Rajoy presumeix d'immobilisme

Sáenz de Santamaría intenta afermar el relat de la violència mentre Montoro no desfà els dubtes entorn la malversació

Soraya Sáenz de Santamaría i Mariano Rajoy, al Tribunal Suprem
Soraya Sáenz de Santamaría i Mariano Rajoy, al Tribunal Suprem | Pool Efe
Ferran Casas / Joan Serra Carné
27 de febrer del 2019
Actualitzat el 28 de febrer a les 10:27h
Els experts en macrojudicis com el que se celebra aquests dies al Suprem afirmen que el procés comença de veritat amb els testimonis. Ells no poden mentir, han de respondre a totes les parts (l'incident, multat d'immediat, amb Antonio Baños i Eulàlia Reguant per negar a la resposta als ultres de Vox en dona fe) i les seves aportacions serveixen pel contrastar amb les parts i la instrucció. Diferent dels acusats, que no només poden, si així ho volen i de forma consecutiva, declarar en català sinó que poden triar a qui responen. La seva declaració -hi tornaran al final- és, pel tribunal, un acte quasi protocol·lari.

Han començat a declarar els testimonis i ho fet ja el més rellevant d'ells: l'expresident espanyol Mariano Rajoy. Però, a diferència de Soraya Sáenz de Santamaría, que ha entrat a fons en la violència (la rebel·lió), i de Cristóbal Montoro, que ha matisat les seves declaracions sobre com es va pagar l'1-O (la malversació), Rajoy s'ha fet l'orni. S'ha fet l'orni -paraula que hores d'ara la Guàrdia Civil ja deu haver esbrinat què vol dir a diferència del que passava amb els seus informes a partir de telèfons punxats-, però no ha amagat la seva ideologia: l'immobilisme.


Rajoy és l'immobilisme per excel·lència. Per desesperació dels seus adversaris i per evitar, també, que els conflictes s'escalin. No moure's té conseqüències i el president espanyol les va assumir, en forma de violència i d'una aplicació del 155 que ha defensat com a "proporcionada" davant l'acusació de tebior que s'inferia de les preguntes de Vox, i davant el Tribunal Suprem ho ha fet evident. En set anys com a president Rajoy no va reunir la comissió bilateral Estat-Generalitat ("tampoc em vaig reunir amb altra gent", ha afirmat) i només va fer una oferta per resoldre el conflicte català: "La proposta més important que vaig fer va ser que es deixés de vulnerar la Constitució". I d'aquí ja no s'ha mogut. Ni s'ha molestat a recordar la pluja de milions promesa des de Barcelona i empesa per altaveus mediàtics.

Inventari de tot el que no va fer

De fet, segons Rajoy, si hi va haver violència l'1-O (no s'ha deixat sorprendre quan, hàbilment, l'advocada de Jordi Cuixart li ha mostrat els vídeos de la brutalitat policial a la Ràpita) no va ser per culpa del seu govern sinó dels que es van negar a complir les resolucions del TC i a complir la llei. Una cosa que ell no té perquè fer, segons ha contestat a una de les defenses. Ni té perquè fer-ho ni va parlar amb líders internacionals aquell octubre ni va controlar directament el dispositiu. Això darrer ja ho feia, segons ell, Soraya Sáenz de Santamaría.

L'expresident espanyol, que també gràcies al seu immobilisme va ser desallotjat en una moció de censura, ha afirmat que ni tant sols recordava -de "no me'n recordo" n'hi ha hagut vuit- si Iñigo Urkullu, que declara aquest dijous, el va trucar per fer de mitjancer. Tampoc hauria servit de res perquè ell, sobre això, no en parla. És, per ell, un projecte inabastable, sense operativitat política. L'interrogatori que, en condició de lletrat de Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez, li ha fet Francesc Homs ha derivat en alguns moments en un debat polític. Un debat polític que Rajoy mai ha volgut afrontar i que ha acabat als tribunals.

Cap marge per al diàleg

Sáenz de Santamaría ha estat més concreta i ha entrat al detall, a més de negar, com el seu cap directe, que l'1-O fos un referèndum perquè la Junta Electoral Central no l'hi va voler considerar. No tant sobre el dispositiu policial (que no va anar amb ella tot i que ha admès que ja tenien pensat un reforç policial des que Joaquim Forn va prendre el relleu de Jordi Jané a Interior) sinó sobre el no a poder parlar de la independència, i també sobre la "violència" que sosté la rebel·lió. D'entrada, ha deixat clar que cada cop que Oriol Junqueras li va proposar parlar del referèndum (tres cops que ella ho recordés i el darrer amb més insistència), ella deia que no i negava la brutalitat de l'1-O. No la poden admetre. 

L'advocat de Forn posa contra les cordes Santamaría, que venia armada amb un argumentari contra el diàleg però no per justificar la violència

L'exvicepresidenta ha intentat abonar el relat de la violència (parlava de "setge"), però no sabia si la DUI s'havia publicat oficialment -no es va fer- o es va arribar a votar. Xavier Melero, lletrat de Forn, l'ha collat de valent i amb traça preguntant si el CNI també era, com el Govern, "deslleial" per no haver parat l'1-O, i titllant-la de "testimoni renuent" per negar-se a contestar. Santamaría no ha quedat precisament en bon lloc quan Andreu Van den Eyne li ha fet notar que els 400 policies ferits dels que va parlar inicialment havien estat després poc menys de 100 i aquest dimecres al matí ja eren 90. L'exvicepresidenta espanyola ha marcat el camí dels testimonis policials que arribaran en les pròximes setmanes.


L'Advocacia de l'Estat s'esborra

L'altre gran delicte és la malversació. I Cristóbal Montoro no se n'ha sortit massa bé, però l'exministre ha deixat clar que va donar odres de regirar-ho tot, de demanar tots els informes i fer totes les denúncies. Però ni així va trobar res i hores d'ara és, segons ell, improbable que la Generalitat pogués pagar l'1-O de forma directa o indirecta. Com a nota curiosa queda que les advocades de l'Estat, que es van personar per malversació i l'han incorporada al seu escrit acusador, no han volgut preguntar l'exministre sobre el tema. 

L'immobilisme de Rajoy, la duresa de Santamaría i les inconcrecions de Montoro han conviscut amb la irrupció d'alguns líders polítics catalans. Joan Tardà, d'ERC, ha obert el torn dels testimonis denunciant que som davant la venjança d'un Estat que es nega a atendre les posicions majoritàries a Catalunya. Està de sortida (no repetirà com a diputat després de 15 anys al Congrés), però no ha estat amable amb el PSOE quan ha denunciat que es plegués al rei Felip VI: el dia 2 d'octubre demanava comptes per la brutalitat policial i ara diu que són una fake new.

Artur Mas ha optat per dir algunes veritats incòmodes (i també per veure l'ampolla mig plena dient que va plegar de president perquè va voler i no per la CUP), com ara que hi havia discrepàncies, que va aconsellar a Puigdemont anar a eleccions o que l'1-O venia motivat perquè la majoria del 27-S de 2015 era escassa. Marta Pascal, exlíder del PDECat, l'ha secundat. Veritats catalanes contra la veritat de l'Estat: l'únic que van fer per evitar el xoc és repetir una vegada i una altra que el projecte republicà no anava enlloc.
Arxivat a