Paco Camarasa, paraula de llibreter

Acaba de passar per Barcelona, com sempre ràpid igual que una ventada d'aire, el festival BCNegra. Uns quants dies dedicats a la literatura de gènere criminal, a les pàgines tacades de sang i de misteri. Uns quants dies que impregnen la ciutat de personalitat, d'aromes que vénen dels llibres, que fan rememorar escriptors que ens estimem, clàssics que ens pertanyen perquè els portem ben endins. I moderns que explosionen, és clar, contemporanis ferits amb aquesta tara benigna que és la paraula del policia, de l'assassí, del còmplice, del testimoni, de l'habitant dels baixos fons, de l'amant ressentit, d'aquell poca pena que sempre està i se sent sol.

La BCNegra, sí, i pensar en la BCNegra és pensar en Paco Camarasa, qui va ser-ne el comissari des que va néixer el 2006 fins fa un parell d'anys. L'any passat, pel gener, el Paco encara hi era però el testimoni ja l'havia passat al Carlos Zanón. Va morir a principis d'abril, només començat el mes de Sant Jordi i va deixar un buit important a la seva ciutat d'acollida. Era valencià però amb Barcelona s'estimaven mútuament. Va fecundar la ciutat amb saviesa literària, va obrir una llibreria a la Barceloneta i li va posar Negra i criminal. Va ser una d'aquelles persones que injecten personalitat allà on viuen i la BCNegra ja forma part de l'ADN barceloní.
 
S'acaba d'editar Paraula de llibreter, el llibre que recull tots els discursos del Paco a l'hora d'entregar el premi Pepe Carvalho, cita obligada de la BCNegra cada any. Paco estimava Carvalho, estimava Vázquez Montalbán, estimava els protagonistes i els secundaris de les novel·les negres, estimava els seus autors i els convidava a whisky –el guardava en un armariet darrer la seva taula- quan anaven a la Negra i criminal. És bonic llegir junts tots els seus discursos. Hi ha una foto molt bonica amb Andrea Camilleri de 2014. És potser el discurs més especial de tots: "Ens ha dit Pepe Carvalho que ja sap que a Montalbano li agrada nedar. D'hora, al matí, el durà a la Barceloneta, abans que la platja no s'ompli de banyistes. Li assegurarà, a Montalbano, que no ensopegarà nedant amb cap cadàver".
 
A Donna Leon li va parlar del seu estimat Brunetti, és clar. I a Alicia Giménez Barlett de Petra Delicado, només faltaria: "Sota la vigilant mirada de la Charo, Petra i Carvalho descobriran que cap dels dos suporta la prepotència i que són crítics amb el poder i amb els poderosos, però solidaris amb els dèbils i els desnonats que aquests poderosos creen. Que s'ha d'arribar fins al final per defensar les víctimes". A Dennis Lehane, el 2017, li va recomanar que es deixés guiar per Vázquez Montalbán per caminar per Barcelona: "Mirarà de mostrar-li la ciutat que va ser, la Barcelona desapareguda de la qual no queda res, o gairebé". I recomano especialment recuperar les paraules que va dir-li al seu amic Andreu Martín i percebre que emocionant devia ser pronunciar-les.
​
Els discursos de Camarasa eren condensats d'amor a la literatura, a la novel·la negra i a la ciutat que tant va fer per enriquir, per fer més gran, més ampla, més generosa, més sàvia.