vegades ve imposada pels de fora. Amb això hem d'anar en compte. Però sí, el sentiment de culpa, el d'inferioritat i el de "potser sóc jo qui està exagerant o que soc una histèrica", funcionen a la perfecció. Quina dona no ha sentit això alguna vegada?
 

Ariadna Oltra publica un llibre sobre com ha descobert que és feminista. Foto: Adrià Costa


- El teu moment de revelació personal es produeix de matinada coincidint amb la maternitat del teu segon fill. Hi ha un detonant en concret o són un cúmul de circumstàncies viscudes?

- És fruit d'una sèrie d'experiències viscudes. La maternitat em representa un moment vital de molt esgotament no només físic, sinó també emocional, espiritual i intel·lectual perquè implica entendre moltes coses que jo creia diferent i me n'adono que són l'oposat al que jo creia. Jo tenia molts insomnis, podia dormir només tres hores al dia amb els dos nens petits, i una nit recordo que em vaig llevar i va ser molt estrany. Suposo que això es va anar covant els mesos anteriors. Aquell dia hi ha una peça que encaixa. Era una matinada del mes de febrer de l'any passat i vaig pensar que m'agradaria preguntar-li a la meva mare quan ella es va adonar del que jo m'estic adonant. El punt de partida d'aquest llibre és pensar en les dones que m'han precedit, la meva mare i les meves àvies. Em preguntava si havien patit el mateix que jo i si se n'havien adonat o no i com ho havien portat al llarg de la vida. No els hi havia preguntat mai, no m'havia preocupat mai d'això.

"El punt de partida d'aquest llibre és pensar en les dones que m'han precedit, la meva mare i les meves àvies. Em preguntava si havien patit el mateix que jo"

- I a quina conclusió arribes?

- Me n'adono que el cansament era enuig, estava molt enfadada. Perquè no havia entès que tot el que em passava era perquè segurament el sistema m'havia fet tenir una mirada sobre el que a mi com a dona m'havia de passar. I el que estava vivint era una cosa diferent al que em deia el sistema que m'havia de passar i havia de viure. Van ser unes peces que van encaixar i va ser com un alleugeriment, perquè vaig trobar la mirada per entendre moltes coses. No només d'aquest moment vital, sinó de tota la vida.

- Aquest malestar té a veure amb un sistema que obliga la dona a triar entre carrera professional i vida personal?

- En el meu cas no tenia tanta influència, almenys de forma conscient. Jo sempre havia dit que no volia ser mare i, per tant, jo conscientment no havia hagut de triar mai. La meva vida era la meva feina, la meva família i els meus amics, però el que marcava el meu dia a dia de dilluns a diumenge era la feina i no tenia límit per això. No tenia la sensació que havia de decidir perquè jo ja havia triat. De fet, quan trio ser mare amb 37 anys ho trio convençuda amb la meva parella i ho sóc. El salt passa quan sóc mare. La prèvia va ser normal, però després vaig veure que la tria que havia fet conscientment era el que m'abocava al malestar.

- La conciliació és una altra de les grans assignatures pendents de la nostra societat. En determinades professions, com el periodisme, és especialment complex compaginar la maternitat o la paternitat amb la feina?

- És evident que totes les hores que jo abans dedicava a la feina ara no les puc dedicar ni les vull dedicar. Hi ha uns nens, que són els meus fills, als quals vull dedicar una part de meu temps. Això és difícil de portar, perquè quan durant molt de temps has volgut que el teu temps d'oci formi part també de la teva professió, entendre i capacitar-te per portar això és complicat. Pot passar amb totes les professions i a cadascuna ens connecta amb la tria de ser mares alguna experiència o conversa íntima i personal. El tema de la maternitat és molt complex i en aquests moments estic envoltada de dones que tenen fills i que no en tenen a les quals els interessa molt. De 30, de 40 i de 50 anys.
 

