Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
Crònica

El govern Rajoy s'espolsa les culpes de la violència de l'1-O

Zoido atribueix a la suposada deixadesa des Mossos els fets de la jornada del referèndum i s'escuda en els seus subordinats mentre Urkullu fa evident que la Moncloa mai va voler un pacte

per Ferran Casas / Joan Serra Carné, Tribunal Suprem (Madrid), 28 de febrer de 2019 a les 21:41 |
L'exministre de l'Interior Juan Ignacio Zoido, en la declaració com a testimoni al Suprem | Pool EFE
Dues realitats difícils de controvertir s'han passejat aquest dijous per la sala segona del Tribunal Suprem. I han ajudat a confirmar el que s'ha vist aquesta setmana en el torn de les proves testificals (les declaracions dels testimonis). La primera és que el govern de Mariano Rajoy no va voler dialogar mai per resoldre el conflicte polític, ni tan sols quan la situació estava més enverinada o tenia més pressió per fer-ho. I la segona és que els membres del govern del PP intentaran apuntalar l'acusació de rebel·lió. No amb acusacions o fets concrets sinó amb la idea que la tensió política i la suposada deixadesa dels Mossos d'Esquadra va propiciar un escenari violent la tardor de 2017.

La violència de l'1-O, que van protagonitzar els cossos policials que ells comandaven i que van denunciar instàncies internacionals, no els interpel·la. Asseguren que no la van provocar, que ho van fer els que van posar les urnes en contra de les seves advertències i les de la Justícia. Si el zel per fer complir les ordres dels jutjats i la Fiscalia va ser o no excessiu és, segons els principals membres de l'executiu del PP, una qüestió dels comandaments, una decisió operativa. I més concretament del coronel Diego Pérez de los Cobos, que declara dimarts vinent i dirigia el dispositiu, per la condició de coordinador dels cossos policials.



Aquest dijous hi ha hagut dues declaracions especialment rellevants que confirmen el caràcter incontrovertible abans referit. La primera, la del lehendakari Iñigo Urkullu, que va fer de mediador entre els dos executius -per petició de Carles Puigdemont, de Santi Vila, del PSOE i d'empresaris catalans. I també la de l'exministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido. A mesura que baixa el rang van apareixent més concrecions i opinions sobre la suposada violència.

El "poc col·laboratiu" Trapero

Mariano Rajoy no va usar dimecres la paraula violència però sí setge, i Soraya Sáenz de Santamaría va anar fins i tot més enllà, malgrat que també es va desentendre totalment del dispositiu. Zoido s'ha dedicat a criticar la suposada deixadesa dels Mossos a l'hora de destinar efectius (i posar contundència) per frenar l'1-O i l'actitud "poc col·laborativa" del major Josep Lluís Trapero. I ha posat el focus sobre Pérez de los Cobos, que ha guanyat pes com a testimoni. Per l'exministre de l'Interior, l'actuació de les forces que comandava va ser "proporcionada" i només fruit de la "ineficàcia" dels Mossos, qui inicialment acudien a "auxiliar", segons el seu relat.


La Fiscalia abona, com Vox, la rocambolesca idea de la creació d'una milícia catalana a partir de la demanda d'armament dels Mossos

Si bé Zoido ha abonat la teoria de que hi havia perill real per als policies als punts de votació, no ha volgut abonar la rocambolesca teoria de la creació d'una milícia catalana per actuar un cop es proclamés la República. Això ho han fet la fiscal Consuelo Madrigal i l'acusació de Vox quan han demanat amb insistència perquè es va negar als Mossos la compra "d'armes de guerra".


Zoido passa la pilota a Pérez de los Cobos, a l'exsecretari d'estat de Seguretat José Antonio Nieto i als comandaments policials que han de declarar, i l'única incursió política que ha fet ha estat per explicar que ell va demanar als seus subordinats que s'evitessin imatges com les dels agents sortint de les casernes cap a Catalunya amb l''a por ellos", talment com si haguessin de participar d'una conquesta. No ha explicat, però, si això va implicar alguna sanció o la mínima incoació d'un expedient. Els que sí que han entrat en el fons polític de la seva actuació i han carregat amb força contra el govern del PP han estat els altres testimonis polítics del dia: Ada Colau i Xavier Domènech, dels comuns, i Gabriel Rufián, d'ERC. Domènech ha parlat de "lògica de guerra" de l'Estat, Rufián de "salvatjada" i Colau ha fet notar al tribunal que al banc dels acusats hi hauria d'haver més de dos milions de catalans, els que van votar l'1 d'octubre.

Les rehabilitacions del lehendakari

La política l'ha posada el lehendakari Urkullu, que és part en tot plegat (el PNB és soci recurrent del PP i el PSOE), però que va atendre les peticions de mediació que li arribaven des de Catalunya. A diferència del que va fer Rajoy, ell sí que ha detallat com va ser el diàleg, les reunions i les trucades. Tres constatacions que ningú al PP va negar: que Rajoy "no tenia una actitud proactiva per encarrilar una solució", que va oferir cinc formats negociadors entre governs i que no estava al 100% garantit que si Puigdemont convocava eleccions no s'apliqués el 155.

Urkullu ha assistit les defenses, ha rehabilitat políticament Santi Vila i ha afirmat que l'expresident català estava disposat al diàleg i a cedir. Però també ha donat a entendre que Puigdemont no va ser prou fort per resistir la pressió ambiental. Ni l'expresident català va ser prou fort per aguantar la pressió ni l'expresident espanyol va voler negociar res de res. I així, esclar, és molt difícil que tot plegat no acabi a la sala de segona del Suprem.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació