16
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
8:25h
Cinc de la tarda. Carrer Toledo de Madrid. Una bandera espanyola esquinçada i descolorida pel sol aguanta una nova jornada a la façana d’un tercer pis. Fa més d’un any que hi és, des d’aquell 1-O del 2017 quan l’Estat va recórrer a la violència per apagar les urnes a Catalunya. Dos balcons més enllà, una bandera nova, encara amb les marques dels plecs. Acaba de sortir de la funda de plàstic transparent del xinès de la cantonada coincidint amb l’inici del judici al Tribunal Suprem. El discurs de Junqueras ha generat urticària en una dreta que voldria veure derrotats i sotmesos els caps de la revolta. Cada bandera representa un punt àlgid en el cardiograma polític. La primera, reactiva, penjada en defensa de la supervivència de la unitat d’Espanya. La segona, la nova, una mostra de l’esperit de venjança contra els líders independentistes.
Entre el color sèpia d’una i la vivesa de l’altra hi ha el 155, una moció de censura, la caiguda del govern de Mariano Rajoy, vuit mesos de govern socialista i una convocatòria electoral sense visos d’aportar estabilitat. I també hi ha la distància entre la part de la societat espanyola que considera encarrilada la pacificació de Catalunya i la que aposta per un setge permanent per devastar l’autogovern. Dues visions –i les milers del mar de balcons sense bandera- que aniran a les urnes el 28 d’abril, quan els espanyols no només votaran unes sigles o un president, sinó que emetran un autèntic veredicte sobre el tracte i les receptes que la dreta i l’esquerra han donat a Catalunya. Una sentència en forma de vot que crearà un nou tauler en la relació entre Catalunya i Espanya. Pal o pastanaga. Les urnes decidiran, també, si l’Estat atia o no el conflicte.
Ho sap Pedro Sánchez, que ha activat el seu contra-cop electoral després de veure com punxava la manifestació del passat diumenge. La dreta pretén fer de la mà dura la seva bandera, però la ruptura del diàleg amb ERC i PDECAT i la retransmissió en directe del judici als líders independentistes ha tranquil·litzat una part important de l’electorat espanyol, que veu les imatges del Suprem com una garantia de la subsistència del seu model d’Estat. La màquina és imperfecta, però funciona. I així, després de vuit mesos de precampanya accidentada, Sánchez ha emprès una cursa cap al centre polític espanyol sense el llastre del pacte amb les forces independentistes, amb l’expedient d’haver pactat uns pressupostos fantàstics (però impossibles) amb Podem, amb un Casado a la recerca del vot perdut, i amb Rivera retratat a la plaça de Colón. Tots, menys ell, en fora de joc.
La celeritat de la convocatòria fins i tot ha ennuegat els líders del PP i de Ciutadans. S’havien afartat de demanar les urnes i ara, amb la data sobre la taula, temen que no podran col·locar les peces a temps a la casella de sortida. Casado no ha bastit encara el seu projecte personal ni ha recuperat el terreny cedit a Vox, que utilitzarà l’altaveu del Tribunal Suprem per fer-se la campanya electoral. Ja no podrà culminar el gran moviment el·líptic que preparava per anar del centredreta a l’extrem per aturar Vox, i després novament al centre per aglutinar vot. El principal perill per al nou líder del PP –que ha minimitzat el logo amb sigles del partit als seus actes- és l’efervescència de la formació de Santiago Abascal. Génova 13 preveia que les eleccions del 26 de maig fossin abans de les generals, de manera que el seu electorat més radical es podria desfogar votant a Vox primer als municipis i comunitats per tornar a la “casa comuna” del PP i fer un vot útil a les espanyoles. Sánchez ha invertit l’ordre dels comicis i ha deixat Casado amb les costures a l’aire.
La convocatòria també trenca la cintura de la resta d’adversaris. El primer, Rivera, que després del pacte a Andalusia tampoc pot completar el viratge a la moderació i que veu com les enquestes frustren el full de ruta d’un pacte amb el PSOE sense Sánchez. El segon Podem, que un cop ha regalat l’etiqueta de progressista al líder del PSOE ha d’encarar unes eleccions amb les crisis internes sense resoldre. I els tercers ERC i PDECAT, que no disposen de temps ni diners per preparar la campanya, i que en plena catarsi pel judici hauran de bastir un discurs sobre el desenllaç del procés. “Que es coguin entre ells”, deia aquest dimecres un ministre al pati del Congrés.
Les urnes del 28 d’abril posaran tots aquests elements sobre la taula i emetran una sentència sobre el tracte que han de rebre les formacions independentistes. L’oferta va de la "conllevancia" a la il·legalització, passant per una escenificació del diàleg sense contingut. Tot plegat situarà Catalunya, un cop més, com a terreny de batalla i ase dels cops de la lluita entre les formacions espanyoles. I l’escena previsible, també un cop més, és que totes elles utilitzaran el conflicte en una o una altra direcció, però cap farà passos reals i efectius per resoldre’l. Perquè com és tradició a la capital de l’Estat aquesta última opció no té banderes penjades als balcons.
Entre el color sèpia d’una i la vivesa de l’altra hi ha el 155, una moció de censura, la caiguda del govern de Mariano Rajoy, vuit mesos de govern socialista i una convocatòria electoral sense visos d’aportar estabilitat. I també hi ha la distància entre la part de la societat espanyola que considera encarrilada la pacificació de Catalunya i la que aposta per un setge permanent per devastar l’autogovern. Dues visions –i les milers del mar de balcons sense bandera- que aniran a les urnes el 28 d’abril, quan els espanyols no només votaran unes sigles o un president, sinó que emetran un autèntic veredicte sobre el tracte i les receptes que la dreta i l’esquerra han donat a Catalunya. Una sentència en forma de vot que crearà un nou tauler en la relació entre Catalunya i Espanya. Pal o pastanaga. Les urnes decidiran, també, si l’Estat atia o no el conflicte.
Ho sap Pedro Sánchez, que ha activat el seu contra-cop electoral després de veure com punxava la manifestació del passat diumenge. La dreta pretén fer de la mà dura la seva bandera, però la ruptura del diàleg amb ERC i PDECAT i la retransmissió en directe del judici als líders independentistes ha tranquil·litzat una part important de l’electorat espanyol, que veu les imatges del Suprem com una garantia de la subsistència del seu model d’Estat. La màquina és imperfecta, però funciona. I així, després de vuit mesos de precampanya accidentada, Sánchez ha emprès una cursa cap al centre polític espanyol sense el llastre del pacte amb les forces independentistes, amb l’expedient d’haver pactat uns pressupostos fantàstics (però impossibles) amb Podem, amb un Casado a la recerca del vot perdut, i amb Rivera retratat a la plaça de Colón. Tots, menys ell, en fora de joc.
La celeritat de la convocatòria fins i tot ha ennuegat els líders del PP i de Ciutadans. S’havien afartat de demanar les urnes i ara, amb la data sobre la taula, temen que no podran col·locar les peces a temps a la casella de sortida. Casado no ha bastit encara el seu projecte personal ni ha recuperat el terreny cedit a Vox, que utilitzarà l’altaveu del Tribunal Suprem per fer-se la campanya electoral. Ja no podrà culminar el gran moviment el·líptic que preparava per anar del centredreta a l’extrem per aturar Vox, i després novament al centre per aglutinar vot. El principal perill per al nou líder del PP –que ha minimitzat el logo amb sigles del partit als seus actes- és l’efervescència de la formació de Santiago Abascal. Génova 13 preveia que les eleccions del 26 de maig fossin abans de les generals, de manera que el seu electorat més radical es podria desfogar votant a Vox primer als municipis i comunitats per tornar a la “casa comuna” del PP i fer un vot útil a les espanyoles. Sánchez ha invertit l’ordre dels comicis i ha deixat Casado amb les costures a l’aire.
La convocatòria també trenca la cintura de la resta d’adversaris. El primer, Rivera, que després del pacte a Andalusia tampoc pot completar el viratge a la moderació i que veu com les enquestes frustren el full de ruta d’un pacte amb el PSOE sense Sánchez. El segon Podem, que un cop ha regalat l’etiqueta de progressista al líder del PSOE ha d’encarar unes eleccions amb les crisis internes sense resoldre. I els tercers ERC i PDECAT, que no disposen de temps ni diners per preparar la campanya, i que en plena catarsi pel judici hauran de bastir un discurs sobre el desenllaç del procés. “Que es coguin entre ells”, deia aquest dimecres un ministre al pati del Congrés.
Les urnes del 28 d’abril posaran tots aquests elements sobre la taula i emetran una sentència sobre el tracte que han de rebre les formacions independentistes. L’oferta va de la "conllevancia" a la il·legalització, passant per una escenificació del diàleg sense contingut. Tot plegat situarà Catalunya, un cop més, com a terreny de batalla i ase dels cops de la lluita entre les formacions espanyoles. I l’escena previsible, també un cop més, és que totes elles utilitzaran el conflicte en una o una altra direcció, però cap farà passos reals i efectius per resoldre’l. Perquè com és tradició a la capital de l’Estat aquesta última opció no té banderes penjades als balcons.