Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

ALTRES BARCELONES

​Quan tot es va aturar i la història va avançar

«Fa cent anys la Vaga de la Canadenca s'estenia a altres sectors fins a posar l'Estat contra les cordes»

per Dani Cortijo, 16 de febrer de 2019 a les 14:58 |
Les tres xemeneies, al Poble Sec de Barcelona | DC
Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de febrer de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Entre desembre de 1918 i gener de 1919 es van tenir lloc a Catalunya diferents fets aïllats que de ben segur, havent-se produït actualment no haguessin tingut gaire transcendència però en aquell moment van aconseguir ser el detonant de l'assoliment d'una fita internacional.

A Camarasa, al Prepirineu, els obrers de la hidroelèctrica s'havien posat en vaga demanant millores laborals i la jornada de vuit hores. Les centrals hidroelèctriques del Pirineu produïen, i de fet encara avui produeixen, una bona part de l'electricitat que es consumeix a Barcelona i la seva perifèria urbana.


Aquesta energia era transportada per una llarga xarxa de cablejat fins a la central que hi havia al Poble Sec de Barcelona, situada a l'actual plaça de les Tres Xemeneies. "La Canadiense" era el nom amb què es coneixia aquesta empresa, ja que la majoria del seu capital eren dotacions angleses i canadenques.

El món vivia en aquells moments sota el fantasma de la revolució bolxevic a Rússia.
Els beneficis astronòmics que la indústria catalana havia aconseguit gràcies a la neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial havien caigut en picat amb la fi del conflicte i no havien repercutit ni en millores salarials ni en millores tècniques i les condicions de vida es feien més precàries.

El sindicalisme anarquista, hegemònic a Catalunya s'havia reorganitzat en un sindicat únic que estava estructurat per branques productives dotant-se d'una eina eficaç de mobilització.


En aquest context, a finals de gener del 1919, vuit empleats de les oficines centrals de La Canadenca van rebre la notícia que els farien contracte fix però a canvi els abaixarien el sou. Els empleats van assessorar-se aleshores amb el sindicat i la resposta va ser l'acomiadament.
 

Les tres xemeneies, al Poble Sec de Barcelona Foto: Dani Cortijo


El 8 de febrer la majoria de l'empresa s'havia declarat en vaga, els cobradors s'havien negat a entregar els talonaris i els obrers de l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya (la competència) iniciaven una vaga de braços caiguts en solidaritat amb els empleats acomiadats.

Les demandes eren contundents: Readmissió dels vaguistes, augment de sous, comiat dels esquirols i absència de represàlies. La direcció va intentar infructuosament fer tornar els vaguistes al treball oferint un augment de sou a aquells qui no la secundessin, però no va tenir èxit.

El dia 10, l'empresa plantejà un ultimàtum, que només va servir per encendre més els ànims, ja que diversos sectors com els xofers i carreters o els operaris de la impremta del diari El Diluvio es van sumar a l'aturada.

Una setmana més tard, el dia 17 la vaga s'estengué al ram tèxtil, que era majoritàriament format per treballadores i era un dels puntals de l'economia catalana. Reivindicaven entre d'altres la jornada laboral de 8 hores, la fi del treball infantil i la setmana anglesa (treballar de dilluns a divendres 8 hores amb una hora per dinar). El dia 21 a les 16h el personal de les elèctriques abandonà els llocs de treball, deixant sense subministrament els tramvies i la ciutat a les fosques.

Davant això el governador Romanones, després de demanar permís al consolat britànic va requisar La Canadenca i va enviar l'exèrcit a posar-la en funcionament fent tornar el servei elèctric a la ciutat.

La situació era cada cop més tensa. Un 70% del sector industrial de les comarques barcelonines estava completament aturat i el Capità General Milans del Bosch demanava la declaració d'Estat de Guerra. Romanones temia una escalada en el conflicte i no n'era partidari.

Mentre l'exèrcit descarregava al port el carbó destinat a La Canadenca davant la negativa dels carreters del port a treballar, les autoritats es van reunir a capitania amb els empresaris.

El dia 27 els tramviaires, la companyia d'aigües i la "Catalana de Gas y Electricidad" s'afegiren a l'aturada. Davant això les companyies van advertir que qui no tornés al seu lloc de treball es podia donar per acomiadat.

Paral·lelament es va publicar un ban mobilitzant militarment tots els empleats d'entre 21 i 31 anys i destinant-los als seus llocs de treball. Els cridats a files s'enfrontaven en cas de desobediència a incomplir legislació militar i la deserció era castigada amb uns quants anys de presó.

El Govern tenia una por terrible que el conflicte s'estengués a la UGT i als jornalers andalusos i entre el 15 i el 17 de març

Aquesta notícia va tenir greus dificultats en ser difosa perquè des del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques van prendre el control dels rotatius i van aplicar la "censura roja": no es publicaria cap notícia que fos desfavorable als interessos de la vaga.

De tota manera, davant la contundència de les conseqüències de desobeir la crida militar la CNT va donar llibertat de consciència als seus afiliats. Quasi ningú es va presentar a la feina i davant això es van veure cues de milers de persones custodiades per soldats per ser empresonades al castell de Montjuïc.

El 13 de març es declarà l'Estat de Guerra a Barcelona i es va establir la censura prèvia. El Governador Civil fou canviat per Montañés. Moltes empreses es trobaven en aquell moment a 15 dies de declarar-se en fallida.

El Govern tenia una por terrible que el conflicte s'estengués a la UGT i als jornalers andalusos i entre el 15 i el 17 de març s'establiren diverses converses amb el comitè de vaga.

Resumint: més de 40 dies de vaga amb un 70% de l'activitat aturada i el model productiu al límit del col·lapse

Els acords que en sortiren van ser molt favorables als vaguistes:

S'alliberarien tots els presos socials exceptuant els pendents de judici, es readmetrien tots els vaguistes sense represàlies i a La Canadenca hi hauria un augment de sou general, es concediria la jornada de vuit hores i s'aixecava l'Estat de Guerra.

La vaga havia estat guanyada... tot i això l'acceptació de les condicions s'havia de fer amb el vist i plau dels vaguistes, que es van reunir a la plaça de braus de Les Arenes... d'això però ja en parlarem un altre dia...

La jornada laboral de vuit hores era una reivindicació històrica. Durant la Primera Guerra Mundial es va prometre a molts països europeus que s'assoliria un cop acabat el conflicte, però el primer lloc on va ser aprovada va ser a l'Estat Espanyol gràcies a la vaga de La Canadenca. La resta d'Estats democràtics s'hi van anar sumant en cadena.

Resumint: més de 40 dies de vaga amb un 70% de l'activitat aturada i el model productiu al límit del col·lapse... Ja se sap que per arribar ben amunt s'ha de treballar molt. Però la Vaga de la Canadenca també va demostrar que per a impedir que t'enfonsin, paradoxalment hi ha coses tan senzilles i alhora tan contundents com negar-se a treballar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació