UN SENYOR DE BARCELONA

​Homenatge a Carles Canut, records i somnis

«Les ciutats necessiten aquesta mena de vetllades. Són tristes però alhora precioses. Les ciutats necessiten teatres com el Romea»

per Toni Vall, 28 de febrer de 2019 a les 09:10 |
Homenatge a Carles Canut al Teatre Romea | Sergi Panizo
Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
M'agrada anar al teatre Romea perquè les parets estan plenes de cartells vells de muntatges antics. M'agrada anar al Romea perquè al bar s'hi està molt bé. M'agrada anar al Romea per anar als lavabos del pis de dalt, que conserven un encant irresistible. M'agrada anar al Romea perquè des de fa molts anys sempre hi ha el mateix senyor agafant-te les entrades. M'agrada anar al Romea perquè el terra del vestíbul és un tauler d'escacs i perquè a les parets, a més a més de cartells, hi ha algunes plaques amb les quals fixar-s'hi. M'agrada anar al Romea perquè no pot contenir més història, més cultura, més pensament i més civilització.

I m'agrada anar al Romea perquè hi organitzen sovint actes cívics, converses sobre temes potser no estrictament relacionats amb el teatre i perquè s'hi fan molts homenatges a persones que ja no hi són. Són dies de record i de celebració de llegats importants. Dies com dilluns passat al vespre, en què es va fer un sensacional homenatge al gran Carles Canut. L'actor va morir fa pocs mesos però la seva flama continua cremant al teatre que va ser casa seva durant tants anys.

 

Homenatge a Carles Canut al Teatre Romea Foto: Sergi Panizo


Recordo Canut fa cosa d'un any i mig sobre el mateix escenari que el va homenatjar. Ell feia d'amfitrió –era director artístic de Romea- en l'homenatge a Joan Capri. I el recordo a muntatges que molta gent recorda i que ja vaig glossar en un article amb motiu de la seva desaparició. Dilluns vam refrescar la memòria amb algunes fotos i imatges de Mestres antics, de Tots eren fills meus, d'El rei Lear... I també de L'òpera de tres rals i el seu duet fabulós amb Constantino Romero. El director d'aquell muntatge tan recordat de mitjans dels vuitanta va ser Mario Gas. El gran Gas també estava dilluns sobre l'escenari, va ser el mestre de cerimònies i director de l'homenatge. Poques persones saben oficiar millor aquest tipus d'actes.

Van intervenir moltes persones. Vam escoltar alguns poemes i algunes cançons. Puyal va recordar quan plegats es van inventar el Rafeques de Vostè jutja. Joan Pera, Francesc Orella, Vicky Peña, Miquel Pujadó, Camilo Garcia, Maife Gil, Boris Ruiz, Àngels Bassas, Imanol Arias, Concha Velasco, els membres d'aquella Barberia futbolera i televisiva, Pep Molina, Victòria Pagès... Tots tenien un record, una vivència, un esqueix de vida compartida que valia la pena explicar. El César Canut, el seu fill, va cantar Hey Jude i ja se sap que els Beatles no són qualsevol cosa.
 

Homenatge a Carles Canut al Teatre Romea Foto: Sergi Panizo


El millor va arribar cap al final. El fabulós parlament de Carlos Pérez de Rozas, el cunyat de Canut, que va llegir-nos el text que hauria volgut llegir al funeral però no va poder. Espurnes de la seva última conversa, del somni de Canut de viatjar Viena i quedar-se plantat una estona davant del quadre L'home de barba blanca de Tintoretto, exposat al Kunsthistorisches museum. Recordo molt bé aquesta paraula "Kunsthistorisches museum". En un fragment de Mestres antics Canut la pronunciava compulsivament. I és bonic saber que el somni final de l'actor estava arrelat a aquell fabulós personatge, un dels més complets i fascinants de la seva carrera. Tant Gas com Josep Maria Pou van felicitar després al Carlos per la seva escenificació, entonació i projecció de la veu. Els seus amics sabem com n'és de bo en la declamació pública.

I al final de tot, Pou, íntim amic de Canut, va relatar un parell d'anècdotes per a trencar-se de riure. El dia que Canut, amb Pou assegut al costat, es va barallar amb un vigilant de pàrquing: "No el vull tornar a veure mai més! I al seu xicot tampoc! Maricons!". I el dia que després d'un bolo de Truca un inspector a las Palmas, veient que el sopar s'allargava molt, van decidir enfilar cap a l'hotel: "El papa i la mama se'n van a dormir". Bestial.

Les ciutats necessiten aquesta mena de vetllades. Són tristes però alhora precioses. Les ciutats necessiten teatres com el Romea. Barcelona té alguns senyors de Barcelona que la fan gran. Carles Canut era de Gerri de la Sal. Poques vegades el Pallars i Barcelona han estat tan ben avinguts.
 

Homenatge a Carles Canut al Teatre Romea Foto: Sergi Panizo

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació