12
de febrer
del
2019
Actualitzat
a les
16:09h
No sé fins a quin punt és 100% òptim i recomanable que el judici del l'1-O sigui televisat en directe i en temps real. És una qüestió espinosa i paradoxal. Per una banda hi ha la qüestió de l'arbitrarietat demostrada amb el tema dels observadors internacionals i en aquest sentit, televisar el judici garanteix la seva notorietat. Per altra banda, la realització del judici és discreta i tal com ha assenyalat Agnès Marquès en un tuit, l'observació detallada de tot el que passa a la sala queda molt limitada.
És clar que si el que importa sobretot és l'àudio, allò que diuen totes les parts implicades, la realització televisiva no hauria d'importar gaire. D'altra banda, està claríssim que els judicis han de ser públics i que s'han d'enregistrar per a evitar males praxis i poder recórrer a les imatges en cas de perjudici per a alguna de les parts. El que no tinc gens clar és si han de ser retransmesos per la televisió. És el famós mal del TN: la publicitat indiscriminada dels acusats no acostuma a ser bona aliada. En canvi, la discreció és bona companya de viatge, especialment si el veredicte final és la no culpabilitat.
Tinc claríssim que aquestes consideracions són vàlides per la gran majoria dels judicis. Em posa malalt veure als informatius imatges de persones declarant davant d’un jutge, entrant i sortint de llocs escoltats per la policia, emmanillats i amb la cara descoberta. És, sens dubte, una anomalia de la democràcia, d’un sistema extremadament perfectible que, a més a més, s'ha demostrat corcat: la justícia no és igual per a tothom. I qui afirmi el contrari és un mentider.
Dit tot això, està clar que el judici als polítics i agents socials catalans és un cas excepcional. No crec que ajudin titulars periodístics com "El judici del segle" o "El judici més important de la història de Catalunya". La seva rellevància i transcendència és enorme, molta gent se sent interpel·lada, inclús jutjada alhora que els acusats que seuen al banc del Tribunal Suprem. És tan immensa la bola de neu que s'ha fabricat durant els últims mesos i anys, que ara no s'entendria que el judici no fos televisat al mil per mil.
Però existeix també una espècie de fascinació morbosa en l'ull de l'audiència, un voyeurisme malaltís que potser ens hauríem de fer mirar. El millor pels acusats i les seves famílies és estar a totes les sales d'estar del país cada dia i fins que es dicti sentència? De veritat? No ho crec. És millor que la nostra bilis s'encengui, que el hooligan que tots portem a dins es carregui de raons, que insultem la pantalla del televisor cada vegada que la fiscalia digui una barrabassada? Altre cop, tinc els meus dubtes.
És innegable que la foto de Junqueras, Romeva, Forn, Rull, Turull, Forcadell, Bassa, Sánchez, Cuixart, Mundó, Borràs i Vila asseguts al banc dels acusats és una foto impressionant, eloqüent, demolidora, profundament trista. I també, i aquí rau el perill, per molta gent profundament addictiva. I qui veu aquesta foto, com la de Quim Torra saludant-los, o les imatges fixes dels advocats fent les seves disquisicions inicials, o la dels personatges sinistres assedegats de venjança etc etc és fàcil que no es quedi sadollat fàcilment.
I en necessiti més i més i més i més. Cada dia davant la tele, cada dia el judici del procés injectat en vena. Cada dia més excitats, cada dia més emprenyats, cada dia més frustrats, cada dia menys empàtics, cada dia més carregats de raons inamovibles, cada dia més convençuts de qui té i qui no té la raó, cada dia més segurs d’allò que pensem, de les nostres suposadament impecables conviccions.
Algú potser ens hauria de donar un cop d’atenció: l’important no és que el judici ens tregui o ens doni raons a nosaltres. L’important és que unes persones acusades de delictes que no han comès tinguin un judici just i quedin absolts. I em temo que a aquesta causa l’espectacle, el xou i el circ no l’afavoreixen gens ni mica.
És clar que si el que importa sobretot és l'àudio, allò que diuen totes les parts implicades, la realització televisiva no hauria d'importar gaire. D'altra banda, està claríssim que els judicis han de ser públics i que s'han d'enregistrar per a evitar males praxis i poder recórrer a les imatges en cas de perjudici per a alguna de les parts. El que no tinc gens clar és si han de ser retransmesos per la televisió. És el famós mal del TN: la publicitat indiscriminada dels acusats no acostuma a ser bona aliada. En canvi, la discreció és bona companya de viatge, especialment si el veredicte final és la no culpabilitat.
Tinc claríssim que aquestes consideracions són vàlides per la gran majoria dels judicis. Em posa malalt veure als informatius imatges de persones declarant davant d’un jutge, entrant i sortint de llocs escoltats per la policia, emmanillats i amb la cara descoberta. És, sens dubte, una anomalia de la democràcia, d’un sistema extremadament perfectible que, a més a més, s'ha demostrat corcat: la justícia no és igual per a tothom. I qui afirmi el contrari és un mentider.
Dit tot això, està clar que el judici als polítics i agents socials catalans és un cas excepcional. No crec que ajudin titulars periodístics com "El judici del segle" o "El judici més important de la història de Catalunya". La seva rellevància i transcendència és enorme, molta gent se sent interpel·lada, inclús jutjada alhora que els acusats que seuen al banc del Tribunal Suprem. És tan immensa la bola de neu que s'ha fabricat durant els últims mesos i anys, que ara no s'entendria que el judici no fos televisat al mil per mil.
Però existeix també una espècie de fascinació morbosa en l'ull de l'audiència, un voyeurisme malaltís que potser ens hauríem de fer mirar. El millor pels acusats i les seves famílies és estar a totes les sales d'estar del país cada dia i fins que es dicti sentència? De veritat? No ho crec. És millor que la nostra bilis s'encengui, que el hooligan que tots portem a dins es carregui de raons, que insultem la pantalla del televisor cada vegada que la fiscalia digui una barrabassada? Altre cop, tinc els meus dubtes.
És innegable que la foto de Junqueras, Romeva, Forn, Rull, Turull, Forcadell, Bassa, Sánchez, Cuixart, Mundó, Borràs i Vila asseguts al banc dels acusats és una foto impressionant, eloqüent, demolidora, profundament trista. I també, i aquí rau el perill, per molta gent profundament addictiva. I qui veu aquesta foto, com la de Quim Torra saludant-los, o les imatges fixes dels advocats fent les seves disquisicions inicials, o la dels personatges sinistres assedegats de venjança etc etc és fàcil que no es quedi sadollat fàcilment.
I en necessiti més i més i més i més. Cada dia davant la tele, cada dia el judici del procés injectat en vena. Cada dia més excitats, cada dia més emprenyats, cada dia més frustrats, cada dia menys empàtics, cada dia més carregats de raons inamovibles, cada dia més convençuts de qui té i qui no té la raó, cada dia més segurs d’allò que pensem, de les nostres suposadament impecables conviccions.
Algú potser ens hauria de donar un cop d’atenció: l’important no és que el judici ens tregui o ens doni raons a nosaltres. L’important és que unes persones acusades de delictes que no han comès tinguin un judici just i quedin absolts. I em temo que a aquesta causa l’espectacle, el xou i el circ no l’afavoreixen gens ni mica.