La maternitat ha estat el detonant de la periodista per parlar sobre el moviment feminista. Foto: Adrià Costa


- Aquesta qüestió i les seves derivades estan en plena ebullició.

- Fa poc veia una dada: el 30% de dones nascudes a finals dels 70 no tindran mai fills. Això no havia passat mai i és una circumstància nova per a la societat que haurem de veure com gestionem.

- La precarització dels treballs hi deu influir.

- Totalment.

- I opcions de vida que abans no es contemplaven tant, com ara no tenir fills.

- Està clar: la tria.

- La qüestió és fins a quin punt es tria o el sistema t'hi aboca. Potser no en som prou conscients.

- No tenim temps per pensar. Quan vaig començar a treballar fa 20 anys, a principis del 2000, vaig incorporar la temporalitat al meu modus vivendi. Una temporalitat amb les relacions personals, amb la relació amb els objectes, amb les relacions amb les cases. He fet deu mudances a la meva vida. He entès que res és per a sempre, no només per voluntat teva, sinó per voluntat dels altres. En el que no he aplicat aquesta versió nòmada és a les amistats.

- Per què tens la necessitat, en un moment donat, de plasmar aquesta revelació vital en un llibre?

- Jo sóc la primera sorpresa per haver escrit un llibre. Alguna editorial m'ho havia proposat i havia dit que no perquè em sembla molt difícil escriure i jo em dedico al periodisme televisiu i audiovisual. Però va ser molt irracional, necessitava deixar per escrit el que sento. Potser la meva experiència meva i posar la meva biografia al servei de la reivindicació feminista ajuda a alguna dona a entendre el seu malestar. Jo escric per això, no per tenir cap reconeixement, sinó per sacsejar consciències. Si són deu, deu. Si són 30, 30.
 

Els primers en llegir el llibre d'Oltra van ser els seus pares. Foto: Adrià Costa


- Quins retorns has tingut fins ara del llibre?

- Els primers que el van llegir van ser els meus pares. Quan encara no l'havia enviat a l'editorial els vaig demanar que li donessin un cop d'ull. En un parell de dies em van donar resposta i la seva reacció va ser dir-me que em coneixien molt però que hi havia coses que no sabien que havia viscut així. La meva mare en moltes coses s'hi va sentir identificada i el meu pare em va reconèixer que s'havia sentit remogut amb algunes coses perquè al llibre parlo una mica del meu entorn familiar i, per tant, d'ells. Però tot des del màxim respecte.

També el vaig deixar llegir a tres dones de la meva vida amb perfils diferents i una em va dir que mentre el llegia anava fent que sí amb el cap tota l'estona. Això em va fer entendre que les meves experiències són transferibles a les altres dones. No som úniques en això. El que hem viscut en els últims dos anys té molt a veure amb aquesta transferència d'experiència. Quan totes decidim posar en comú moltes coses que hem viscut com a dones, te n'adones que és compartit, que són patrons que hem repetit unes i altres. En molts altres àmbits ja ho posem en comú perquè no hi ha tabú, però aquest, el més íntim, no.

[bockquote]"Conec dones molt més joves que jo que tenen molt clar el que jo ara tinc clar. Jo hauria pagat perquè als 25 anys veiés el món com el veig ara en aquest aspecte"
- Expliques que és a partir de compartir aquestes experiències que es consoliden referents i eines que tu no vas tenir en el seu moment i que són objecte ara dels detractors del feminisme.

- És així com es trenca un sistema de pensament i d'entendre les dones amb tota la seva pluralitat i voluntat de ser o de no ser feminista. Conec dones molt més joves que jo que tenen molt clar el que jo ara tinc clar. Jo hauria pagat perquè als 25 anys veiés el món com el veig ara en aquest aspecte. Però no pot ser. I quina sort elles que estan en aquest punt. No són totes ni ho espero, però això a mi em fa ser optimista.

- Hi ha qui diu que el feminisme és una moda i al llibre sosté que, encara que així sigui, benvingut si serveix perquè qualli alguna cosa.

- Quan dic benvinguda sigui encara que sigui una moda el que vull dir és que a mi no m'agradaria que tot el que està passant quedés com una cosa supèrflua, però sí que crec que és un moviment que arriba a llocs que si no fos una moda no arribarien. Crec que la qüestió és arribar-hi, perquè arribant-hi la gent sent parlar d'una manera diferent a l'estàndard que fa referència a les dones. Segur que alguna cosa queda, encara que quedi remanent perquè s'ho preguntin d'aquí cinc o deu anys, o alguna experiència vital les porti a connectar amb allò que ara estan sentint. Jo crec que sí, que alguna cosa quedarà.

- L'any passat es va considerar el 8-M com un punt d'inflexió. Com definiries el que creus que ha de ser aquest 8-M?

- M'agradaria que fos una repetició molt més concreta del que va ser l'any passat. Hi ha molts temes a debat al voltant del feminisme i diversitat d'opinions, un debat en alguns moments intens. Però està molt bé que se'n parli i hi hagi informació i que les dones i els homes llegeixin. Espero que aquest 8-M sigui una mica més concret en temes que ens afecten i que la gent conegui i llegeixi les lleis de les quals ens hem dotat, com ara la llei contra la violència masclista del 2004 i la llei catalana del 2008. Estaria bé que la gent hi donés un cop d'ull i sabés què hi diu. Parlen de la nostra vida i et fan descobrir que hi ha textos legals que valdria la pena que es complissin. Que a nivell de mobilització sigui com el de l'any passat, però que es concretin moltes més coses.
 

Ariadna Oltra, durant l'entrevista amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa


- Hi ha una diferència entre el 8-M de l'any passat i aquest: la irrupció de Vox. Consideres que els drets de les dones estan més en risc ara que aquest partit comença a tenir representació institucional?

- No és subjectiu dir que l'extrema dreta posa en qüestió alguns drets de les dones. Posa en qüestió drets que tenim adquirits i lleis com la de la violència de gènere. A mi això em preocupa. El masclisme s'ha de revertir i fer entendre que el que defensa aquest partit pot anar a la contra de les dones en algunes situacions que potser han viscut o potser no. Per estadística moltes dones han patit violència masclista.

"No tot és maltractament, però sí que hi ha una base de relació tòxica en la nostra societat"

- Quina radiografia fas de la implicació que estan tenint els homes en tot aquest moviment? Estan sent proactius, passius o se senten atacats?

- És una realitat que hi ha homes que se senten atacats pel feminisme, perquè els qüestiones una manera de fer a la qual estan acostumats i els hi diem que ha de canviar. Els privilegis, siguin quins siguin, costa molt deixar-los anar, per molta ideologia que defensis. Conec també homes que són molt feministes i que la seva mirada sobre les dones són d'igual a igual en realitat. Totes sabem quan un home ens parla amb condescendència o no. Altra cosa és que ho fem explícit. En definitiva, a tu et remou alguna cosa a dins que et fa sentir inferior i quan tens aquests mecanismes en alerta ja hi saps donar resposta.

Hi ha també els homes feministes que ajuden molt a les tasques diàries però hi ha també una cosa que es diu càrrega mental que també han d'assumir, no només es tracta d'ajudar a casa. I després hi ha el tema de les relacions entre homes i dones íntimes i no íntimes, que les hem de revisar i que les han de revisar també ells. Fent el documental 'Mai més víctima' vaig aprendre, perquè així m'ho van dir els professionals, que una cosa és una relació tòxica i una altra cosa és una relació de maltractament. Per tant, no tot és maltractament, però sí que hi ha una base de relació tòxica en la nostra societat. Mirem com ens eduquem emocionalment, això és molt important. I com els nostres petits pugen. Jo tinc dos nens i estic molt preocupada per com entenen el món entre homes i dones.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació