Avui declaren com a testimonis (no poden mentir) qui era delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i qui era secretari d'Estat de Seguretat, Juan Antonio Nieto. Oriol Marchus ho explica aquí. Millo va demanar perdó per les càrregues. Veurem què diu avui i si, com la resta, tira pilotes fora i apunta al coronel Diego Pérez de los Cobos, que declararà dimarts. La sospita que poden acabar donant la culpa d'unes càrregues que van obrir els informatius de tot el món a un sergent de la Guàrdia Civil qualsevol està fonamentada.
El judici és polític i això el fa singular. Obliga el president de la sala, Manuel Marchena, a ser molt curós malgrat que, com explicavaAida Morales, se li acaba veient el llautó. Sobre el paper de les defenses, que han de fer fiscals per mirar d'aclarir més enllà dels que s'imputa als seus patrocinats, en parlava en aquesta interessant entrevista de Joan Serra Carné un dels advocats de Jordi Cuixart, l'exdiputat de la CUP Benet Salellas. Un altre que declara avui és Antoni Bayona, que va ser lletrat major del Parlament i va tenir un paper molt rellevant (i crític) als plens de desconnexió. Pep Martí l'ha entrevistat. Sobre el judici us deixo també l'anàlisi de Joan Serra Carné i les opinions de Jordi Muñoz en relació al president d'Òmnium i la seva declaració i d'Oriol de Balanzó sobre la reacció a la sentència.
Algú ho havia de dir... i Tardà ho va fer. En paral·lel al judici, els partits es preparen per al cicle electoral que ve. El primer round, les eleccions generals del 28-A, que el PSOE encara amb optimisme. A Catalunya es fan les llistes. A ERC Joan Tardà no repetirà i deixa via lliure per fer-ho a Gabriel Rufián, que intentarà guanyar-les per primer cop per al seu partit des de la Segona República. Tardà, treballador, coherent i patriota, marxa de Madrid per la porta gran: estimat també pels seus rivals i sense haver reculat mai en les seves posicions. Té mèrit en els temps que corren. Sara González ho explica en aquest reportatge on parlen d'ell Rufián, la cap de cartell del PSC i ministra Meritxell Batet, l'excap de files dels comuns Xavier Domènech i Carles Campuzano.
El PDECat i la Crida negocien, no sense tensions, per començar dins el partit hereu de CDC, amb qui i com han d'anar al Congrés. David Bonvehí vol seguir controlant el grup i negocia la llista amb Carles Puigdemont i hi podria repetir Campuzano i entrar Marta Pascal a més de Míriam Nogueras o Eduard Pujol. Oriol March us va explicar en aquesta informació que dissabte intentaven tancar-ho a Waterloo. I en aquesta altra com Elsa Artadi encara no ha resolt el seu pas a Barcelona... i el calendari corre. Una qüestió hauria de facilitar la resolució de l'altra. Veurem. Sobre les eleccions espanyoles us aconsello tres peces: el Canal Madrid de Roger Pi de Cabanyes per entendre l'optimisme de la Moncloa i les opinions de Germà Capdevila i Montserrat Tura. I pensant en les europees, l'ANC ha demanat al PDECat i ERC que s'hi presentin junts. És l'àmbit en què podria tenir més sentit, però els republicans han decidit no diluir-se en cap convocatòria.
Abusos en els desnonaments. Les eleccions també aniran de drets socials. Divendres el govern del PSOE intentava, in extremis i amb mesures suaus, regular els lloguers. Costa endreçar el sector de l'habitatge i impedir els abusos que pateixen moltes famílies per part de bancs o fons voltors malgrat el suport popular que tindria fer-ho. Un dels problemes que afronten són els desnonaments oberts, sense data (malgrat que la llei fixa que n'han de tenir) perquè la mobilització ciutadana els pugui impedir. Andreu Merino explica que arribaran al TC gràcies a la feina de la PAH i l'Observatori DESC. No us perdeu la seva informació.
Vist i llegit
No és un guió de cap comèdia de Hollywood malgrat que també ha passat als Estats Units. És real i ho explica a El País Amanda Mars. Un afroamericà de Califòrnia, James Stern, es va anar guanyant la confiança del líder del partit ultra Moviment Nacional Socialista, ubicat a Detroit, fins que va aconseguir que li cedís el càrrec. Un cop ha aconseguit el control de l'organització s'ha descobert el seu pla: destruir-la. Acabar amb ella inculpant-la d'incidents racistes. La seva intenció és convertint la web del grup ultra en una plataforma d'educació sobre l'Holocaust. Ho podeu recuperar aquí. Un dels dirigents de Vox a Catalunya, el dentista de Sant Cugat Ignacio Garriga, també té la pell negra. La seva mare era equatoguineana, però malauradament no sembla que ens hagi de donar cap sorpresa.
El passadís
Iñigo Urkullu té, entre les seves virtuts, ser metòdic. I això vol dir que ho guarda i anota tot. Dijous passat va declarar al judici al Tribunal Suprem i on Mariano Rajoy hi havia posat evasives ell va aportar dates i contingut de la mediació que va fer a la tardor republicana entre el govern català i l'espanyol. La mateixa tarda del seu pas pel Suprem el lehendakari va enviar a arxivar més de tres-cents documents de la mediació: cartes, missatges de telèfon i correus electrònics que, un cop el Suprem hagi dictat sentència, seran consultables per poder reconstruir de forma encara més fidedigna la negativa de Rajoy al diàleg i la poca fe que hi tenia Puigdemont. Dels documents se'n van fer tres jocs: un per a l'arxiu del govern basc, un altre per al de la Fundació Sabino Arana -la del PNB- i una altra per al de l'abadia del monestir de Poblet.
L'efemèride
Aquesta setmana hi ha vaga. Concretament la vaga feminista del 8 de març, que el moviment i els sindicats més reivindicatius volen de tot el dia i CCOO i UGT només de dues hores. El dret de vaga està plenament normalitzat i tal dia com avui de l'any 1979, fa exactament 40 anys, va fer un pas endavant perquè els futbolistes espanyols també van fer vaga i, per primer cop, no hi va haver jornada de Lliga per aquest motiu. El nou sindicat dels futbolistes, l'AFE, que presidia el barcelonista Asensi, l'havia convocada contra els clubs i la Federació per reivindicacions com acabar amb el dret de retenció o cotitzar la Seguretat Social. La reacció d'alguns clubs, com ara l'Espanyol, va ser de fort enuig. Així ho recordaven a la cadena Ser.
L'aniversari
El 4 de març de 1932 va néixer a Pinsk (Bielorússia i aleshores Polònia) el periodista, assatgista i historiador Ryszard Kapuściński, que va morir a Varsòvia el 2007. Va excel·lir en el reporterisme i això el va convertir en una referència, sobretot en els seus viatges a l'Àfrica que acabava amb el colonialisme i que va retratar a llibres com Ébano o La Guerra del futbol. A El Imperio va retratar la URSS. Ell va estar vinculat a organitzacions comunistes, fet que li va dur algunes polèmiques. Un cop mort el van acusar de prendre's massa llicències literàries als seus textos. Aquesta pàgina sobre periodisme recull part del seu llegat sobre una professió que va estimar i cultivar i per la que aconsellava no ser ni cínic ni mala persona.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi