Anar amb transport públic en època gestacional, és una experiència exasperant. Els seients reservats per a persones grans, dones embarassades i persones amb mobilitat reduïda, sovint estan ocupats per persones que no els necessiten tant com tu, i que estan immerses en un món paral·lel que fa que ni s'immutin amb la teva presència XXL. Miren el mòbil, es fan els adormits, tenen la mirada perduda a l'horitzó...
El primer trimestre és aquell en què l'embaràs és un secret incòmode, que anunciaries als quatre vents per poder donar explicacions ràpides a la teva mala cara, però que resisteixes a clamar, per por: abans de l'anunciació, necessiteu estar segurs que tot va bé. En aquell moment no tens cap panxa delatora, de manera ningú et cedeix el seient, tot i que tu el necessites amb força. Per no marejar-te, perquè estàs feta pols, per no bescanviar la pela damunt del veí...
En el meu primer embaràs, el malestar va ser-hi molt present, especialment en el primer i el darrer trimestre. Les hormones van fer acte de presència repetidament. Al matí, quan tocava agafar el transport públic fins a la feina, era el pitjor moment del dia. Recordo haver baixat "pitant" d'un bus per vomitar al primer arbre que vaig trobar, al costat de la parada. Un altre dia, tot caminant, les nàusees van venir a la cantonada de l'escola on havia anat tota la vida. A les vuit del matí, em trobava arraulida a la vora d'un arbre, buidant el pap. El meu cervell només pensava en no trobar-se cap antic professor, per evitar les explicacions d'un quadre tan esperpèntic. Tot plegat, bastant denigrant.Durant el primer trimestre d'embaràs, pujaries a l'autobús
(o metro, o tren, o entraries a qualsevol sala d'espera) cridant: "No tinc panxa, però estic embarassada, deixeu-me seure!"
Sigui com sigui, durant el primer trimestre d'embaràs, pujaries a l'autobús (o metro, o tren, o entraries a qualsevol sala d'espera) cridant: "No tinc panxa, però estic embarassada, deixeu-me seure!". Però tècnicament no et pots queixar, perquè ningú ha detectat que ets una embarassada a qui cal cedir-li el seient reservat. L'esperança la diposites en què, un cop se't noti la panxa, imagines que la gent s'alçarà per cedir-te un seient que faci més estable el teu trajecte. Falses esperances.
El segon trimestre és el del dubte. La teva panxa pot ser d'embarassada o de persona amb panxa, i és l'excusa perfecta perquè no estigui clara la cessió del preuat seient. Jo, perquè no hi hagués dubtes, vaig optar per pujar a l'autobús descordant-me la jaqueta per mostrar panxa. A més, li sumava un tocament de lumbars o un frec a la panxa, típics gestos d'embarassades. Hi ha encara més estratègies explícites, com la de dur el típic collaret amb un picarol atrapasomnis per la criatura, per demostrar a l'univers que allò no és fruit dels torrons, sinó d'un estat gestacional avançat. Però malauradament, ni així.
I el tercer trimestre és el de l'exasperació definitiva: que estàs prenyada salta a la vista, però el món està ple d'impresentables que faran veure que aquella panxa desproporcionada, no et fa mereixedora d'un seient.Hi ha ànimes caritatives i bones persones, tot i que ja anuncio que són minoritàries.
Són aquelles que et veuen dreta i notifiquen a algú assegut plàcidament: "No has vist que està embarassada?"
Un amic em deia que la solució és fàcil, només es tracta de dir educadament: "Si us plau, em pot deixar seure?" i si cal, sumar-li un "guinyo" a la panxa grossa. Sí, és una solució, però pot fer-te sentir violent fer aixecar a algú de la cadira. No saps si aquesta persona està asseguda perquè té mal a la cama, o perquè s'ha llevat enfebrada i no pot amb la seva ànima. Haver d'escollir la víctima per fer-la aixecar, no és agradable, ni em sembla just. Som prou grandets perquè cadascú pugui responsabilitzar-se del seu viatge amb transport públic, i moure el cul per deixar que el cul de l'embarassada s'assegui.
Hi ha ànimes caritatives i bones persones, tot i que ja anuncio que són minoritàries. Són aquelles que et veuen dreta al costat seu, patint per aguantar-te, i notifiquen a algú assegut plàcidament: "No has vist que està embarassada, la podries deixar seure?". Realment, sona a cant celestial. Igual de celestial que una època en la qual un bon home que sempre pujava al bus abans que jo, s'asseia i tan bon punt pujava al bus, em feia el senyal que m'havia estat guardant la cadira. El que us deia, petits miracles esperançadors, però absolutament minoritaris.
Durant una època vaig acabar tan enfadada, que se'm va acudir la idea de, cada matí, fer una fotografia a la colla d'energúmens que no em deixaven seure al bus, i penjar-la a les xarxes socials amb alguna etiqueta que els faltés profundament al respecte. Un retrat de males persones. Ja ho veia com un Trending Topic mundial. Però a l'hora de la veritat, prou feina tenia per mantenir-me agafada a l'autobús i concentrada per no marejar-me, com per anar fotografiant a tots aquells dimonis amb cos de persona.
Hi ha motius diversos perquè les embarassades tinguin prioritat a les preuades cadires. Però més enllà de cansaments, marejos, vòmits i d'altres afers quotidians de l'embaràs, n'hi ha un de seguretat. Una frenada forta, una corba significativa... podrien tenir efectes més fatídics per una embarassada, sobretot tenint en compte que la prenyada té menys sentit de l'equilibri i més accentuada la "patositat" vital. No sé si això ho certifiquen els estudis, el que sé és que us ho dic per pròpia experiència.