26
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
18:47h
Durant els primers mesos de l'any 2016, immediatament després de la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, una pregunta va començar a recórrer el Govern: què calia fer per seguir endavant amb el procés després? Aplicar el programa electoral de Junts pel Sí -amb una declaració d'independència al cap de divuit mesos d'iniciar la legislatura- o modificar el full de ruta amb la inclusió d'un referèndum?
Puigdemont, a partir de la primavera, va començar a meditar seriosament l'aposta per una consulta vinculant. L'independentisme havia aconseguit una majoria sòlida en escons -72 si se sumaven els de Junts pel Sí i els de la CUP- però no havia superat el 50% dels vots. Els departaments de la Generalitat van començar a rebre qüestionaris en els quals es feien preguntes específiques sobre què es necessitaria de cadascun d'ells per dur a terme un referèndum vinculant, i Carles Viver i Pi-Sunyer, director de l'Institut d'Estudis d'Autogovern (IEA), va multiplicar els contactes amb les conselleries.
Les reticències eren múltiples. Artur Mas, que va impulsar el 9-N, considerava que una nova votació no tenia sentit perquè ja s'havia fet una consulta sobre la independència i, després, unes eleccions plebiscitàries. Hi havia consellers que no hi veien del tot clar, i es va haver de recórrer a informes internes per amorosir les discrepàncies. També hi va estar implicat Josep Maria Reniu, director de l'Oficina per a la Millora de les Institucions d'Autogovern a proposta d'ERC. Al juliol hi va haver una reunió en la qual Mas va formalitzar els dubtes, i en aquell moment es van intensificar els informes.
El referèndum va ser un aspecte rellevant en les negociacions que Puigdemont mantenia amb la CUP per superar la qüestió de confiança. Els anticapitalistes van tombar els pressupostos de l'executiu de Junts pel Sí, elaborats per Oriol Junqueras, i l'expresident va decidir sotmetre's a un mecanisme inèdit per revalidar el suport de la cambra. La CUP, com Demòcrates de Catalunya i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), apostava per l'anomenat referèndum unilateral d'independència (RUI), i la idea va anar quallant en l'estratègia de Puigdemont. Després de l'estiu tot es va accelerar.
22 de setembre, Palau de la Generalitat
Tot plegat va acabar desembocant en una reunió, el 22 de setembre del 2016, en la qual Puigdemont va solemnitzar que apostaria per un referèndum vinculant quatre dies més tard en seu parlamentària. En aquella trobada hi havia dirigents de primer nivell com ara Marta Rovira, secretària general d'ERC, i també Mas, en aquell moment president del PDECat. Carme Forcadell, presidenta del Parlament, també hi va prendre part. L'endemà, NacióDigital va avançar en exclusiva que Puigdemont defensaria una votació vinculant en la qüestió de confiança.
Uns dies abans, el 2 de setembre, l'expresident de la Generalitat es va reunir amb Mireia Boya, diputades en aquell moment de la CUP, i els va assegurar que, si depenia d'ell, defensaria un referèndum vinculant. Vint dies més tard, després d'una activitat frenètica entre bambolines, finalment va sortir-se amb la seva. La resta -preparació del referèndum, votació, declaració d'independència, presó, exili i judici- ja és història.
Puigdemont, a partir de la primavera, va començar a meditar seriosament l'aposta per una consulta vinculant. L'independentisme havia aconseguit una majoria sòlida en escons -72 si se sumaven els de Junts pel Sí i els de la CUP- però no havia superat el 50% dels vots. Els departaments de la Generalitat van començar a rebre qüestionaris en els quals es feien preguntes específiques sobre què es necessitaria de cadascun d'ells per dur a terme un referèndum vinculant, i Carles Viver i Pi-Sunyer, director de l'Institut d'Estudis d'Autogovern (IEA), va multiplicar els contactes amb les conselleries.
Les reticències eren múltiples. Artur Mas, que va impulsar el 9-N, considerava que una nova votació no tenia sentit perquè ja s'havia fet una consulta sobre la independència i, després, unes eleccions plebiscitàries. Hi havia consellers que no hi veien del tot clar, i es va haver de recórrer a informes internes per amorosir les discrepàncies. També hi va estar implicat Josep Maria Reniu, director de l'Oficina per a la Millora de les Institucions d'Autogovern a proposta d'ERC. Al juliol hi va haver una reunió en la qual Mas va formalitzar els dubtes, i en aquell moment es van intensificar els informes.
El referèndum va ser un aspecte rellevant en les negociacions que Puigdemont mantenia amb la CUP per superar la qüestió de confiança. Els anticapitalistes van tombar els pressupostos de l'executiu de Junts pel Sí, elaborats per Oriol Junqueras, i l'expresident va decidir sotmetre's a un mecanisme inèdit per revalidar el suport de la cambra. La CUP, com Demòcrates de Catalunya i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), apostava per l'anomenat referèndum unilateral d'independència (RUI), i la idea va anar quallant en l'estratègia de Puigdemont. Després de l'estiu tot es va accelerar.
22 de setembre, Palau de la Generalitat
Tot plegat va acabar desembocant en una reunió, el 22 de setembre del 2016, en la qual Puigdemont va solemnitzar que apostaria per un referèndum vinculant quatre dies més tard en seu parlamentària. En aquella trobada hi havia dirigents de primer nivell com ara Marta Rovira, secretària general d'ERC, i també Mas, en aquell moment president del PDECat. Carme Forcadell, presidenta del Parlament, també hi va prendre part. L'endemà, NacióDigital va avançar en exclusiva que Puigdemont defensaria una votació vinculant en la qüestió de confiança.
Uns dies abans, el 2 de setembre, l'expresident de la Generalitat es va reunir amb Mireia Boya, diputades en aquell moment de la CUP, i els va assegurar que, si depenia d'ell, defensaria un referèndum vinculant. Vint dies més tard, després d'una activitat frenètica entre bambolines, finalment va sortir-se amb la seva. La resta -preparació del referèndum, votació, declaració d'independència, presó, exili i judici- ja és història.