22
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
12:41h
Era previsible. De fet, molt previsible. Si ja per si soles la política televisada té un component addictiu claríssim i alhora bastant inexplicable, la transmissió del judici als polítics i activistes catalans estava claríssim que seria l’estrella televisiva de l’any. No és fácil emparaular per què. Per què enganxa tant? Per què té tanta grapa? Com que sóc cinèfil tinc algun avantatge per a explicar-ho. És pel mateix motiu que ens enganxava Perry Mason, per exemple. O pel·lícules com Anatomia d’un assassinat, Testimoni de càrrec, Les dues cares de la veritat, Alguns homes bons, Veredicte final, El client o Dotze homes sense pietat.
Els bons judicis, els que están ben explicats, carregats d’alicients, de dubtes, de retòrica atractiva, de capacitat dialèctica, exciten els nostres sentits, pessigollegen la nostra emotivitat, són com les begudes sacaroses, les salses del McDonald's, les piruletes de maduixa. Generen addició, capturen la nostra atenció. La setmana passada, quan va començar l’espectacle vaig escriure sobre el que a mi em semblaven els perills d’aquesta addició.
Estava claríssim que tots hi cauríem de quatre potes. I és que resulta francament difícil no veure en algun moment una porció de la declaració dels acusats i les preguntes dels advocats. Amb què no comptàvem? Passa molt que hi ha vegades que els secundaris i els antiherois compareixen per a convertir-se en els reis de la funció, en perillosos roba-escenes. La fascinació que estan generant els fiscals i l’advocacia de l’estat s’explica per això. Les xarxes, les tertúlies i l’articulisme d’aquests dies les han adoptat com els malfactors ideals, aquells pels quals al cinema o a les sèries o als tebeos o als fulletons sentim rebuig però que alhora actuen com a catalitzadors d’emocions, de forces tel·lúriques.
Les preguntes a Forn i Turull sobre l’afiliació a Òmnium i l’ANC, la força discursiva de Rull, l’emotivitat de Borràs, la repassada de Sánchez a compte del mail del tal Xavi Strubell i la manera magistral com va respondre amb l’al·lusió al WhatsApp de Cosidó a Marchena... Hi ha una barreja entre la racionalitat d’allò que es diu, la capacitat retòrica i dialèctica dels contendents i la irracionalitat de la nostra mirada, l’afició voyeur que a tots ens colonitza el subconscient. El capítol de la sèrie que no podem deixar de veure immediatament després que s’hagi acabat l’anterior. La deglució compulsiva, la capacitat de deixar-nos hipnotitzats, l’atracció inexorable de l’abisme.
No estava previst que la fiscalia i l’advocacia de l’estat demostressin una inoperància professional tan colossal. Improvisació, consideracions aproximatives, deixadesa, arguments pobríssims, preguntes absurdes... Això ha cridat l’atenció de tothom i tothom està salivant i fregant-se les mans, desitjant veure el proper capítol. I, esclar, fent càbales sobre el final de la sèrie. Tan de bo la clatellada no sigui com l’experimentada amb el final de Perdidos, o pitjor encara el de Los Serrano.
Els bons judicis, els que están ben explicats, carregats d’alicients, de dubtes, de retòrica atractiva, de capacitat dialèctica, exciten els nostres sentits, pessigollegen la nostra emotivitat, són com les begudes sacaroses, les salses del McDonald's, les piruletes de maduixa. Generen addició, capturen la nostra atenció. La setmana passada, quan va començar l’espectacle vaig escriure sobre el que a mi em semblaven els perills d’aquesta addició.
Estava claríssim que tots hi cauríem de quatre potes. I és que resulta francament difícil no veure en algun moment una porció de la declaració dels acusats i les preguntes dels advocats. Amb què no comptàvem? Passa molt que hi ha vegades que els secundaris i els antiherois compareixen per a convertir-se en els reis de la funció, en perillosos roba-escenes. La fascinació que estan generant els fiscals i l’advocacia de l’estat s’explica per això. Les xarxes, les tertúlies i l’articulisme d’aquests dies les han adoptat com els malfactors ideals, aquells pels quals al cinema o a les sèries o als tebeos o als fulletons sentim rebuig però que alhora actuen com a catalitzadors d’emocions, de forces tel·lúriques.
No estava previst que la fiscalia i l’advocacia de l’estat demostressin una inoperància professional tan colossal
Les preguntes a Forn i Turull sobre l’afiliació a Òmnium i l’ANC, la força discursiva de Rull, l’emotivitat de Borràs, la repassada de Sánchez a compte del mail del tal Xavi Strubell i la manera magistral com va respondre amb l’al·lusió al WhatsApp de Cosidó a Marchena... Hi ha una barreja entre la racionalitat d’allò que es diu, la capacitat retòrica i dialèctica dels contendents i la irracionalitat de la nostra mirada, l’afició voyeur que a tots ens colonitza el subconscient. El capítol de la sèrie que no podem deixar de veure immediatament després que s’hagi acabat l’anterior. La deglució compulsiva, la capacitat de deixar-nos hipnotitzats, l’atracció inexorable de l’abisme.
No estava previst que la fiscalia i l’advocacia de l’estat demostressin una inoperància professional tan colossal. Improvisació, consideracions aproximatives, deixadesa, arguments pobríssims, preguntes absurdes... Això ha cridat l’atenció de tothom i tothom està salivant i fregant-se les mans, desitjant veure el proper capítol. I, esclar, fent càbales sobre el final de la sèrie. Tan de bo la clatellada no sigui com l’experimentada amb el final de Perdidos, o pitjor encara el de Los Serrano.