04
de març
del
2019
Actualitzat
a les
14:18h
La temporada teatral 1995-96, ben jovenet, vaig anar a veure l’obra de teatre Maror, de Rodolf Sirera, al teatre Romea en un muntatge dirigit per Joan Lluís Bozzo. Em començava a brotar l’afició pel teatre, em començaven a sonar alguns noms, alguns referents. Em va tocar seure a la penúltima fila de platea, l’escenari em quedava lluny i la visibilitat no era la millor de la història. Al seient del meu costat hi va seure un senyor molt baixet a qui encara li costava més seguir la funció amb normalitat. Es movia cap a un costat i cap a l’altre a la recerca del millor enquadrament entre els infinits caps que tenia al davant. Malgrat les dificultats, va estar concentradíssim durant tota l’estona. Algú em va dir, aquest senyor es diu Martí Galindo i és actor.
Uns quants mesos després, no gaires, potser un any a tot estirar, vaig veure aquell mateix senyor baixet a la tele. A Telecinco havia començat un programa anomenat Crónicas marcianas i Xavier Sardà li havia encomanat la ideació i confecció d’un personatge d’humor afinat i sarcasme intel·ligent, un bufó capaç de disfressar-se, d’explotar al màxim les seves capacitats d’actor de raça, de camaleó, la seva personalitat física tan marcada i alhora tan capaç de connectar amb el públic. El resultat va ser un èxit enllà del més voluntariós dels optimismes.
El senyor Galindo es va convertir en el personatge més estimat del programa i, alhora, en la seva marca distintiva: una mirada a l’actualitat i a la vida en general des de la creativitat, la mirada obliqua i, si calia, l’estripada intel·ligent.
Galindo s’havia format al teatre, la passió de la seva vida. Va ser actor, director i regidor. Va interpretar Calderón i Pirandello, també Benet i Jornet i un Pinocho amb Ricard Reguant, amb qui va forjar una grandíssima amistat. També va fer publicitat i televisió infantil i divulgativa. Al Planeta imaginario de TVE es va ficar en la pell de Morgan, un vampir a qui el que més agradava era menjar-se els llibres.
El seu físic el marcava però ell no volia que fos una cotilla inexorable. Va lluitar per aixecar projectes, sentia i vivia el teatre com una forma d’entendre el món, de ser i de pensar. No va tenir una vida fàcil. Va néixer el segon any de la Guerra Civil i l’absència d’incubadora el va condicionar a viure petit per sempre més. De les dificultats li va brotar el seu esperit indomable, el somni de ser actor i l’afany de creativitat.
Expliquen els que el van conèixer bé que de les coses que més li agradava fer era quedar-se a casa escoltant música clàssica i veient velles pel·lícules de cinema negre. La discreció i la tranquil·litat era el que més valorava. I durant cinc anys de la seva vida va ser complicat gaudir-ne. Els cinc anys entre 1997 i 2002, els cinc anys de Crónicas marcianas, els cinc anys d’una immensa popularitat que encara es va allargar un temps més de tant com havia calat a fons aquell personatge que s’havia inventat i que tan el portava a disfressar-se de gallina, d’astronauta, de bebè o de roquer amb gomina, ulleres de sol, texans i mitjons blancs.
No hi ha gaire persones destinades a fer forat, a quedar-se instal·lades en l’imaginari de les altres persones. A Martí Galindo i Girol els metges li van pronosticar una vida curta, no gaire més enllà dels vint anys. N’ha viscut vuitanta un. Una vida llarga, un llegat bonic.
Uns quants mesos després, no gaires, potser un any a tot estirar, vaig veure aquell mateix senyor baixet a la tele. A Telecinco havia començat un programa anomenat Crónicas marcianas i Xavier Sardà li havia encomanat la ideació i confecció d’un personatge d’humor afinat i sarcasme intel·ligent, un bufó capaç de disfressar-se, d’explotar al màxim les seves capacitats d’actor de raça, de camaleó, la seva personalitat física tan marcada i alhora tan capaç de connectar amb el públic. El resultat va ser un èxit enllà del més voluntariós dels optimismes.
El senyor Galindo es va convertir en el personatge més estimat del programa i, alhora, en la seva marca distintiva: una mirada a l’actualitat i a la vida en general des de la creativitat, la mirada obliqua i, si calia, l’estripada intel·ligent.
Galindo s’havia format al teatre, la passió de la seva vida. Va ser actor, director i regidor. Va interpretar Calderón i Pirandello, també Benet i Jornet i un Pinocho amb Ricard Reguant, amb qui va forjar una grandíssima amistat. També va fer publicitat i televisió infantil i divulgativa. Al Planeta imaginario de TVE es va ficar en la pell de Morgan, un vampir a qui el que més agradava era menjar-se els llibres.
Nuestro recuerdo y homenaje al ya añorado Martí Galindo, al que recordamos, por ejemplo, como Morgan, el vampiro come-libros de 'Planeta imaginario', en una etapa muy anterior a 'Crónicas marcianas', en 1986 -- > https://t.co/ey8wJneye8#DEPpic.twitter.com/jBmIXbvLeW
— Archivo RTVE (@ArchivoRTVE) 4 de març de 2019
El seu físic el marcava però ell no volia que fos una cotilla inexorable. Va lluitar per aixecar projectes, sentia i vivia el teatre com una forma d’entendre el món, de ser i de pensar. No va tenir una vida fàcil. Va néixer el segon any de la Guerra Civil i l’absència d’incubadora el va condicionar a viure petit per sempre més. De les dificultats li va brotar el seu esperit indomable, el somni de ser actor i l’afany de creativitat.
Expliquen els que el van conèixer bé que de les coses que més li agradava fer era quedar-se a casa escoltant música clàssica i veient velles pel·lícules de cinema negre. La discreció i la tranquil·litat era el que més valorava. I durant cinc anys de la seva vida va ser complicat gaudir-ne. Els cinc anys entre 1997 i 2002, els cinc anys de Crónicas marcianas, els cinc anys d’una immensa popularitat que encara es va allargar un temps més de tant com havia calat a fons aquell personatge que s’havia inventat i que tan el portava a disfressar-se de gallina, d’astronauta, de bebè o de roquer amb gomina, ulleres de sol, texans i mitjons blancs.
No hi ha gaire persones destinades a fer forat, a quedar-se instal·lades en l’imaginari de les altres persones. A Martí Galindo i Girol els metges li van pronosticar una vida curta, no gaire més enllà dels vint anys. N’ha viscut vuitanta un. Una vida llarga, un llegat bonic.