El diàleg (impossible?)

La tempesta de la política espanyola no sembla que hagi d'amainar. Albert Rivera i Pablo Casado ja han premut l'accelerador, amb Vox com a company de viatge, un triumvirat no precisament de centredreta que aspira a dinamitar la legislatura de Pedro Sánchez. A Espanya no hi ha marge per fer política. El diàleg que pretén l'independentisme -i que l'executiu de Sánchez explora amb peus de plom- és avui un exercici d'equilibrisme de curt recorregut. Si la simple figura d'un relator neutral -continua la recerca d'un nom- ja ha accelerat el pols a Madrid, qualsevol pas ferm en la resolució del conflicte s'endevina extremadament complex.  

Des que va arribar a la presidència, Sánchez ha explorat la via del mig. Certament, el seu primer objectiu no ha estat resoldre el conflicte polític amb Catalunya sinó continuar a la Moncloa. I, precisament això, prendre-li la Moncloa, és el que ocupa Casado i Rivera. El líder del PP va apujar el to aquest dijous equiparant l'independentisme amb ETA mentre alimenta la idea, amb l'ajuda del president de Ciutadans, que el màxim dirigent espanyol ha traït Espanya. L'escalada persegueix un objectiu: engreixar la manifestació de diumenge a la plaça Colón i desestabilitzar Sánchez, que ahir va advertir els seus adversaris des d'Estrasburg dels perills de laminar la democràcia amb missatges crispats i simplistes.

Sánchez ho té complicat. A la dreta hi trobarà atacs furibunds fins que convoqui eleccions -alguns barons del PSOE tampoc l'ajudaran- i de Catalunya no en sortiran complicitats explícites si no es mou més. ERC ja ha registrat l'esmena a la totalitat als pressupostos i el PDECat va decidir ahir al vespre, en una reunió al Parlament, fer el mateix pas. L'espai neoconvergent va detallar -per boca de Carles Campuzano- que es negociarà fins al darrer moment i que, en les condicions per valorar la retirada de l'esmena, es prioritzarà l'entesa amb la Moncloa pel que fa a la figura del relator i la taula de partits. ERC era més maximalista en les condicions exigides al PSOE. El terreny està enfangat. Molt enfangat si del que es tracta és d'assolir acords que permetin avançar. Reflexiona sobre l'escenari Oriol March en aquest article d'opinió.

Per aprofundir en la situació política i l'imminent judici al Suprem hem entrevistat Joan Ignasi Elena, portaveu jurídic dels presos d'ERC. De la conversa n'ha sortit aquest text, que firma Sara González. I sobre la manifestació del cap de setmana a Madrid a la plaça Colón -icona en els darrers anys del nacionalisme espanyol-, us proposo que llegir Albano Dante Fachin, que ha escrit una carta oberta als votants de PP, Ciutadans i Vox. Podeu consultar l'article en català i castellà. 

Andalusia, símptoma del desori. L'aliança de PP i Ciutadans amb l'extrema dreta -Vox va ser imprescindible per facilitar un govern de dretes a la Junta- té contrapartides que les institucions andaluses comencen a patir. És un contrasentit, però Vox presidirà la comissió de Cultura i Patrimoni Històric del parlament d'Andalusia, encarregada de les matèries relacionades amb la memòria històrica. I diem que és un contrasentit perquè la formació de Santiago Abascal vol liquidar la llei vigent i substituir-la per una mal anomenada llei de concòrdia, que ja figurava en l'acord amb el PP per investir Juan Manuel Moreno com a president andalús.

Més exemples de desori: el líder de Vox a Andalusia, Francisco Serrano, integrarà la comissió d'Igualtat de la cambra parlamentària. Serrano, ara jutge en excedència, pensa això sobre la violència de gènere: "S'han de protegir les dones de qualsevol tipus de violència, però des de la presumpció d'innocència, no a partir d'un determinisme en el qual la dona sempre és la víctima, perquè llavors s'està aplicant una perspectiva psicològica però no legal". Està tot dit.

Compte enrere per al judici de l'1-O. El Tribunal Suprem ha desestimat ajornar el judici dels dirigents independentistes -malgrat els recursos de la defensa- i la causa començarà dimarts que ve, 12 de febrer. A NacióDigital ja ho tenim tot a punt per acostar-vos, des de Madrid i Barcelona, una àmplia cobertura informativa de les sessions. Per això, aquest diumenge estrenarem l'especial Judici a l'independentisme, el diari monogràfic on hi trobareu en els propers mesos tota la informació del que passi al Suprem, així com l'anàlisi de les conseqüències que generi en la política catalana i espanyola. Les cròniques, reportatges, entrevistes, opinions, i els temes de dades i interactius del nostre equip periodístic es complementaran amb vídeos diaris i podcasts amb comentaris editorials des de Madrid i Barcelona. També encetarem seccions: un consultori penal amb el catedràtic de dret penal de la UOC Josep Maria Tamarit; una anàlisi diària, a càrrec del periodista Joan Canela, de la cobertura que faci del judici la "brunete mediàtica"; i un recull exhaustiu de l'impacte de la causa a la premsa internacional, firmada per Germà Capdevila. NacióDigital serà el diari del judici.


Vist i llegit

Alfonso Guerra sempre ha tingut la llengua afilada. Repartia dards (verinosos) quan era el vicepresident del govern de Felipe González i ho continua fent amb 78 anys, representant la vella guàrdia del PSOE. Abans, la dreta temia els discursos de Guerra. Ara, l'aplaudeix dempeus. Això és el que va passar dimecres al Congrés, en l'acte de presentació de l'últim llibre del dirigent socialista (La España en la que creo). Al costat de la presidenta de la cambra baixa, Ana Pastor, i amb diputats de PP i Ciutadans entre el públic, Guerra va esplaiar-se i va disparar amb bala contra el govern de Pedro Sánchez. "Els asseguro que mai, mai vam necessitar un relator", va afirmar sobre els temps de la Transició i buscant el contacte amb l'actualitat. El menyspreu a Sánchez va ser evident i l'ovació de la sala, eixordadora. Si voleu recuperar tots els detalls de l'acte, no us perdeu la crònica d'Íñigo Sáenz de Ugarte a eldiario.es.  


El nom propi

En una setmana farcida de notícies vinculades a acreditats casos d'abusos sexuals a l'Església, l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, ha capitalitzat l'atenció per les declaracions desafortunades que minimitzaven les agressions. Pujol, membre de l'Opus Dei i amb un historial conegut de reflexions polèmiques sobre l'homosexualitat i el paper de la dona, va afirmar que els tocaments a menors que haurien comès els rectors de Constantí i Arbeca no eren "tan greus". L'allau de crítiques va obligar l'Arquebisbat de Tarragona a difondre un comunicat més tard en el qual Pujol rectificava les declaracions i subratllava que les accions dels preveres eren "impròpies" i "gravíssimes". L'arquebisbe s'havia oblidat de les víctimes en la seva primera reacció, un comportament massa habitual a l'Església. Pujol ha anunciat que avui farà oficial la seva carta de renúncia, perquè el 8 de febrer farà 75 anys, edat de jubilació fixada pel dret canònic. Una renúncia del tot oportuna.

 
La frase de la setmana
 
"Vaig patir violència masclista, física i psicològica". La frase és de Jenn Díaz, escriptora i diputada d'ERC, que ahir va decidir trencar el silenci i explicar que ella també ha estat una víctima. Ho explicava en una entrevista en exclusiva a NacióDigital, que firma Sara González, publicada en paral·lel al testimoni que la diputada va verbalitzar des del faristol del Parlament. Díaz va prendre la decisió de fer públic el seu cas la setmana passada. Entenia que tenia un deure de representativitat i que la història viscuda en primera persona podia ajudar altres dones. "Em va costar molt de temps considerar-me una dona maltractada. Creia que no tenia el perfil per ser-ho", raonava en la conversa amb aquest diari. El que explica és de lectura obligada.


Els imperdibles

El primer dels tres Barça-Madrid que ja sabem que es jugaran -resolt amb un empat al Camp Nou- és l'entrant del menú que ens espera. Aquest febrer torna la Champions League, amb Messi com a principal argument per creure que la primavera serà dolça  acabarà al Metropolitano. Però la recomanació d'aquest divendres no té a veure amb l'aristocràcia del futbol sinó amb el de classe obrera. Si trobeu temps, atureu-vos en una sèrie de Netflix que mostra les estranyes del Sunderland després que l'equip hagi descendit de la Premier League, amb l'afegit dels problemes econòmics. En vuit capítols i amb accés il·limitat a futbolistes, entrenadors i mànagers, la sèrie Sunderland, Til I Die desgrana les vicissituds de l'equip del nord-est d'Anglaterra, que viu els seus pitjors dies. Una perla documental.

Als imperdibles de cada divendres també hi ha espai per a la secció de sèries que pilota Víctor Rodrigo. Pensant en la setmana que ve, ja us està preparant un especial sobre títols vinculats al món judicial, però avui us acosta un clàssic de culte, The Wire, i un treball que no és precisament conegut, Cowboy Bebop. Feu-li cas, que sap de què parla. Bon cap de setmana!

 Fes clic aquí per subscriure't-hi