25
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
18:06h
En escasses vint-i-quatre hores, tres fets, tres estímuls aparentment estancs, sens dubte independents entre ells, que de sobte es relacionen dins meu, em fan pensar sobre els mateixos (o similars) conceptes, repiquen plegats com una campana ben compassada. Tres tons diferents però una sola simfonia, la simfonia del pessimisme, una marxa lenta depressiva, com un tel enlleganyat que se't posa davant dels ulls. El Salvados dedicat a rememorar aquell polèmic Operación Palace de fa cinc anys, el tuit de Toni Albà sobre el viatge d'Inés Arrimadas a Waterloo i la cerimònia dels Oscars. Campanades, sí, i soroll, brogit, merder, el convenciment que la intel·ligència està cada dia més proscrita.
D'entrada el Salvados podia provocar una certa basarda perquè tractava de relatar com en va ser d'històrica la concepció i emissió d'aquell fals documental en què s'assegurava que el 23-F va ser una mentida, una escenificació, una obra de teatre. Van saber salvar bé el risc. Malgrat algun èmfasi un pèl buit d'algun dels seus responsables directes, l'important és que venia a tomb pensar sobre aquella producció perquè va ser alhora reveladora i alhora precursora. La mentida, les fake news i la més pura indecència són avui el nostre pa de cada dia. El que allà era intel·ligència i creativitat al servei d'alguna cosa més que una malifeta periodística, avui és barbàrie, purulència, un status quo de manipulació, visceralitat i calat polític sota terra.
Els de Salvados, per cert, es van prendre una llicència poètica que no colava i que no vaig acabar d'entendre. L'any 2014 ja feia temps que havien abandonat el periodisme gamberro dels seus inicis, ja feia temps que cultivaven la serietat, la mirada crítica i de denúncia. Operación Palace no va ser ni molt menys un trencament amb cap etapa anterior. Sigui com sigui, va ser una bona idea fer aquesta mirada al passat recent –cinc anys és com aquell qui diu abans-d'ahir- però alhora llunyà a la vista de com estem avui d'enfangats en abismes putrefactes. Si així li poden injectar vida nova al documental, benvinguda sigui la idea. La dosi d'autobombo –o autofel·lació, com Évole va dir just al final- era més que assumible.
Més enllà de les entrevistes a alguns dels testimonis que van intervenir-hi fa cinc anys, va ser un descobriment veure un grapat de reveladores preses falses que emfasitzaven una realitat incòmode: com de bons actors són els polítics! Testimoni rellevant? Iñaki Anasagasti, entrevistat ara, fa una consideració boníssima: "havia preguntat molt sobre el 23-F al Congrés dels Diputats i mai ningú em responia res satisfactori, per què no doncs atrevir-se a fer Operación Palace?". Testimoni irrellevant? Ana Balletbò, que es va penedir de la seva participació i va enviar un burofax al programa per demanar-los la retirada del seu testimoni. Irrellevants les seves justificacions, respectables però totalment caducades: "No es poden barrejar els gèneres". Va home, va.
El moll de l'os va ser, esclar, la conversa entre Iñaki Gabilono i Sergi Pàmies. Un intercanvi d'idees molt enriquidor en què, entre altres coses, Pàmies va explicar que durant el cop d'estat el seu pare, Gregorio López Raimundo, diputat pel partit comunista, es va menjar la seva agenda per a evitar que caigués en mans dels militars. Fabulosa anècdota! Ell i Gabilondo van dissertar sobre la mentida, sobre la coerció inexorable de la correcció política, sobre la por a dir allò que pensem en realitat, sobre la reacció infantilment emocional a tot allò que ens envolta: "Mostrar matisos és mostrar una debilitat caduca", "El depèn no està ben vist", "Com que la complexitat és difícil d'explicar la solució és explicar-ho malament", "Al poder només li interessa l'emcionalitat i el conflicte"...
Més coses: puntua la polèmica, el clickbait triomfa com a manera de fer periodisme, el zasca és aplaudit i premiat com a contingut periodístic... Com evitar que el cap se et marxi cap a la polèmica del dia: el tuit de Toni Albà sobre la demencial visita d'Arrimadas a Waterloo en què suggereix que si se'n va a Amsterdam trobarà feina fàcil com a prostituta. Què és això sinó un aparador de la imbecil·litat que ens assota, del gust per la baralla, per estar instal·lats en la més aclaparadora insubstancialitat? S'ha acusat Albà de masclista per haver fet aquest tuit. No crec que la seva intenció última sigui el masclisme. És un tuit escrit amb el convenciment que hi ha un bé superior que el justifica. I que per tant, la barroeria, la falta de respecte, l'insult encobert, no tenen excessiva transcendència, són un peatge assumible, els mitjans de batalla per a assolir el fi desitjat: tenir la raó, castigar l'oponent, fer triomfar les pròpies idees, aconseguir l'aplaudiment dels teus.
Què és aquest tuit i la seva polèmica –amb comunicat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals inclòs- sinó el mateix que descansa en l'essència de la conversa entre Gabilondo i Pàmies? La banalitat de la vida pública, la persecució de la intel·ligència, la batussa com a màxima aspiració del dia a dia, el premi a la buidor. I com a cirereta final, ja de matinada, la cerimònia dels Oscars: la demolició definitiva d'un espectacle que havia sigut important, d'una tradició plena de significats, de figures rellevants de l'art i la cultura, un premi que malgrat ser un premi –amb els sobreentesos i esquematismes que rauen en quasi tots els premis- amb pedigrí, arrelat a uns valors de creativitat i distinció, a un respecte pels símbols, per l'imaginari, per la iconografia. I sobretot, pel passat.
Tot això ja no existeix. Ara regna la pressa, la improvisació, la correcció política, el formulisme, la burocràcia, el tràmit. Més enllà dels premis concedits enguany, amb bones pel·lícules premiades, una tristíssima realitat: no homenatjar Stanley Donen –mort fa dos dies- és incomprensible. No hi ha explicació creïble possible. És signe de total estultícia, denota que no els interessa ni la història, ni el llegat, ni el respecte a qui ha construït tot aquell fabulós engranatge de vides explicades anomenat Hollywood.
Expulsar algú com Donen, que es va inventar una nova manera de fer musicals, no fer-ne ni la més trista menció, no és només un penós oblit. És una ofensa imperdonable. Una manera de cultivar la famosa pluja de putrefacció que intenta explicar aquest article i que cau de manera tenaç, constant, implacable, dia rere dia sobre nostre.
D'entrada el Salvados podia provocar una certa basarda perquè tractava de relatar com en va ser d'històrica la concepció i emissió d'aquell fals documental en què s'assegurava que el 23-F va ser una mentida, una escenificació, una obra de teatre. Van saber salvar bé el risc. Malgrat algun èmfasi un pèl buit d'algun dels seus responsables directes, l'important és que venia a tomb pensar sobre aquella producció perquè va ser alhora reveladora i alhora precursora. La mentida, les fake news i la més pura indecència són avui el nostre pa de cada dia. El que allà era intel·ligència i creativitat al servei d'alguna cosa més que una malifeta periodística, avui és barbàrie, purulència, un status quo de manipulació, visceralitat i calat polític sota terra.
La dosi d'autobombo -o autofel·lació, com Évole va dir just al final- era més que assumible
Els de Salvados, per cert, es van prendre una llicència poètica que no colava i que no vaig acabar d'entendre. L'any 2014 ja feia temps que havien abandonat el periodisme gamberro dels seus inicis, ja feia temps que cultivaven la serietat, la mirada crítica i de denúncia. Operación Palace no va ser ni molt menys un trencament amb cap etapa anterior. Sigui com sigui, va ser una bona idea fer aquesta mirada al passat recent –cinc anys és com aquell qui diu abans-d'ahir- però alhora llunyà a la vista de com estem avui d'enfangats en abismes putrefactes. Si així li poden injectar vida nova al documental, benvinguda sigui la idea. La dosi d'autobombo –o autofel·lació, com Évole va dir just al final- era més que assumible.
Més enllà de les entrevistes a alguns dels testimonis que van intervenir-hi fa cinc anys, va ser un descobriment veure un grapat de reveladores preses falses que emfasitzaven una realitat incòmode: com de bons actors són els polítics! Testimoni rellevant? Iñaki Anasagasti, entrevistat ara, fa una consideració boníssima: "havia preguntat molt sobre el 23-F al Congrés dels Diputats i mai ningú em responia res satisfactori, per què no doncs atrevir-se a fer Operación Palace?". Testimoni irrellevant? Ana Balletbò, que es va penedir de la seva participació i va enviar un burofax al programa per demanar-los la retirada del seu testimoni. Irrellevants les seves justificacions, respectables però totalment caducades: "No es poden barrejar els gèneres". Va home, va.
El moll de l'os va ser, esclar, la conversa entre Iñaki Gabilono i Sergi Pàmies. Un intercanvi d'idees molt enriquidor en què, entre altres coses, Pàmies va explicar que durant el cop d'estat el seu pare, Gregorio López Raimundo, diputat pel partit comunista, es va menjar la seva agenda per a evitar que caigués en mans dels militars. Fabulosa anècdota! Ell i Gabilondo van dissertar sobre la mentida, sobre la coerció inexorable de la correcció política, sobre la por a dir allò que pensem en realitat, sobre la reacció infantilment emocional a tot allò que ens envolta: "Mostrar matisos és mostrar una debilitat caduca", "El depèn no està ben vist", "Com que la complexitat és difícil d'explicar la solució és explicar-ho malament", "Al poder només li interessa l'emcionalitat i el conflicte"...
S'ha acusat Albà de masclista per haver fet aquest tuit. No crec que la seva intenció última sigui el masclisme. És un tuit escrit amb el convenciment que hi ha un bé superior que el justifica
Més coses: puntua la polèmica, el clickbait triomfa com a manera de fer periodisme, el zasca és aplaudit i premiat com a contingut periodístic... Com evitar que el cap se et marxi cap a la polèmica del dia: el tuit de Toni Albà sobre la demencial visita d'Arrimadas a Waterloo en què suggereix que si se'n va a Amsterdam trobarà feina fàcil com a prostituta. Què és això sinó un aparador de la imbecil·litat que ens assota, del gust per la baralla, per estar instal·lats en la més aclaparadora insubstancialitat? S'ha acusat Albà de masclista per haver fet aquest tuit. No crec que la seva intenció última sigui el masclisme. És un tuit escrit amb el convenciment que hi ha un bé superior que el justifica. I que per tant, la barroeria, la falta de respecte, l'insult encobert, no tenen excessiva transcendència, són un peatge assumible, els mitjans de batalla per a assolir el fi desitjat: tenir la raó, castigar l'oponent, fer triomfar les pròpies idees, aconseguir l'aplaudiment dels teus.
Què és aquest tuit i la seva polèmica –amb comunicat de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals inclòs- sinó el mateix que descansa en l'essència de la conversa entre Gabilondo i Pàmies? La banalitat de la vida pública, la persecució de la intel·ligència, la batussa com a màxima aspiració del dia a dia, el premi a la buidor. I com a cirereta final, ja de matinada, la cerimònia dels Oscars: la demolició definitiva d'un espectacle que havia sigut important, d'una tradició plena de significats, de figures rellevants de l'art i la cultura, un premi que malgrat ser un premi –amb els sobreentesos i esquematismes que rauen en quasi tots els premis- amb pedigrí, arrelat a uns valors de creativitat i distinció, a un respecte pels símbols, per l'imaginari, per la iconografia. I sobretot, pel passat.
Expulsar algú com Donen, que es va inventar una nova manera de fer musicals, no fer-ne ni la més trista menció, no és només un penós oblit. És una ofensa imperdonable
Tot això ja no existeix. Ara regna la pressa, la improvisació, la correcció política, el formulisme, la burocràcia, el tràmit. Més enllà dels premis concedits enguany, amb bones pel·lícules premiades, una tristíssima realitat: no homenatjar Stanley Donen –mort fa dos dies- és incomprensible. No hi ha explicació creïble possible. És signe de total estultícia, denota que no els interessa ni la història, ni el llegat, ni el respecte a qui ha construït tot aquell fabulós engranatge de vides explicades anomenat Hollywood.
Expulsar algú com Donen, que es va inventar una nova manera de fer musicals, no fer-ne ni la més trista menció, no és només un penós oblit. És una ofensa imperdonable. Una manera de cultivar la famosa pluja de putrefacció que intenta explicar aquest article i que cau de manera tenaç, constant, implacable, dia rere dia sobre nostre.