17
de febrer
del
2019
Actualitzat
el
18
de febrer
a les
9:17h
El judici al Tribunal Suprem era la gran cita informativa del 2019. I ho continua sent, però la setmana més esperada del judici -la primera, amb aparició dels presos després de 469 dies d’empresonament i declaracions inicials per respondre les defenses i les acusacions- ha hagut de compartir protagonisme amb el volàtil clima electoral espanyol. Pedro Sánchez ha calculat i la data electoral que considera més beneficiosa és el 28 d’abril. Resultat: el judici a l’independentisme conviurà amb la campanya electoral. S’havien fet auguris de tot tipus per evitar que les sessions al Suprem esquivessin les caravanes electorals del 26 de maig i, al final, serà complicat destriar una cosa de l’altra, perquè les eleccions espanyoles impactaran de ple en la causa, estranya com és la presència de Vox i susceptibles com són totes les declaracions de tenir reverberacions en el debat electoral.
Als passadissos del Suprem cada detall és examinat des de tots els prismes. Dijous, quan Oriol Junqueras i Joaquim Forn van entrar en escena, les converses improvisades a pocs metres de la sala intentaven respondre les mateixes preguntes. Quina era la millor elecció, atendre les preguntes de la Fiscalia o construir un monòleg ben articulat a partir del guió exclusiu de les defenses? Les argumentacions eren múltiples, amanides amb aportacions dels pocs acusats amb dret a intercanviar impressions amb els periodistes -els presos viuen el judici completament aïllats de les persones acreditades a l'alt tribunal-. Als passadissos del Suprem, poc acostumats a tant trànsit, hi fan vida aquests dies familiars aclaparats per un procés lesiu, advocats convertits en oracles jurídics, sagaços informadors judicials, obrers del periodisme polític, cares conegudes del relat audiovisual i articulistes entregats a la vida contemplativa. També algun endeví que no acaba de tenir sort amb els titulars. Del magma no en sortia una resposta clara.
La incomoditat de les eleccions espanyoles
El judici del Suprem és un judici polític, d’això no n’hi cap dubte. Ho va demostrar des de la primera intervenció la Fiscalia, hi va contribuir l’Advocacia de l’Estat i també està per la labor Vox, encarregada de l’acció popular, fins ara controlada per Manuel Marchena. És una causa política perquè el relat acusatori respon a una eterna subordinada de difícil aterratge a la realitat. En un procediment ajustat a la realitat, la desobediència seria l’únic delicte en discussió, perquè tant la rebel·lió com la sedició responen a una edificació forçada dels fets, i de la malversació no n’hi ha recorregut documental conegut. I, finalment, és un judici polític, perquè el llenguatge de naturalesa jurídica i política es mescla. La demostració, les primeres sessions d’aquesta setmana, culminades amb la manifestació massiva d’aquest dissabte a Barcelona.
Tals elements condueixen, doncs, a convenir que el judici i la precampanya seran un tot. Junqueras ja va presentar candidatura a liderar l’independentisme des de la presó amb una declaració amb categoria de discurs històric, incisiu i sorneguer a parts iguals, que es pot resumir amb aquesta idea: tant fa quina sigui la sentència, l’objectiu de l’estat propi persistirà. I Forn, os dur de rosegar per la Fiscalia, va escollir una estratègia més beneficiosa en termes judicials però inquietant en termes polítics. Va deixar en evidència el ministeri fiscal, però potser va comprometre algunes esperances de la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Menystenir la transcendència de l’1-O i la declaració d’independència -a instàncies de l’advocat, Xavier Melero- no ajuda a engreixar les aspiracions de la seva llista i distorsiona el leitmotiv de la Crida Nacional per la República, que es declara filla del referèndum. Un referèndum que Forn va descriure com una votació que no era vàlida.
Abans de les municipals i les europees, arribaran les eleccions espanyoles. ERC se sustentarà en el lideratge polític de Junqueras -a l’espera d’aclarir el paper que jugarà Joan Tardà- i l’espai neoconvergent té feina per fer. Quan encara no ha aclarit quina és la llista per Barcelona, ha de triar un cap de cartell per anar al Congrés. Mentre es conjuguen els noms de Josep Rull, Míriam Nogueras i Eduard Pujol com a candidats, la Crida, JxCat i el PDECat intenten solucionar el que no han estat capaços d’encaminar des de l’estiu passat: una marca per a un sol espai. El judici havia de ser el gran moment de reafirmació col·lectiva de l’independentisme camí de les eleccions del maig. I ho pot ser. Però abans hi haurà un altra batalla, incòmoda d’afrontar.
Als passadissos del Suprem cada detall és examinat des de tots els prismes. Dijous, quan Oriol Junqueras i Joaquim Forn van entrar en escena, les converses improvisades a pocs metres de la sala intentaven respondre les mateixes preguntes. Quina era la millor elecció, atendre les preguntes de la Fiscalia o construir un monòleg ben articulat a partir del guió exclusiu de les defenses? Les argumentacions eren múltiples, amanides amb aportacions dels pocs acusats amb dret a intercanviar impressions amb els periodistes -els presos viuen el judici completament aïllats de les persones acreditades a l'alt tribunal-. Als passadissos del Suprem, poc acostumats a tant trànsit, hi fan vida aquests dies familiars aclaparats per un procés lesiu, advocats convertits en oracles jurídics, sagaços informadors judicials, obrers del periodisme polític, cares conegudes del relat audiovisual i articulistes entregats a la vida contemplativa. També algun endeví que no acaba de tenir sort amb els titulars. Del magma no en sortia una resposta clara.
La incomoditat de les eleccions espanyoles
El judici del Suprem és un judici polític, d’això no n’hi cap dubte. Ho va demostrar des de la primera intervenció la Fiscalia, hi va contribuir l’Advocacia de l’Estat i també està per la labor Vox, encarregada de l’acció popular, fins ara controlada per Manuel Marchena. És una causa política perquè el relat acusatori respon a una eterna subordinada de difícil aterratge a la realitat. En un procediment ajustat a la realitat, la desobediència seria l’únic delicte en discussió, perquè tant la rebel·lió com la sedició responen a una edificació forçada dels fets, i de la malversació no n’hi ha recorregut documental conegut. I, finalment, és un judici polític, perquè el llenguatge de naturalesa jurídica i política es mescla. La demostració, les primeres sessions d’aquesta setmana, culminades amb la manifestació massiva d’aquest dissabte a Barcelona.
Mural dedicat a Oriol Junqueras en una de les entrades de Vic. Foto: Adrià Costa
Tals elements condueixen, doncs, a convenir que el judici i la precampanya seran un tot. Junqueras ja va presentar candidatura a liderar l’independentisme des de la presó amb una declaració amb categoria de discurs històric, incisiu i sorneguer a parts iguals, que es pot resumir amb aquesta idea: tant fa quina sigui la sentència, l’objectiu de l’estat propi persistirà. I Forn, os dur de rosegar per la Fiscalia, va escollir una estratègia més beneficiosa en termes judicials però inquietant en termes polítics. Va deixar en evidència el ministeri fiscal, però potser va comprometre algunes esperances de la seva candidatura a l’alcaldia de Barcelona. Menystenir la transcendència de l’1-O i la declaració d’independència -a instàncies de l’advocat, Xavier Melero- no ajuda a engreixar les aspiracions de la seva llista i distorsiona el leitmotiv de la Crida Nacional per la República, que es declara filla del referèndum. Un referèndum que Forn va descriure com una votació que no era vàlida.
Abans de les municipals i les europees, arribaran les eleccions espanyoles. ERC se sustentarà en el lideratge polític de Junqueras -a l’espera d’aclarir el paper que jugarà Joan Tardà- i l’espai neoconvergent té feina per fer. Quan encara no ha aclarit quina és la llista per Barcelona, ha de triar un cap de cartell per anar al Congrés. Mentre es conjuguen els noms de Josep Rull, Míriam Nogueras i Eduard Pujol com a candidats, la Crida, JxCat i el PDECat intenten solucionar el que no han estat capaços d’encaminar des de l’estiu passat: una marca per a un sol espai. El judici havia de ser el gran moment de reafirmació col·lectiva de l’independentisme camí de les eleccions del maig. I ho pot ser. Però abans hi haurà un altra batalla, incòmoda d’afrontar.