Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR
perfil

Ramon Besa, referent del periodisme esportiu

Perfil d'un dels millors cronistes esportius de casa nostra, que va renunciar a fer de pagès al Lluçanès pel periodisme i la pilota

per Toni Coromina, 9 de febrer de 2019 a les 18:24 |
Ramon Besa | Albert Alemany
Tot i que per a molta gent el futbol és l’actual opi del poble, i considera que la crònica esportiva és un gènere periodístic menor, la prosa fluida de Ramon Besa -amb tocs literaris, però sense pretensions ni farbalans- amb el pas dels anys ha creat escola en diverses generacions de periodistes, que el consideren un mestre de la reflexió argumentada, l’anàlisi i la crítica. Això fa que els seus lectors siguin legió.

Arrelat a Perafita, viu i treballa a Barcelona, on també és professor de periodisme esportiu de Blanquerna i col·labora en emissores de ràdio. Guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona de Periodisme i el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, és un apassionat devot de la visió futbolística de Johan Cruyff i Pep Guardiola. Ha publicat diversos llibres relacionats amb el futbol i amb mítics jugadors del Barça, com Maradona o Iniesta.


Un fred dissabte hivernal, aprofitant que ha sortit de Barcelona per anar a visitar la seva mare a Perafita, en Ramon ha fet una parada a Vic on hem conversat al bar Can Bernat, a pocs metres de la clínica l’Aliança (on va néixer) i del Seminari (on va estudiar 5è i 6è de Batxillerat). Durant una hora i mitja, fa un extens repàs de la seva biografia, i ens regala unes sucoses reflexions al voltant de seu poble (és un bon coneixedor del món rural), la comarca del Lluçanès, el seu ofici de cronista esportiu i la seva precisa visió sobre el futbol i el Barça.

Nascut el 9 de setembre de 1958, Ramon Besa i Camprubí sempre diu que és de Perafita, encara que “al meu DNI posa que vaig néixer a Vic”. Els seus avis paterns, que no va conèixer, eren de Sant Bartomeu del Grau, el poble del seu pare. Ell només va conèixer l’àvia materna, originària del Mular, a Tarragona, “una dona que mentre feia de minyona a Perafita es va casar amb el meu avi, a qui només vaig conèixer una mica, i que quan vaig néixer gairebé es va tornar boig d’alegria perquè a la família, de Cal Cutret (una casa fundada pel meu besavi), només hi havia dues pubilles”. Quan en Josep, el pare d’en Ramon feia de mosso de pagès a Perafita es va casar amb la Carolina, la seva mare, que era pubilla.

En Ramon explica que té dues ànimes, corresponents als respectius llegats del seu pare i la seva mare: “El pare volia que jo fos pagès per continuar com a hereu. Però la mare volia que marxés de casa perquè tenia clar que la feina de pagès era un camí sense sortida, que no tenia solució de continuïtat. Jo em vaig convertir en una mena de Mister Hyde desdoblat amb el doctor Jekill. El pare em va aportar una personalitat marcada per la determinació, l’anarquia, la noblesa i la força primitiva de la pagesia, però també la passió i la tendència a cridar. Encara avui porto el seu anell de casat que em va regalar la mare quan ell va morir. Per la seva banda, la mare, consagrada durant molts anys a regentar una botigueta i a tenir cura del bestiar, em va aportar la racionalitat, la pausa i el pensament. De vegades em surt l’ànima Besa i d’altres la Camprubí. Però al final he acabat sent periodista i no pagès”.
 

Un any. Amb la Carolina, la mare. Foto: Arxiu Besa.


Va tenir dos germans bessons més petits que ell, en Carles i en Josep, amb qui la relació va ser difícil: “Físicament eren idèntics i sovint es canviaven la bata. Si no eres de la família no els distingies. Aquests dos marrecs, que avui són filòlegs, em van destronar. Com que eren més petits que jo, eren més mimats; i mentre jo havia d’ajudar el pare a les feines del camp i a la mare amb el bestiar, ells tenien una vida despreocupada”. Anys després, en Ramon es va casar amb Montserrat Viñas i la parella va tenir un fill, en Sergi.

La vida a Perafita. El cotxe de línia. La botiga familiar. Partits de futbol. Arrossades al Gorg Negre. Petroli.

A finals dels 50, Perafita va arribar a tenir prop de 700 habitants (ara no arriba als 400). Però a en Ramon, que munyia les vaques, donava menjar al bestiar, cuidava els porcs i anava a feinejar al camp, també li quedava una mica de temps per fer cabanes al bosc, córrer en bicicleta o jugar a ‘indios’ al carrer: “Allò era la felicitat. Sempre que podia també m’escapava a esperar el cotxe de línia que venia de Sant Quirze de Besora i portava els diaris; aquell autobús era un cordó umbilical que unia Perafita amb la resta del món. Tots els nens l’esperàvem; i si no arribava perquè nevava o hi havia hagut un accident, era un desastre. Aquell autocar portava moltes coses, com els Reis: diaris, tebeos, paquets, el correu, articles provinents de Barcelona i moltes andròmines. Però mai no portava males notícies”.

Als baixos de Cal Cutret, la Carolina regentava una botiga de queviures que va tancar les portes quan ella es va jubilar. Aquell establiment també va marcar profundament la infantesa d’en Ramon, que de vegades ajudava –sovint a contracor- a despatxar i a cobrar: “La botiga no tancava mai i quan algú tocava el timbre, el primer que baixava, atenia la clientela. Un dia em va tocar despatxar una senyora que va comprar mig quilo de tomàquets i va pagar amb una moneda de cinc duros. Quan li vaig tornar el canvi, em va dir que m’havia equivocat, perquè segons ella m’havia donat una moneda de deu duros i jo li tornava el canvi de cinc duros. Per assegurar-me que havia fet les coses bé, vaig mirar al calaix i allà no hi havia cap moneda de deu duros; i li vaig dir que el canvi que li havia tornat era el correcte. Ella em va contestar: ‘Ui, nen, encara has d’aprendre molt!’ Aleshores va baixar la meva mare i aquella senyora li va dir: ‘Et teu fill encara no sap comptar’. Llavors, la mare es va disculpar: ‘Ja n’aprendrà’. I li va tornar el canvi de deu duros.

Quan la clienta va marxar, la mare em va dir: ‘Ramon, a la botiga has de tenir paciència; hem conservat una clienta, i els diners ja els recuperarem’. Jo li vaig respondre: “has guanyat una clienta, però has perdut un dependent. Mai més tornaré a cobrar a la botiga’. El cert és que alguna vegada encara vaig despatxar, però sense cobrar. Anys després, quan jo col·laborava amb El 9 Nou, en un dels meus primers articles vaig escriure que el secretari del poble i l’auxiliar administratiu s’emportaven tres quartes parts del pressupost municipal. A partir d’aquí, tots els familiars del secretari i de l’auxiliar van deixar de venir a comprar a la botiga. La mare em va dir que jo l’arruïnaria. En veure que la meva tasca de periodista perjudicava el rendiment de la botiga, vaig tenir clar que havia de marxar del poble”.
 

Ramon, al mig, amb els seus germans bessons, Josep i Carles. Foto: Arxiu familiar Besa.


En aquell període, en Ramon sovint freqüentava la font del Raig, la font Nova o el Gorg Negre, “on omplíem el càntir d’aigua fresca i fèiem arrossades amb crancs del riu; també hi celebràvem les revetlles i fèiem comunitat. Per sort, avui aquelles fonts s’estan recuperant”. De la mateixa època també recorda que “una companyia francesa va començar a fer prospeccions petrolíferes a Perafita. Tothom parlava d’una riquesa natural, una gran fortuna que podia canviar la vida del poble. Però, després d’anar furgant al subsòl durant molt de temps, no va sortir res. El petroli va ser una falsa expectativa”.

Si tots recordem el gust dels aliments predilectes de la infantesa, en Ramon destaca “el pa amb oli, el pa amb tomàquet, el pa amb xocolata, amb vi... Sempre m’afartava de pa amb alguna cosa. També tinc un plat idealitzat: les patates amb pela, all i cansalada que feia l'àvia, un tresor gastronòmic que avui encara es pot menjar a Cal Penyora, a Santa Eulàlia de Puig-Oriol. O la carn d’olla que associo amb la gran festa: os d’esquena, pilota i botifarra negra; podia semblar un plat solemne fet amb coses que sobraven, però en aquella moments era el resultat d’una economia de guerra molt ben gestionada. També recordo amb una certa tristesa la matança del porc: com que jo el cuidava, m’amagava quan el mataven; però la festa m’encantava, perquè era una trobada molt festiva on venien els cosins i molta gent. Una altra cerimònia pagesa que tinc gravada es la collita del blat, o la cerimònia col·lectiva d’espellofar el blat de moro”.

Una de les activitats infantils seves predilectes era jugar a futbol, un esport que sense saber-ho va acabar marcant la seva vida futura com a periodista: “De ben petit em vaig implicar amb l’equip de Perafita, perquè si en formaves part podies contribuir a mesurar la força del poble durant la Festa Major. Més endavant vaig jugar amb el Sant Bartomeu i després amb el Pradenc ”.

L’escola. Els primers escrits. A la Salle de Manlleu. Al Seminari de Vic i a l’Institut Jaume Callís

Més enllà de l’esport i el lleure, les activitats a la botiga de queviures i les feines relacionades amb la pagesia, en Ramon anava a l’escola ‘nacional’ mixta: “Allà hi vaig estudiar una pila d’anys, fins a segon de batxillerat, que ens examinàvem per ‘lliure’ a l’Institut Jaume Callís, de Vic. Dels primers anys recordo amb afecte un professor gallec que es deia Carlos Pérez Barrio, un home que va convèncer als pares que els alumnes de la meva generació havíem d’estudiar i no fer de pagesos, i va trobar en les mares els millors aliats. El resultat va ser que nosaltres ens vam ‘desmamar’ dels pares”.
 

La confirmació, amb el seu padrí. Foto: Arxiu Besa.


A l’escola de Perafita hi va fer els seus primers escrits a consciència: “M’agradava molt escriure redaccions i fer cal·ligrafia, seguint el procés d’utilitzar primer el llapis, i després el bolígraf blau per contrarestar el vermell de les correccions; i finalment, la ploma sucada al tinter del pupitre. M’agradava la grafia de les lletres i jo hi jugava. Fins que, de manera furtiva, vaig començar a fer escrits a casa. Llavors no sabia que volia ser periodista; però cada dia llegia el diari quan arribava amb el cotxe de línia. Els meus temes eren quotidians i costumistes. Recordo que a l’any 1972, quan va tocar la grossa de Nadal al Cafè Mexicà de Vic, molta gent de Perafita va treure la rifa perquè tenia butlletes del número 42.435, i vaig fer una redacció sobre l’eufòria que hi havia al poble i també sobre la gent que s’havia emprenyat perquè no els havia tocat la grossa”.

A principis dels 70, la família el va portar als hermanos de la Salle de Malleu, “on vaig estudiar tercer i quart de batxillerat en règim d’internat. Els dilluns hi anava amb cotxe de línia, i els divendres tornava a casa, a no ser que estigués castigat. A la Salle teníem un carnet de punts, i a cada malifeta ens en treien un; tot depenia dels punts que tinguéssim. Si una setmana no anava a Perafita a ajudar la família, em demanaven què havia passat. De tota manera no vaig tenir massa càstigs, perquè era un xicot bastant metòdic i obedient. D’aquella època recordo el torellonenc Ramon Fontserè, un company de classe que amb el pas dels anys es va convertir en un gran actor de teatre”.

En sortint de La Salle, es va matricular al Seminari de Vic, on va cursar cinquè i sisè de batxillerat: “Donada la manca de vocacions sacerdotals, el centre havia obert les portes a estudiants que no tinguessin la intenció de ser sacerdots, i estudiàvem en aules amb set o vuit alumnes. Hi vaig estar en règim de mitja pensió: dormia a Vic a casa d’una tieta, entrava al seminari al matí i m’hi estava fins a les vuit o les nou del vespre. I encara que alguns hi érem a mitja pensió, teníem una habitació per a cada un; per mi això era important, perquè podia guardar les coses i tenia una mica d’intimitat. A Perafita tenia por que entressin a remenar al meu quarto; però a l’habitació del Seminari, ningú no obria mai la porta. Allà, vaig procurar buscar els alumnes més grans que jo perquè m’ensenyessin coses, com Quim Albareda i Ramon Fons. Va ser una època que va marcar la meva vida, igual que poc després em va marcar l’Institut Jaume Callis. Un dels avantatges del Seminari era la litúrgia de concentració que hi havia, un element que propiciava un bon aprenentatge i el gust per les coses a través dels capellans. Recordo amb afecte mossèn Subirana, el meu mentor, l’home que em va obrir les portes a les lletres. Va confiar en mi i em va dir que jo podia ser un bon periodista; ni advocat ni metge, i menys encara pagès. I va convèncer la mare”.

Després de passar pel Seminari, va fer el COU a l’Institut Jaume Callís: “Tot el que m’havia privat per por, ho vaig començar a descobrir allà: l’ambient festiu, l’explosió de la joventut, la vitalitat i l’alegria; m’ho vaig passar pipa i vaig fer bones amistats, com Salvador Sala, que després va ser periodista com jo, o Montse Tió. Del meu pas per Vic en conservo un bon record, encara que jo sempre havia estat una ‘rara avis’, perquè a cap dels meus amics no els agradava el futbol, ni al Seminari, ni a l’Institut”.
 

Tercer de batxillerat a la Salle de Manlleu (1971-72). D’esquerra a dreta, Besa és el setè de la segona fila de dalt. Foto: Arxiu Besa.


La seva trajectòria lligada al món de les lletres va molt unida, com ja s’ha dit, a la lectura dels primers diaris, però també als tebeos i al Cavall Fort quan encara vivia a Perafita. En canvi, en la vessant literària es defineix com “un lector tardà, igual que em va passar amb la música. Jo tenia una gran mancança: era un noi de Perafita que va arribar a Barcelona als 18 anys, després de viure un temps a Vic, i no vaig descobrir els Beatles, Patty Smith o Lou Reed fins als 20 anys. En literatura moltes coses les vaig aprendre a partir de mossèn Subirana al Seminari, quan em va començar a explicar el Segle d’Or de la literatura espanyola i la Renaixença catalana. També vaig aprendre molt del poeta i professor Segimon Serrallonga. Però fins a 5è de batxillerat, res de res. Per iniciativa pròpia vaig començar a llegir Delibes, l’autor de Las ratas, un escriptor que m’emparentava amb el mon animal i la caça. A partir d’aquí vaig descobrir Josep Pla, que m’agradava molt com feia les descripcions. De tota manera, jo agafava els llibres a la babalà, sense tenir autors favorits. A Vic també vaig tenir la sort d’anar molt sovint al Clam, la llibreria regentada per l’escriptora Pilar Cabot, una dona que em transmetia bon rotllo, m’ensenyava i em recomanava alguns llibres pensant en els meus gustos. Igual que Carme Rubio i Vicenç Pasqual a l’Institut. Però quan vaig llegir A sang freda, de Truman Capote, vaig pensar que allò era el que jo voldria escriure. Més tard, a la universitat em vaig capbussar en la lectura de les obres de la generació beat i la novel·la negra. M’agradaven i m’agraden els relats on l’autor inventa la pròpia pel·lícula. Vaig aprendre molt d’aquesta mena de lectures”, reconeix.

El cuc del futbol. La descoberta de Johan Cruyff. El solfeig blaugrana

Com s’ha dit més amunt, el primer contacte directe amb el món del futbol va ser a principis de la dècada dels 60 a Perafita, i més endavant, quan va jugar amb el Pradenc juvenil, una generació de futbolistes amb qui va guanyar el campionat de la lliga territorial. Però quan va acabar l’etapa de juvenil es va adonar “que no seria un gran jugador. El meu lloc a l’equip era de mig centre defensiu o de ‘lliure’; no tenia xut ni gol i, per tant, m’endarreria bastant, però això em permetia tenir camp per córrer; havia de pensar, fer de cervell de l’equip i ordenar el joc. No era massa alt, però tenia intuïció i velocitat de pilota. L’entrenador em va nomenar capità, perquè estudiava i pensava. Fins que em vaig adonar que en el camp professional tenia poc recorregut”.

La primera vegada que va anar al Camp Nou va ser amb motiu de la disputa d’un torneig del Gamper: “A Perafita van organitzar un autocar i jo vaig anar a Barcelona amb el pare, encara que a ell no li agradava el futbol. De tota manera, abans de posar els peus al Camp Nou, ja havia anat a l’estadi de la Creu Alta de Sabadell amb Ramon Franquesa, un veí negociant de bestiar que era del Madrid, a l’època de Pirri, Martínez, Zoco, Amancio... De fet, aquell va ser el primer partit entre equips de primera divisió que vaig veure. Una altra vegada també vaig anar a Sarrià a veure un partit de l’Espanyol amb un senyor que comprava conills a casa”.
 

Ramon Besa. Foto: Albert Alemany.


L’any 1973, el seu referent del Barça era Cruyyf: “Jo m’hi volia assemblar. En canvi, era molt anti-Neeskens, un jugador amb moltes ‘patilles’ que tenia les dones enamorades; per mi representava la força bruta, però no m’agradava com a jugador de futbol. Quan al 1974 el Barça va quedar eliminat del campionat d’Europa pel Leeds United, vaig plorar per l’eliminació, però vaig estar content perquè Neeskens havia jugat en el lloc de Cholo Sotil, que m’agradava molt més; i vaig pensar que l’holandès era el culpable de la derrota, i que amb Sotil podíem haver guanyat. A partir d’aquell moment vaig buscar informació sobre el Barça de les 5 copes, amb Juanito Segarra de ‘gran capità’, que tenia un fill que era arquitecte de Perafita. Llavors vaig descobrir que el futbol no havia començat l’any 1955 amb les famoses copes del Real Madrid; abans ja hi va haver un Barça potentíssim, amb Biosca, Sagarra i Ramallets, un grup de futbolistes que em tenia fascinat”.

Estudis de Periodisme. El 9 Nou i l’Avui. Compromís amb la política local. La mili a Valladolid

Però tornem als estudis. El curs 1975-76 –el de la mort de Franco- en Ramon va fer el primer curs de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Tenia 18 anys i se’n va anar a viure a Sant Cugat en un pis d’estudiants “amb el torellonenc Salvador Sala i Miquel Garnatge, de Tregurà. De vegades menjàvem al pis; però en general ho fèiem a fora; a més, reconec que jo no he sabut mai cuinar ni en tinc idea; tampoc no sé penjar un quadre ni fer bricolatge. El segon any ja vaig anar a viure amb companys d’Osona en un pis de Barcelona, a Gràcia, on tot sovint venien les mares a netejar i a posar ordre. En aquella època anava als bars i portava una vida una mica bohèmia”.

Tot i estudiar periodisme, ell creia que “no era una carrera, sino un ofici. De fet, l’any 1979, quan encara estudiava, vaig trobar feina a El 9 Nou com a corresponsal al Lluçanès. Vivia a Barcelona, però pujava a Vic els caps de setmana; i si passava alguna cosa especial, amb Salvador Sala, que també estava a El 9 Nou, agafàvem el tren o el cotxe i veníem a Osona a cobrir la notícia. També col·laboràvem a Mundo Diario i a Europa Press, on signàvem els treballs conjunts amb la firma ‘Besa-Sala’. Al cap de poc de ser a El 9 Nou, amb Lluís de Planell (el cap d’esports) i Jordi Pey (fotògraf i periodista) vam formar un trio molt ben avingut que ens dedicàvem a fer cròniques dels partits d’hoquei del Vic i el Voltregà, i els de futbol del Vic i el Manlleu. Teníem els caps de setmana ben ocupats”.
 

El carnet de premsa d’El 9 Nou Foto: Arxiu Besa.


Encara que en un principi no tenia pensat dedicar-se al periodisme esportiu, la casualitat va afer que Ramon Serra, director d’El 9 Nou i cap d’Esports de l’Avui, li va dir que al primer diari editat en català després de Franco hi havia una plaça vacant a la secció d’esports per un període d’un any, i li va proposar agafar-la.

D’aquesta manera Besa va encetar una secció que es deia La calaixera, dedicada a tractar temes relacionats amb l’Espanyol: “Jo em considerava una mica burro i sabia que no tenia el bagatge ni la informació suficient per treballar a cultura, espectacle o política. En canvi, em vaig atrevir a escriure a Esports, on vaig poder fer humilment la meva secció”. Tanmateix, el que havia de ser una feina d’un any de durada es va convertir en un treball estable que el va portar a ser Cap d’Esports de l’Avui fins al 1986.
 
Paral·lelament a la dedicació al periodisme, aprofitant la seva vinculació i el compromís amb el poble, a finals dels setanta es va implicar en la fundació del sindicat Unió de Pagesos: “Com que la meva família era pagesa, vaig creure que d’alguna manera havia de posar-hi el meu gra de sorra. Quan es va celebrar el primer congres del sindicat agrari a L’Espluga de Francolí, el 1977, hi vaig col·laborar de la mà militants d’Osona, com Pep Baranera, Miquel Albó i Pep Alsina, de Calldetenes. Em vaig implicar en qüestions polítiques i sindicals al mateix temps que Ricard Mampel, el meu company de l’ànima, malauradament traspassat als 60 anys. Sempre anàvem plegats; ell havia vingut a Perafita des Sabadell, quan la seva família va comprar el mas Les Roquetes. Va ser un dels millors amics que he tingut a la vida, amb qui vaig compartir moltes coses i moltes hores, i vam fer sovintejades excursions a la Terra Alta”.

Sobre el seu compromís polític i social, matisa que “no he militat mai en cap partit, però poc abans de les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979 em movia al costat d’altres persones del poble en el que avui en diríem l’esquerra ‘progressista’. Assessorats pel pastisser vigatà Quim Capdevila –membre del PSUC i de l’Assemblea de Catalunya- vam crear una coalició d’esquerres, encapçalada per l’empresari tèxtil Collell, i vam obtenir dos regidors. Curiosament la nostra coalició competia amb una altra on figurava el meu sogre, que aleshores feia obres per l’ajuntament. Per això, la família em va dir si m’havia tornat boig. Realment, un punt d’inconsciència el tenia, però també trempera, i el cor em deia que havia de fer allò”.
 

Ramon Besa a la mili. a la dreta un full de la targeta militar Foto: Arxiu Besa.


Poc després del cop d’Estat del 23F, l’any 1981 va haver d'anar a efectuar el servei militar obligatori a Valladolid, “una ciutat amb dotze casernes i molt ambient militar; allà hi havia un membre de la família Milans del Bosch que aleshores era caballero alférez cadete a la Capitanía. De tota manera, com que de petit havia après a acatar la disciplina, ho vaig portar bé. A la mili, fent el campament a León, com que sabia de lletres i era periodista, em van demanar si podia ajudar als pocs mestres que hi havia a ensenyar a llegir i escriure a alguns soldats illetrats. Allà vaig fer classes a un grup de quatre canaris utilitzant com a mètode pedagògic l’elaboració de cròniques dels partits de futbol; vam començar a parlar del Las Palmas i del Tenerife i ells van quedar molt agraïts. De fet, encara ara cada any m’envien una postal per Nadal i em donen les gràcies. És el vessant positiu de la mili; encara que pugui semblar un contrasentit, sempre s’ha dit que a la mili podies conèixer persones que es convertien en amics de tota la vida, d’aquelles que no s’obliden. Probablement, els vincles emocionals sorgien del patiment, un element socialitzant. Com a anècdota curiosa, em vaig llicenciar un dimarts i 13, i vaig pensar que era impossible que el 13 fos un mal número”.

El País. Viatges amunt i avall seguint el Barça. La tribuna de premsa. Puyal i l’ofici de periodista.

Al 1986, mentre treballava a l’Avui va rebre una trucada del diari El País oferint-li integrar-se a la seva redacció de Barcelona. Davant d’un repte professional tan llaminer, una millora econòmica substancial i la possibilitat d’arribar a molts més lectors, va pensar que no podia desaprofitar l’ocasió i va acceptar, encara que va marxar plorant de l’Avui. El canvi professional va comportar que, després d’escriure molt de temps en català hagués de reciclar-se, repassar el lèxic en castellà, la sintaxi i l’ortografia.

Més de trenta anys després, viu a Barcelona i és el redactor en cap d’Esport de l’edició catalana d’El País, encara que regularment també escriu cròniques ciutadanes de caràcter costumista i altres treballs no necessàriament lligats als esports, com un recent treball sobre els robatoris a les masies del Lluçanès, un marc geogràfic que coneix amb profunditat: “Barcelona és el meu camp base, la meva ‘clínica’, però molt sovint m’escapo i vaig a Perafita, on tinc doble casa: Cal Cutret, on vaig néixer i on viu la mare, i la casa familiar de la Montserrat i els meus sogres. Quan em canso de Barcelona, me’n vaig a badar i a oxigenar al Lluçanès, una comarca de tretze pobles i poc més de 8.500 habitants, amb una personalitat especial, arrels carlines i una tranquil·litat que m'ajuda a trobar la calma que no tinc a Barcelona. M’hi sento molt a gust”.

Durant tots aquests anys en Ramon ha fet molts desplaçaments arreu de l’estat espanyol i de tot Europa per fer el seguiment del Barça, encara que cada vegada viatja menys: “He conegut molts camps de futbol i aeroports, però poques ciutats, perquè en dos dies escassos no tens temps per aprofundir gaire en les particularitats de cada lloc. Abans podia compartir els desplaçaments amb els jugadors, perquè sovint viatjava en el mateix avió que l’equip; però això ja s’ha acabat i ara ens hem de bellugar pel nostre compte i els desplaçaments acostumen a durar un dia escàs. Des de finals dels setanta fins fa poc, si a molts llocs no hi anaves amb l’equip del Barça, no ho podies fer de cap altra manera. L’any 1977, per exemple, vaig anar a cobrir un partit del Barça a Vlora, prop de Tirana, la capital d’Albània, un país aleshores desconegut i aïllat del món que tenia un règim estalinista, i on s’hi refugiaven alguns membres dels Grapo. També vaig estar a l’antiga Iugoslàvia socialista, al camp de l’Estrella Roja de Belgrad, que per mi va ser tot un descobriment. Avui, resulta molt més fàcil anar a Sarajevo (Bòsnia), a Croàcia, o a d’altres llocs de la zona i d’arreu del món. Amb els anys he trepitjat molts estadis, com els de Sudàfrica durant el Mundial de 2010, els anglesos, els de mig Europa, o els d’allà on sigui. Els professionals d’aquest ofici anem picotejant aquí i allà”.
 

Esquerra: entrevistant el porter del Barça, Urruti (1980). Dreta: entrevistant Romário (1984). Foto: Arxiu Besa.


Amb l’experiència d’haver tractat personalment molts jugadors del Barça, considera que si abans eren molt accessibles, “aquests darrers anys el Barça ha allunyat la premsa del vestidor i dels hotels. Els jugadors d’avui són com les estrelles de rock; no tenen complicitat amb els periodistes i ells mateixos fabriquen els seus continguts. Han deixat de ser ídols propers i s’acosten a la indústria, com els cantants o els actors de cinema famosos. Si no corregeixen aquesta manera de fer, s’avorriran i perdran l’empatia amb la gent”.

Contra el que podria semblar en un reconegut periodista esportiu com ell, en Ramon mai no posa els peus a les llotges presidencials dels estadis de futbol on va a veure els partits que després analitza en les seves cròniques: “El meu lloc és la tribuna de premsa. Si un dia no he de fer la crònica, vaig a la grada amb la gent normal, com la primera vegada que vaig portar el meu fill a veure futbol d’elit. Si no faig de periodista, m’agrada mirar i badar. Una vegada, amb motiu de la final de la Champions del 2006 a París, que el Barça va guanyar contra l’Arsenal, el president Joan Laporta em va convidar veure el partit des de la llotja; però jo li vaig dir que no, que volia fer la crònica del partit des d’allà on em pertocava, i que volia anar amb la penya. A les llotges no m’hi sento especialment còmode. El meu lloc és un altre. En aquest ofici no es pot ser un cínic, ni confondre mai els teus papers”.

Un dels referents professionals del periodisme esportiu de Besa és Joaquim Maria Puyal, a qui considera un mestre consumat i amb qui ha compartit transmissions i molts viatges: “Hi tinc molt bona relació. En Puyal em va ensenyar dues coses que no oblidaré mai a la vida: l’ofici i saber estar. L’any 1988 jo passava per una època de molts dubtes, estava fotut, immers en una profunda crisi i no m’agradaven algunes coses del diari. Coincidint amb un partit entre el Barça i l’Estrella Roja a Belgrad, em va dir: ‘Tu seràs el que vols que sigui la teva firma, no et traeixis mai a tu mateix. Si comences a vincular la teva firma amb el diari, tindràs un problema. Has de ser conscient que has d’estar d’acord amb el que signes’. Gràcies a ell, vaig aprendre a no identificar-me directament amb l’empresa on treballes, i a diferenciar entre ‘ser d’El País’ o ‘ser de l’Avui’, i treballar a El País o a l’Avui. Vaig entendre que havia de parlar per mi, sense caure en el corporativisme; i que en un partit de futbol has de saber triar amb qui hi vas, amb qui seus i amb qui parles; si t’equivoques, vas a la merda; però si tens sort, coneixeràs periodistes extraordinaris. I jo vaig tenir la sort de compartir moltes estones amb el Puyal”.

En una entrevista de Joan Serra Carné publicada el 2016 a Nació Digital, Besa deia que “la professió de periodista ara està en fora de joc. Ja no sabem quin és el nostre rol. La gent vol especialistes, vol firmes, però no vol periodistes. El periodista del carrer no existeix. A les facultats, els estudiants fan comunicació corporativa, ningú vol ser periodista. A la professió s'ha substituït un model de producció que funcionava, però que no donava prou pel negoci”.
 

Ramon Besa Foto: Albert Alemany.


Dos anys després d’aquella entrevista, en Ramon apunta que “abans, un periodista no volia ser milionari i famós: volia escriure bé, fer les coses entenedores, ser una mica bohemi i transgressor. El periodista de raça pot tenir mala llet, però també té un punt de divertit. És un home de vida, que no ha de ser necessàriament ni popular ni mediàtic. Quan jo rebia els diaris a Perafita, imaginava que els periodistes que escrivien el que jo llegia eren alts i grossos; però quan els vaig conèixer vaig veure que eren normals i corrents. L’important és escriure bones històries. Ara, però, els periodistes han de ser famosos”.

Segons ell, “el quart poder ha fet molt mal al periodisme, perquè s'ha tornat tan grandiloqüent que ha afavorit un discurs banal, histriònic i teatral. El periodista avui pràcticament és una classe social. Això tant passa amb els crítics gastronòmics com amb els cronistes de futbol. La televisió i la indústria mediàtica han pervertit el periodisme. Jo soc periodista per explicar coses que veig i que els altres no veuen. Mirant la televisió, la gent no veu un partit de futbol, sinó el que li ensenya la pantalla i el realitzador. Jo escric el que veig al camp. La meva vocació periodística és explicar bé les coses, d’una manera entenedora, sense pretendre fer una lliçó magistral de literatura. Però tampoc puc fer una barrabassada: he de posar bé el subjecte, el verb i el predicat. Els grans relats son com un trago de cervesa, que quan l’has fet dius ‘Ostres, Ja està?’. Això, en el camp del periodisme esportiu vol dir que has llegit una crònica de gust, d’una tirada, que no t’has entrebancat, ni l’has hagut de tornar a llegir. Però el periodista ha de ser anònim i procurar que no el tractin diferent per tenir un nom o un altre. Un home de vida, no ha de ser ni popular ni mediàtic”.

Coincideix amb Josep Pla quan aquest pretenia que el lector trobés fàcil la lectura d’un escrit: “Però això és difícil: sintetitzar, anar al gra i escriure sense posar-hi palla, porta molta feina. L’ofici s’aprèn repetint i reescrivint. Al principi, quan vaig començar a redactar cròniques, jo estripava molts papers i la mare em deia que esparracava més folis que els que escrivia: ‘Per cada un, n’estripes vint!’ Per mi, redactar és un exercici que s’ha de practicar molt. Abans, quan escrivia a màquina, havies de posar una paraula rere d’una altra; havies de pensar bé les paraules que tenies al cap i l’ordinador era el teu cervell. Avui aquest procés es fa en una tableta. El periodisme clàssic ha quedat obsolet”.

Les tertúlies. Professor universitari. El futbol base, escola de la vida. L’opi del poble.

A més de la seva activitat periodística a El País, assisteix regularment a alguna tertúlia de les emissores de ràdio, però lamenta la deriva que ha agafat aquest format, tant a la ràdio com a la televisió: “Abans, els plumes -els que treballem a la premsa escrita- ens tancàvem a la redacció i fèiem l’escrit que volíem. Quan van començar, les tertúlies ens van permetre fer un exercici de reflexió sobre allò que pensàvem i ho discutíem amb gent entesa; de vegades, la teva opinió podia variar i podies escriure un article més afinat. Al principi, les tertúlies tenien un enfocament positiu i profitós, però ara s’han prostituït. Avui, tothom parla de tot sense coneixement de causa. La tertúlia ha substituït la informació: és més barata, més banal i populista, i permet omplir hores i hores de programació. La xerrameca televisiva o radiofònica de deu ‘entesos’ en qualsevol tema pot durar molta estona; però en realitat no tothom pot parlar de segons què. El mal rotllo es el guió. I això es repeteix cada dia de la setmana, de dilluns a diumenge. Les tertúlies no es preparen ni s’organitzen en funció de temes concrets o especialitats. I això acaba essent molt contraproduent”.
 

Marcos López, Iniesta i Ramon Besa. Presentació del llibre sobre Iniesta. Foto: Jordi Cotrina.


També és professor de periodisme esportiu a la Facultat de Comunicació de Blanquerna, un ambient que transcendeix el seu mestratge i que personalment considera molt alliçonador: “Jo aprenc dels alumnes. En un món tan farcit d’estrelles mediàtiques, reconforta relacionar-te amb persones que et fan baixar els fums. El periodisme honest no té res a veure amb el corporativisme ni amb la indústria mediàtica. A la universitat, amb els alumnes parlo de nous valors i de noves tendències, unes qualitats que ells tenen abastament. Però el futbol no ho és tot; jo li estic agraït, però de vegades també m’agrada deixar de ser periodista, recuperar la condició d’aficionat i gaudir d’un partit sense està pendent d’escriure una crònica. També reivindico la meva condició de ciutadà al marge de l’esport. Avui mateix, per exemple, tinc un sopar amb els estudiants i aprofitarem l’estona per parlar de periodisme, però també de molts altres aspectes de la vida que no estan relacionats amb el futbol, l’esport o el periodisme”.

Reflexionant sobre l’omnipresència del futbol a la vida quotidiana de molts infants i adolescents que tenen l’esperança que un dia triomfaran com Messi, Besa diu que “no es pot lluitar contra la seva il·lusió. La realitat ja es cuidarà de posar cada nen al seu lloc. Això és una cosa que han de descobrir ells. Però convé no oblidar, per exemple, la litúrgia que va envoltar els inicis de Messi, un nano amb deficiències físiques lligades amb l’hormona del creixement, a qui de petit cada dia havien d’injectar un fàrmac que la família no podia pagar; fins que el Barça se’n va fer càrrec. Qualsevol nano pot arribar a ser un bon jugador; però això s’ha de veure i tenir present el factor atzar; potser no serà un Messi, però acabarà jugant a primera divisió; o potser ho farà a primera regional; el temps ho dirà. Agradi o no, la vertebració del futbol avui està marcada per un concepte industrial de l’esport”.

En aquest context, també és cabdal el paper de les famílies: “per la majoria, el fet que els seus fills juguin a futbol en un equip federat representa un sacrifici. Però el futbol també és una lliçó de vida. Hi ha pares que tenen una conducta impecable i d’altres que tenen un comportament lamentable; alguns, per exemple agafen pel coll a l’entrenador i li exigeixen que el seu nano jugui en una posició concreta al camp; o inciten els seus fills a fotre cosses als rivals. És un problema d’educació i formació. En el món del bàsquet, un esport que no és tan majoritari com el futbol, hi ha menys violència. Els entrenadors de futbol infantil haurien de tenir els pares a set-cents metres, perquè si intimiden a tothom i pensen que el seu fill és una mina d’or que els salvarà la vida, li fan una putada al nano. Els petits han de jugar per jugar, per plaer i no per fer-se milionaris en un futur hipotètic. Diuen que l’esport és una escola de valors, però la paraula ‘valors’, igual que el terme ‘democràcia’, està molt pervertida i malgastada. Ens hem fotut tant la paraula ‘valors’ a la boca perquè queda bé, però a l’hora de la veritat no els sabem precisar. Els valors de l’esport i el futbol han d’ajudar a educar el nen, han de ser una escola de la vida. Si el pare se sap comportar, ell es comportarà; si és un energumen, es convertirà en energumen; si no critica l’àrbitre, ell tampoc no ho farà. Els nens i les nenes que juguen regularment es fixen molt- per bé i per mal- en el comportament dels pares i en el tracte amb els rivals. La seva activitat, a més, està envoltada d’una litúrgia que comporta una certa disciplina, una alimentació correcta i uns horaris per entrenar i per anar a dormir. Tot plegat depèn del context i l’àmbit geogràfic on competeixi; els desplaçaments també són importants: potser ets de Vic i el cap de setmana has d’anar a jugar a La Mina, o a Solsona”.
 

Ramon Besa. Foto: Adrià Costa.


Una lliçó elemental del futbol entès com a escola de la vida “és aprendre a saber perdre; aquesta potser és la filosofia més important de totes. Els jugadors que s’estan formant s’eduquen a partir de la derrota, mai de la victòria. Una vegada, un entrenador de l’Espanyol em comentava que els jugadors dels equips base eren molt bons, però lamentava que només els ensenyaven a guanyar. Per ensenyar a jugar s’ha d’ensenyar a perdre i a admetre l’error. En futbol, i en qualsevol activitat, s’ha d’admetre que tothom es pot equivocar”.

El futbol, l’opi del poble? El sectarisme. La funció social del Barça.

Sovint es diu que el futbol ha passat a substituir la religió quan se l’equiparava amb l’opi del poble: “S’ha creat una indústria que ens té adormits tota l’estona. Ha nascut una classe d’especialistes que saben processar el futbol i amb tècniques d’adoctrinament fan que miris partits per la televisió set hores diàries en diversos canals. Per no quedar enganxat, com en totes les coses, has de saber seleccionar què mires i què consumeixes. Al voltant del futbol, igual que de la gastronomia, hi ha analistes molt bons, com ho va ser Vázquez Montalbán, membre del PSUC i proscrit del comunisme per parlar d’aquests temes. Però avui hi ha molta tonteria i el futbol s’utilitza com una píndola per narcotitzar la gent”.

Un altre aspecte negatiu que envolta aquest esport és el sectarisme: “Hi ha dues maneres de parlar de futbol i de política. Una és la malintencionada, quan es compara, per exemple, amb les suposades divergències familiars ocasionades pel ‘procés’ català cap a la independència. Venim d’una època que no es podia parlar de política; els avis i els pares que veien de la guerra pensaven que parlar d’aquell període provocava mal rotllo. De vegades es discuteix de futbol sense arguments, només per tocar els pebrots. Però també hi ha una manera més civilitzada de debatre i parlar. Es pot ser del Barça i tenir un tiet del Madrid o de l’Espanyol sense caure en batalles internes. I també es pot debatre amb sentit de l’humor. De tota manera, els antagonismes no són tots iguals; no es el mateix la rivalitat andalusa entre aficionats del Betis i el Sevilla, difícil de desxifrar, que la que hi pugui haver entre seguidors del Barça i l’Espanyol. Conec i tinc amics que són de l’Espanyol, del Barça i del Madrid, i no ens tirem els plats pel cap. Encara que hi hagi animals que transgredeixen les bones maneres, no podem convertir les seves actituds en norma, no podem generalitzar ni fotre’ns hòsties. La norma és que la gent civilitzada es pot entendre, pot debatre i pot contrastar opinions. Jo, per exemple, cada matí quan em llevo, llegeixo tota la premsa. D’entrada, no compraria l’ABC pels temes polítics, però me’l llegeixo perquè pot ser que, a nivell esportiu, hi hagi un article que m’interessi. Igual que puc trobar articles interessants a La Razón o l’Ara. Quan ets periodista i vols saber què pensa la gent, has de ser una mica esponja, no pots ser un sectari. Després pots processar la informació a la teva manera, però sense instrumentalitzar-la. Treballo en un diari editat a Madrid i no em discuteixo amb ningú. Però és evident que hi ha gent que fa discursos malintencionats, persones que em provoquen mal rotllo, que procuro evitar; i no ho faig perquè siguin d’un partit polític concret o seguidors d’un determinat equip de futbol, si no perquè fan un mal ús d’una ideologia concreta. De la mateixa manera que hi ha polítics que en un míting propaguen opinions gratuïtes, també tenim el dret d’aixecar-nos i marxar. Per educació, o per no barallar-nos, ens podem apartar i anar a un altre lloc”.
 

Besa, Osúa i Pàmies, a la presentació del llibre «Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport» Foto: Pilar Martí


Bon coneixedor de la trajectòria i la història del Barça, considera que aquest club “ha de posar al dia la seva funció social. Encara que sigui un tòpic, és cert que el Barça és més que un club. Durant els anys 70 va fer una feina brutal d’integració de la immigració provinent de Murcia, d’Andalusia i d’altres zones de la península. Això, Manuel Vázquez Montalbán ho va retratar molt bé. En el debat entre les ‘espanyes’, el Barça va cosir, per exemple, la separació amb Andalusia, el lloc de provinença de la majoria d’immigrants que van venir a Catalunya. Hem d’agrair al club que en un determinat moment hagués fet aquesta tasca amb els emigrants que s’instal·laven a l’Hospitalet o allà on sigui, es feien del Barça, adoptaven la senyera i se sentien integrats, sense adoctrinament. Però qui ho fa això, avui? Aquest paper ara el Barça no el fa. Amb l’actual desenvolupament de la indústria del futbol, la funció social és cada cop més difícil de fer. Tot això s’ha de tornar a reinventar”.

Tanmateix, també remarca que, avui, persones d’arreu del món han pujat al carro del barcelonisme: “Molts magrebins i xinesos se senten partícips d’una mateixa litúrgia. Ells han substituït el andalusos, extremenys i gallecs de fa uns anys. El país on vivim és relativament jove, democràticament parlant; fins als anys setanta, els continguts produïts per la dictadura franquista sempre anaven en una mateixa direcció, una cosa que en el món del futbol va afavorir al Real Madrid. Semblava que la Copa d’Europa s’hagués inventat amb el Madrid. Però convé recordar que abans dels anys cinquanta, ja hi havia futbol, un esport que a l’estat espanyol va arribar per mar, a Palamós i a Cadis. A més, el Real Madrid el van fundar uns catalans. I encara que històricament els dirigents del Barça hagin pogut ser més o menys de dretes, o representants de la burgesia catalana provinent del món de la construcció o del tèxtil, els seus socis i els seus seguidors sempre han estat una massa social convençuda que el Barça és alguna cosa més que un club. Fa uns anys la gent s’ho va creure, i avui també. El problema és que, a mesura que els clubs de futbol han anat creixent i han tingut més poder adquisitiu, de mica en mica han començat a abandonar la part destinada a la competició de futbol i volen fer pàdel o qualsevol altra modalitat esportiva. Però la major part de la massa social i els socis que paguen la quota són del Barça pel futbol, i voldrien que el pressupost es destinés a la competició de futbol. Fins ara, la part social i la part competitiva havien funcionat. Els clubs tenien una ànima que avui sembla diluir-se”.

Llibres publicats. Cruyff, Maradona, Guardiola i Iniesta. La Masia. El futur sense Messi.

Ramon Besa, que ha vist recompensada la seva trajectòria professional amb el Premi Ciutat de Barcelona de Periodisme i el Premi Internacional de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán, ha publicat diversos llibres: Maradona, una història efímera (Maradona, historia de un desencuentro, en la versió castellana), Del genio al mal genio (un recull d’articles apareguts a El País centrats en l’etapa de Núñez com a president del Barça) i, fa dos anys La jugada de mi vida, un retrat de la trajectòria vital i professional d’Andrés Iniesta, escrit conjuntament amb el periodista Marcos López (El Periódico). Aquest darrer llibre, redactat durant quatre anys, va ser un encàrrec fet als dos periodistes pel propi Iniesta, un dels jugadors més brillants de la història del futbol. En aquest treball hi apareixen molts testimonis de tècnics i companys del Barça i de la selecció espanyola, però també de persones que dibuixen el vessant més humà del personatge, com ara la vídua de Dani Jarque, el seu amic traspassat, a qui va dedicar el gol contra Holanda en la final del Mundial de Sudàfrica.
 

Amb Cruyff, Guardiola i David Torras (periodista) a la inauguració del restaurant de Fermí Puig (2013). Foto: Ignasi Paredes.


En el transcurs de la conversa mantinguda a Can Bernat, Besa s’apassiona comparant les evolucions de diferents genis del futbol que han passat pel Barça; així, mentre destaca que “a l’època del mític Kubala, el futbol es jugava a càmera lenta, quan Cruyff va arribar al Camp Nou, el futbol del Barça va passar a jugar-se a càmera ràpida. Era un futbolista que no parava de moure’s, i el seu joc estava marcat per la velocitat i el dinamisme. L’any 1973, quan Franco encara era viu, jo volia ser, vestir i jugar com Cruyff, un jugador que portava melena i vestia pantalons de pana. Va ser increïble que al poc temps d’arribar, el Barça va guanyar 0-5 al Bernabéu. Però el més important va ser que la seva filosofia va canviar els esquemes i els arguments del club: no parlava dels arbitres, era desacomplexat i no queia en l’habitual relat victimista dels culers”.

Més endavant, va arribar Maradona: “Era un veritable artista. Jo al·lucinava veient-lo als escalfaments, com tractava la pilota i com feia malabarismes. Però si l’argentí, un jugador molt individualista, tenia vida per ell mateix, amb Cruyff hi havia vida al seu voltant. Maradona m’agradava, però l’holandès ens va canviar els ulls a tots, va inventar una nova manera de mirar el futbol i hi va posar metodologia. Anys després, Pep Guardiola -que és més cruyffista que Cruyff- va seguir el seu mètode i va desenvolupar la seva litúrgia, amb els rondos, el sistema d’entrenaments i la dieta. I va professionalitzar la visió amateur del joc que fins aleshores es practicava al Barça”.

Pel periodista de Perafita, “Iniesta és el primer jugador que domina la relació espai-temps; això és el que em fascina d’ell. Una de els característiques del joc del Barça és que requereix fer passades a la distància curta i a la velocitat justa. Si el jugador va a un metre més enllà i a una velocitat inadequada, el joc no funciona. Però Iniesta domina l’espai i el moviment al segon, i no fa ni un metre més del que és necessari; quan agafa la línia de fons, ningú sap què farà, i cap defensa no el pot seguir. No he conegut cap futbolista amb una visió perifèrica com la seva. D’altra banda, una característica destacable d’Iniesta és la seva escassa alçada. En realitat, però, els jugadors baixets i amb escassa envergadura estimulen els mecanismes de defensa per tenir la pilota i són més aguts que els futbolistes alts i grossos. Per això, quan un jugador com ell xoca contra un jugador més fornit, pot perdre fàcilment la pilota, a no ser que el seu cap desenvolupi una sèrie de virtuts que no tindria si fos molt més alt. Aquesta mena de futbolistes tenen cap i cames. I al futbol, si tens cap i cames, tens espai i temps. Aquest és el paradigma d’Iniesta i el motiu que em va decidir a escriure el llibre”.

Està convençut que els millors equips del Barça “sempre han sabut jugar amb nois del planter, però amb individualitats estrangeres punteres que han marcat les diferències: Kubala, Cruyff, Maradona, Ronaldinho, Messi... Avui, si Messi funciona amb el Barça i no ho fa amb la selecció argentina, és perquè amb l’equip blaugrana participa d’un solfeig que s’aprèn en els equips inferiors. Però l’èxit de la Masia no és una qüestió d’identitat o de procedència dels joves futbolistes; el secret és que reuneix un grup de jugadors que hi entren de petits i practiquen un solfeig molt potent, i a partir d’allà improvisen, però no com una banda de jazz; al Barça no es pot improvisar quan vols: Messi només improvisa en base del solfeig après. El problema de la selecció argentina és que no té solfeig: tots son solistes i per això no funciona”.
 

Presentació del llibre «Quan mai no perdíem», amb els diferents autors. Besa, a sota, a l’esquerra, al costat de Jordi Puntí. L'any 2011. Foto: Ignasi Paredes.


Molts aficionats es pregunten si al Barça hi ha futur sense Messi. Sobre aquest tema Besa és optimista: “Quan l’equip ha disputat uns quants partits sense ell, com quan es va lesionar fa un temps, el Barça ha jugat relativament bé. Messi és molt absorbent, i per fer un gol sembla que tot hagi de passar pels seus peus; i això pot coartar la llibertat de determinats futbolistes. Per sort, al Barça hi ha una litúrgia i un sistema. Igual que en una sessió de jazz, Messi fa el solo de la banda. Amb un altre solista, el solo serà més bo, més dolent o simplement diferent; probablement també podrà tenir altres virtuts, encara que no l’executi un Messi. Ens estem obsessionant massa i crec que sense ell al Barça hi ha vida. Quan no hi sigui s’hauran d’espavilar els altres. No és la primera vegada que l’equip s’ha d’adaptar a les circumstàncies, com quan van marxar Kubala, Cruyff o Guardiola. Sempre ens hem hagut de desmamar d’aquesta mena de vincles. Distanciar-se i prendre perspectiva és bo. Estic segur que ens en sortirem”.

La vinculació amb Perafita. Reflexions sobre el ‘procés’.

Després de reflexionar sobre els interioritats del futbol i del Barça, en Ramon diu que la seva principal aspiració quan es jubili és “instal·lar-me al Lluçanès. Sempre li dic a la meva parella que m'agradaria anar-me'n a Perafita, a escriure i a pensar; però sense tenir una activitat tan intensa com la que ara tinc a Barcelona. Si jo a Perafita hi trobo uns bons serveis, una bona connexió wifi i una carretera com Déu mana, si se m’espatlla el cotxe i ho puc solucionar a qualsevol lloc de la comarca, i si en comptes d'anar al cinema a Vic hi vaig a Prats o a Olost, doncs fantàstic. Si a la comarca hi trobo els serveis que necessito, serà més fàcil que pugui convèncer la gent que tingui dubtes que el Lluçanès és un bon lloc per viure”.

Reitera que sempre ha procurat “mantenir els vincles amb les entitats i activitats de Perafita i formar part del col·lectiu: el futbol, la comissió de festes, la festa de la Candelera, o el grup de teatre amateur La Trebinella, amb qui he col·laborat diverses vegades, tot i les dificultats per acudir als assajos; una de les obres on vaig participar va ser Arsènic i puntes de coixí, de Joseph Kesselring, fent el paper de Teddy, un noi una mica eixelebrat que creu ser el president Roosevelt. Una de les coses que més m’agrada de Perafita és que sempre que hi pujo, em tracten com un més del poble, ‘el Cutret’, no com un periodista de Barcelona. De fet, tan respectable és un pastisser, un mecànic o un llauner com un periodista. La gent es guanya la vida com pot. Al poble també soc un jugador de botifarra, encara que no hi jugo tant com abans, quan hi havia el cafè de Baix, que està tancat; però queda el Café del Mig, que és un punt de trobada. També hi ha el Forn Franquesa, que ha habilitat un espai per esmorzar i berenar”.

Acabem la conversa parlant del ‘procés’ i els seus efectes colaterals, un tema obligat del qual té la seva visió personal: “D’entrada, la situació dels presos em sembla insuportable. La presó preventiva no té cap sentit, ni políticament ni jurídicament, només enverina el contenciós. Estic a favor d’un referèndum i a acceptar-ne el resultat. No és una situació fàcil. Mirem per exemple un altra cas: Jo sóc del Lluçanès i vull que sigui comarca, no per distanciar-me de la Plana de Vic, d’Osona, sinó per tenir-hi un altra vincle, una relació que sigui de tu a tu, respectant els interessos de les dues parts. Més enllà de ser o no independentista, no participo de l’odi, no m’agrada, ni el dels uns ni el dels altres. He viscut l’odi a nivell esportiu, i sé el pa que s’hi dona quan s’activa el gas sentimental. No m’agradaria que això passés en el camp de la política. En aquest contenciós hi ha d’haver una negociació, perquè difícilment s’arreglarà dient: “Ens n’anem i au!”, ni tampoc dient “us quedeu per collons i foteu-vos!’. El referèndum seria una solució; una altra cosa és veure quan es podrà fer”.

                                         -----------------------------

Fonts i hemeroteques:

-Rols de parella, de TV3: Jordi Puntí i Ramon Besa, 2018.
-Entrevistes: Vilaweb, agost 2105. Verbàlia, 2016. Nació Digital, 2016. Crític, periodisme d’investigació, 2017. Mèdia.cat, 2019.
 

Ramon Besa. Foto: Albert Alemany.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació