23
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
18:43h
Els escàndols de pederàstia que s'han estès com una taca d'oli han sacsejat l'Església. La reunió de tots els presidents de conferències episcopals a Roma, convocats pel Papa Francesc, per tractar aquest problema -Encontre sobre la protecció dels menors a l'Església- i proposar mesures concretes és un fet inusual i un gest important de cara a l'opinió pública. Però ni tothom dins de la jerarquia ho veu igual ni les víctimes amaguen les seves crítiques per una resposta eclesial que continuen veient com a insuficient i plena d'ambigüitats. De la reunió a Roma ha sorgit també l'ordre a tots els episcopats perquè, a partir d'ara, denunciïn d'ofici a la fiscalia totes les denúncies rebudes.
Aquesta és una mesura nova ja que, fins ara, no existia l'obligació de denunciar als tribunals civils, més enllà d'algunes recomanacions, tot i que sí que és ja pràctica habitual en alguns països anglosaxons. Per exemple, la Conferència Episcopal espanyola manté un protocol, del 2010, que aconsella a les víctimes que comuniquin els fets a la fiscalia.
Si l'actitud de Francesc sempre ha estat enèrgica en el pla de les declaracions, el cert és que la reacció de la jerarquia vaticana davant l'acumulació de denúncies ha estat plena de llums i ombres. És tota una estructura com la de l'Església catòlica, acostumada al silenci i a la lentitud, la que ha de respondre ara a una crisi de dimensions espectaculars, i això mentre els mitjans de comunicació no deixen de posar llum sobre més episodis d'abusos.
Un punt de partida insuficient
A les portes de l'encontre, Francesc va presentar un llistat de 21 punts sobre com respondre a l'escàndol i les denúncies que va definir com un punt de partida. Entre ells s'incloïa: establir una guia precisa sobre com actuar des de les diòcesis; instal·lar als bisbats una àrea on fossin ateses les denúncies gestionades per especialistes; acollir i protegir les víctimes; reforçar la formació permanent entre sacerdots i religiosos sobre le causes i els efectes dels abusos; i establir una sòlida avaluació psicològica dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa, entre d'altres.
Dimecres passat, en vigílies de l'obertura de la cimera episcopal, el Vaticà va rebre una dotzena de representants de col·lectius de víctimes. Entre ells hi havia Miguel Hurtado, que va patir abús per part d'un monjo de Montserrat. La trobada a Roma va ser tot un gest. Però va ser un dels pocs contactes que la Santa Seu ha mantingut amb víctimes d'abusos.
L'informe de l'ONU que encara cou
Des de les plataformes de víctimes s'insisteix en què el Vaticà ha respost de manera molt tímida a l'escàndol i es recorda l'informe de les Nacions Unides del 2014, molt dur amb Roma. L'ONU va elaborar un ampli estudi, realitzat pel Comitè de Protecció dels Drets dels Nens, en què acusava el Vaticà de no prendre "les mesures necessàries" per afrontar el problema i d'adoptar-ne d'altres que fins i tot podien ser contraproduents. Per exemple, el trasllat de sospitosos a altres diòcesis o dependències, on podien reprendre el contacte amb menors. L'ONU reclamava també l'expulsió automàtica del sacerdoci dels culpables.
El celibat, fora de qüestió
L'extensió dels abusos ha tornat a qüestionar la institució del celibat, un tema que sempre ha generat controvèrsia en el si del catolicisme. Però en aquests moments, els escàndols no han forçat un canvi de línia en aquest tema. Francesc ha deixat clar en diverses ocasions que el celibat no serà revisat durant el seu pontificat. La darrera ocasió en què ho va especificar va ser tornat del seu viatge a Panamà, el gener passat: "No ho faré. No em sento amb forces per posar-me davant de Déu amb aquesta decisió".
La dreta eclesial torna a atacar Francesc
Però si la resposta papal als abusos no ha aconseguit, de moment, l'aplaudiment de les víctimes, ha topat alhora amb l'oposició d'un sector molt conservador de la jerarquia. Els detractors de Francesc en l'aparell de poder eclesiàstic -una minoria molt poderosa- han tornat a alçar la veu contra ell. Dos cardenals, l'alemany Walter Brandmüller i el nord-americà Raymond Leo Burke, s'han pronunciat contra l'enfocament de Francesc en el tema de pederàstia.
El Papa s'ha referit als casos com un "abús de poder i de consciència abans que sexual", en què l'autoritat d'un sacerdot o religiós sobre la víctima ha estat un element determinant. Per a Burke i Brandmüller, la institució eclesiàstica no és responsable dels abusos, que són fruit únicament de "la plaga de l'homosexualitat". També les denúncies per abusos s'han convertit en un camp de batalla entre partidaris i enemics de Francesc.
Aquesta és una mesura nova ja que, fins ara, no existia l'obligació de denunciar als tribunals civils, més enllà d'algunes recomanacions, tot i que sí que és ja pràctica habitual en alguns països anglosaxons. Per exemple, la Conferència Episcopal espanyola manté un protocol, del 2010, que aconsella a les víctimes que comuniquin els fets a la fiscalia.
Si l'actitud de Francesc sempre ha estat enèrgica en el pla de les declaracions, el cert és que la reacció de la jerarquia vaticana davant l'acumulació de denúncies ha estat plena de llums i ombres. És tota una estructura com la de l'Església catòlica, acostumada al silenci i a la lentitud, la que ha de respondre ara a una crisi de dimensions espectaculars, i això mentre els mitjans de comunicació no deixen de posar llum sobre més episodis d'abusos.
Un punt de partida insuficient
A les portes de l'encontre, Francesc va presentar un llistat de 21 punts sobre com respondre a l'escàndol i les denúncies que va definir com un punt de partida. Entre ells s'incloïa: establir una guia precisa sobre com actuar des de les diòcesis; instal·lar als bisbats una àrea on fossin ateses les denúncies gestionades per especialistes; acollir i protegir les víctimes; reforçar la formació permanent entre sacerdots i religiosos sobre le causes i els efectes dels abusos; i establir una sòlida avaluació psicològica dels candidats al sacerdoci i a la vida religiosa, entre d'altres.
Dimecres passat, en vigílies de l'obertura de la cimera episcopal, el Vaticà va rebre una dotzena de representants de col·lectius de víctimes. Entre ells hi havia Miguel Hurtado, que va patir abús per part d'un monjo de Montserrat. La trobada a Roma va ser tot un gest. Però va ser un dels pocs contactes que la Santa Seu ha mantingut amb víctimes d'abusos.
L'informe de l'ONU que encara cou
Des de les plataformes de víctimes s'insisteix en què el Vaticà ha respost de manera molt tímida a l'escàndol i es recorda l'informe de les Nacions Unides del 2014, molt dur amb Roma. L'ONU va elaborar un ampli estudi, realitzat pel Comitè de Protecció dels Drets dels Nens, en què acusava el Vaticà de no prendre "les mesures necessàries" per afrontar el problema i d'adoptar-ne d'altres que fins i tot podien ser contraproduents. Per exemple, el trasllat de sospitosos a altres diòcesis o dependències, on podien reprendre el contacte amb menors. L'ONU reclamava també l'expulsió automàtica del sacerdoci dels culpables.
El celibat, fora de qüestió
L'extensió dels abusos ha tornat a qüestionar la institució del celibat, un tema que sempre ha generat controvèrsia en el si del catolicisme. Però en aquests moments, els escàndols no han forçat un canvi de línia en aquest tema. Francesc ha deixat clar en diverses ocasions que el celibat no serà revisat durant el seu pontificat. La darrera ocasió en què ho va especificar va ser tornat del seu viatge a Panamà, el gener passat: "No ho faré. No em sento amb forces per posar-me davant de Déu amb aquesta decisió".
La dreta eclesial torna a atacar Francesc
Però si la resposta papal als abusos no ha aconseguit, de moment, l'aplaudiment de les víctimes, ha topat alhora amb l'oposició d'un sector molt conservador de la jerarquia. Els detractors de Francesc en l'aparell de poder eclesiàstic -una minoria molt poderosa- han tornat a alçar la veu contra ell. Dos cardenals, l'alemany Walter Brandmüller i el nord-americà Raymond Leo Burke, s'han pronunciat contra l'enfocament de Francesc en el tema de pederàstia.
El Papa s'ha referit als casos com un "abús de poder i de consciència abans que sexual", en què l'autoritat d'un sacerdot o religiós sobre la víctima ha estat un element determinant. Per a Burke i Brandmüller, la institució eclesiàstica no és responsable dels abusos, que són fruit únicament de "la plaga de l'homosexualitat". També les denúncies per abusos s'han convertit en un camp de batalla entre partidaris i enemics de Francesc.