Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Filiprim: anàlisi

​Guerra i Espada, dues entrevistes absurdes

«Estaria bé deixar de donar volada a persones que fa dècades que viuen del 'cuento', d'un suposat prestigi i pedigrí polític més caducat que un iogurt de fa mig any»

per Toni Vall, 18 de febrer de 2019 a les 10:38 |
Alfonso Guerra, a ''Salvados'' | ND
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ahir es van esdevenir dues entrevistes absurdes al prime time televisiu. Una després de l'altra, per no trepitjar-se l'audiència. Primer, Alfonso Guerra a Salvados. Jordi Évole va començar dient-li a l'entrevistat com li havia costat arribar fins a ell, aconseguir que acceptés concedir-li l'entrevista al llarg dels anys d'història del programa. I aquí un ja començava a pensar: i per què tant d'interès? Què ha de dir Guerra que li resulti tan interessant a Évole?

En efecte, res de res. La seva eterna ironia sense cap mena d'interès ni rellevància, el seu habitual to de menyspreu cap a tot disfressat de la mateixa ironia i suposat bon humor i poca cosa més. Aquella aura de silencis misteriosos que avui en dia ja no impressiona ningú, sobreentesos, mitges paraules adornades amb pretesa subtilesa, reserves amb Pedro Sánchez que ja se les sap tothom i molta hostilitat cap a l'independentisme, cosa que, ho heu encertat, també se sap tothom. Ah! I allò de les "dictadures eficaces" de fa pocs dies, que es va encarregar de matisar al seu gust i conveniència.


Évole, com sempre, li feia preguntes incòmodes però Guerra se'n sortia com volia: els GAL, l'esquerra i la dreta i contradiccions diverses. I l'home es va apuntar a la fastigosa brama de l'adoctrinament a les escoles catalanes. I el periodista no el va collar gaire en aquest punt. I creixia i creixia la sensació d'estar davant d'algú que no mereixia la rellevància que li estaven donant. Per a qui i per quin motiu Alfons Guerra és important avui en dia, quina transcendència té la figura d'un vividor de la política que sempre s'ha cregut graciós i ocurrent i que ha fet d'això un rèdit suposadament valuós? Les seves opinions frívoles, casposes, profundament antiquades resultaven ridícules. Una edició de Salvados desaprofitada, una entrevista sense ni un sol motiu d'interès.

Potser caldria començar a revisar i a valorar què tenen a dir segons quins dinosaures de la política espanyola

Potser caldria començar a revisar i a valorar què tenen a dir segons quins dinosaures de la política espanyola. Més enllà de constatar que les seves opinions continuen interpel·lant unes quantes desenes de milers de votants –el que ahir va dir Guerra ho signa un bon grapat de gent- estaria bé deixar de donar volada a persones que fa dècades que viuen del cuento, d'un suposat prestigi i pedigrí polític més caducat que un iogurt de fa mig any.

En acabar l'entrevista a Guerra, podies posar Cuatro i et trobaves amb la famosa conversa de Risto Mejide a Arcadi Espada que ja es va fer famosa en el moment del seu enregistrament perquè Espada va abandonar el plató, ofès per les preguntes suposadament incisives del publicista. Acabo de descriure, quasi sense voler, la personalitat de Chester: fer mullader, crear merder perquè la gent ho vegi, perquè se'n parli a les xarxes socials. Té gràcia això perquè en un moment de la conversa Risto va acusar Espada de ser precisament això: un polemista a la recerca de rebombori, de clickbait, de parròquia que parli d'ell bé o malament. Era com una broma la conversa.

 

Arcadi Espada, al ''Chester'' Foto: Cuatro


Perquè, a veure, quin és el motiu d'entrevistar Arcadi Espada sinó aquest? Crear polèmica de la polèmica, remenar els fems tant com es pugui. Quin és el profit de dedicar una porció de vida televisiva a repassar les polèmiques creades per Espada als seus articles i aparicions amb Ana Rosa? Quina aportació intel·lectual suposa? Cap, nul·la, el zero més absolut. Em va sorprendre de nou la utilització que fan dels testimonis, els fan pujar en una tarima per a enfrontar-se amb el convidat i tot plegat queda com un teatret de fireta. Van convidar Lidia Falcón per a rebatre els peregrins arguments d'Espada sobre feminisme i la històrica feminista va fer un al·legat bastant interessant i ben travat que va quedar difuminat perquè al seu oponent i a l'entrevistador els interessava més la boxa.

I li van plantificar també al davant el pare d'un nen amb síndrome de Down per dir-li que els afectats d'aquesta malaltia també tenen dret a accedir al sistema públic de salut. El pare estava emocionat però fa articular també un bon discurs. Sabia greu veure'l immers en aquella pantomima. "Puc respondre?", va dir Espada. "Sí, però amb respecte", va etzibar-li Risto. I aquí va trobar el motiu que buscava per no haver d'entrar a respondre al senyor, cosa que segur que l'hauria incomodat. Es va sentir ofès per la inquisició de Mejide, certament emfàtica i pròpia del seu absurd instint Rottenmeyer. Els dos van donar per acabada la conversa i Espada va marxar com una diva ofesa i caduca, desfilant a càmera lenta pel plató fins a la sortida. Tot molt teatral, molt postís, molt ridícul.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació