Es va constatar que el model autonòmic, que col·lapsaria de forma definitiva quatre anys després amb la sentència del TC -i que va provocar una manifestació encara més gran el 10 de juliol de 2010-, ja no donava més de si. Dissabte, l'independentisme va tornar a la Gran Via (podeu llegir aquí la crònica que en va fer Roger Tugas). Ho va fer massivament, acompanyat dels comuns, que es mantenen en posicions sobiranistes i que també sumen forces reivindicant que el dret a decidir no és delicte i contra un procés judicial que la societat catalana rebutja àmpliament. Dissabte es va constatar que, 13 anys després, el moviment continua fort, que és més madur i que està disposat a plantar cara a l'onada repressiva. Una actitud que reforcen declaracions com la d'Oriol Junqueras al Tribunal Suprem i les que veurem aquesta setmana de Jordi Turull o Raül Romeva, que transitaran pel mateix camí.
Hi havia més gent a la manifestació de la Gran Via del dissabte que a la de fa vuit dies a la plaça Colón de Madrid convocada pel tripartit espanyolista. Però això no va de milers de manifestants. Els estats d'ànims i la capacitat de mobilització influeixen, és clar que sí, però sobretot compta la política, portar el batec del carrer a les institucions. L'independentisme ha avançat perquè durant 13 anys ha fet política, ha crescut a les eleccions i ha situat l'Estat en cruïlles que l'han obligat a triar entre el diàleg que se li oferia per poder exercir drets o la repressió. En aquest sentit, les eleccions del 28 d'abril són una nova oportunitat. En l'àmbit espanyol sabrem si el PP, Cs i Vox sumen majoria absoluta (155 més dur encara) o si el PSOE té prou força per pactar amb Albert Rivera -l'opció més còmoda i desitjada per Pedro Sánchez vistes les enquestes-. Al final apareix l'opció de provar-ho amb Podem i els independentistes, amb qui els socialistes haurien de poder fer una aliança natural.
A l'independentisme se senten veus, sobretot les que lògicament estan decebudes amb l'orgia tàctica dels darrers dies d'octubre de 2017, que pensen que potser és millor quedar-se a casa i no votar. Quin gran error seria. Els partits independentistes (votant la moció de censura primer i no facilitant la tramitació de pressupostos després) han fet caure dos governs espanyols en pocs mesos i hi ha possibilitats, ahir les apuntava Arnaldo Otegi, de formar una falca potent.
L'aritmètica els pot donar una posició de privilegi per seguir pressionant, com els grups catalans han fet fins ara, pel dret a decidir, que era el lema d'aquella manifestació de fa 13 anys i ho segueix sent ara que toca manifestar-se per dir que no és delicte. El 27-O ens ensenya que la via unilateral cal posar-la en pràctica sent-ne més i més determinats i fer política (també a Madrid, on es decideix molt de què ens afecta) és inexcusable per seguir posant en contradicció el bloc monàrquic i assenyalant-ne les mancances. No només per allunyar el bloc dretà de la majoria absoluta: també per ajudar més catalans a travessar el riu. Sobre l'escenari a Espanya us aconsello el Canal Madrid de Roger Pi de Cabanyes, el balanç que Pep Martí fa del mandat de Sánchez i us deixo també la meva opinió i la d'Oriol de Balanzó.
Un 28-A a contrapeu. Als partits, la convocatòria de les espanyoles els obliga a córrer. Jaume Asens podria ser candidat dels comuns però no comptava haver de deixar tan ràpidament l'Ajuntament i potser surt algun altre nom, Joan Tardà no preveu, per ara, repetir a ERC, i a l'espai neoconvergent la Crida i el PDECat encara no han "encaixat". Oriol March us explica com està la situació i els noms que hi ha damunt la taula perquè tots els sectors ja es mouen. Per ara el que genera més consens és presentar-s'hi com a Junts per Catalunya. I avui publiquem una entrevista interessant de Pep Martí a Xavier Trias. Reivindica la seva aposta per Quim Forn i el seu lideratge, qüestiona Ernest Maragall i també és el primer dirigent d'aquest espai que, obertament, planteja la possibilitat d'un retorn d'Artur Mas, ara inhabilitat, a la primera línia. Per cert que, sobre lideratges, us deixo aquesta peça de dades de Roger Tugas en relació a Pedro Sánchez.
La imatge d'Espanya no millorarà així. Sobre el context polític donaran avui algunes claus a Brussel·les Quim Torra i Carles Puigdemont, convidats pels nacionalistes flamencs a fer una conferència al Parlament europeu. Les pressions d'Espanya (potser de la "cèl·lula d'acció ràpida" de Borrell) han fet que l'Eurocambra l'hagi prohibida apel·lant a la seguretat. Han demanat que s'ho repensi però en qualsevol cas l'acte es farà. Vetar conferències no ajuda a millorar la imatge d'Espanya fora de les seves fronteres.
Vist i llegit
Un atac de sentit comú. Això és el que va tenir l'escriptor i tertulià Juan Manuel de Prada, un dels enfant terrible de la dreta intel·lectual de Barcelona, per presentar Lucía en la noche (Espasa), la seva darrera novel·la. La crònica de la presentació que en va fer Xavi Ayén a La Vanguardia era ben sucosa. De Prada va explicar que, malgrat que no hauria de tenir dret a l'autodeterminació, Catalunya és una nació "com una casa de pagès" i va carregar contra el cafè per a tothom assenyalant, a més, la contradicció que es pugui predicar i votar l'independentisme però no fer efectiu. Tot, segons ell, molt poc liberal.
El passadís
El senador de Bildu, Jon Inarritu, s'està convertit en un habitual a Catalunya. Les seves iniciatives al Senat en defensa dels drets que, per assegurar la unitat d'Espanya, trepitja el govern espanyol o els cossos i forces de seguretat són ben coneguts. Dissabte va ser a la manifestació a Barcelona en representació de la seva formació. Bildu es presenta a les europees amb ERC i el BNG i els republicans faran d'Inarritu un dels protagonistes de la seva campanya. El veurem en més d'un i dos mítings.
L'efemèride
L'unionisme titlla una vegada i una altra els fets d'octubre de 2017 de cop d'estat. Però de cop d'estat, a Espanya, només n'hi ha hagut un: el del 23-F. Encara hi ha ombres sobre el paper del rei emèrit, Joan Carles I. Tal dia com avui de l'any 1982, fa 37 anys, va començar el judici contra els implicats al cop, que s'havia dut a terme un any abans sense èxit perquè finalment bona part de la cúpula militar -i tal vegada el monarca- van desistir d'enllestir-lo i fer el general Alfonso Armada president del govern. El malestar pel desplegament de l'estat autonòmic, el terrorisme i la profunda crisi de la UCD -Adolfo Suárez havia dimitit- que desbrossava el camí als socialistes per arribar al poder va sublevar els militars nostàlgics de Franco. El judici es va saldar amb penes altes però hi va haver indults (sí, sí, com els que ara el PP i Cs volen ja negar als presos independentistes) i la reclusió va ser curta i còmoda per a protagonistes com el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, a qui encara es permet l'entrada a casernes militars per celebrar l'efemèride del cop o el 12 d'octubre. Així va llegir el president del Tribunal Militar les penes, que el Suprem va haver de revisar a l'alça.
L'aniversari
Tal dia com avui de l'any 1887 va néixer al barri de Sants el líder sindical anarquista Joan Peiró, que va ser secretari general de la CNT als anys 20 i ministre d'Indústria durant la Segona República i que va morir afusellat pel règim franquista a Paterna, al País Valencià, el 1942. Peiró era de l'ala trentista del sindicat, la menys radicalitzada, i partidari de col·laborar amb les forces republicanes. Va intentar evitar els excessos dels incontrolats a la rereguarda durant la guerra. Aquest documental en repassa la trajectòria i la condemna a mort.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi