06
de febrer
del
2019
Actualitzat
el
07
de febrer
a la
13:25h
La dreta toca a sometent a Madrid. Enfangada com està la política espanyola, avui convertida en un polvorí per la imminència del judici a l'independentisme i l'horitzó electoral, les forces conservadores han aixecat acta del primer acte de traïció a la pàtria des de l'aplaudida aplicació del 155 a Catalunya. La mínima distensió que havia propiciat la figura del relator -entesa tímida perquè la Moncloa i la Generalitat continuen oferint explicacions disperses i contradictòries- ha situat Pedro Sánchez en la línia de foc. No només no és possible concretar el diàleg sinó que plantejar de quina manera seria viable tampoc és permès. A Espanya no hi ha marge per fer política sense rostir-se. Tampoc per al calculador Pedro Sánchez, entregat a la gestualitat i víctima de la radicalització de PP i Ciutadans, que ja actuen pensant en el que faria Vox.
La manifestació (preventiva) que es prepara per diumenge a la capital espanyola contra el "xantatge" de l'independentisme -de tant com s'assemblen, Pablo Casado i Albert Rivera l'han convocada de forma simultània- és una demostració de l'ofec de la política a l'Estat. Des de la perspectiva de l'independentisme, Sánchez no ha fet res per resoldre el conflicte. I, certament, en les qüestions troncals del plet català, el president espanyol s'ha ancorat en l'immobilisme: els líders del procés continuen a la presó, les acusacions del judici són les mateixes que quan el PP designava el fiscal general de l'Estat i el referèndum d'autodeterminació és, més que mai, una quimera.
Sánchez ha fet gestos i ha canviat el to, això sí. Però simplement això ja és suficient per enervar l'oposició. L'oposició de dretes, esclar, que també semblen integrar alguns barons del PSOE. Casado i Rivera reclamen sentit d'estat a Sánchez, però neguen l'essència mateixa de l'estat democràtic: el marge per al debat. Amb l'independentisme, mai. Ni parlar-ne.
Tot es resumeix a conquerir la Moncloa
Sánchez fa càlculs per continuar a la Moncloa. Sí, i tant. Casado i Rivera, també, però per arribar-hi. "No es pot vendre Espanya a canvi d'un plat de llenties per continuar a la Moncloa", afirmava aquest dimecres el president de Ciutadans per presentar la gravetat de la traïció del líder PSOE. Casado, hereu acreditat de l'aznarisme, posava al dia el conegut "váyase, señor González" amb la crida a fer "crear un front cívic ampli" per aconseguir destronar Sánchez. Avui ja s'ha verbalitzat el frame de la moció de censura. La dreta ha buscat des del primer dia instal·lar la idea que el dirigent socialista és ostatge de l'independentisme, dòcil i humiliat. Hi torna just quan el Suprem s'engalana per atendre el judici més rellevant de la tendra democràcia espanyola. La idea ven, perquè té compradors.
La via del mig de Sánchez mai s'ha aproximat a la de Zapatero, però un i l'altre pateixen o han patit el mateix: la utilització de Catalunya per part dels adversaris que llauren el camí cap al poder. La tamborinada política per la figura del relator és l'actualització 2.0 de la campanya contra l'Estatut. Ara són Casado i Rivera, abans ho va ser Mariano Rajoy. La setmana passada va fer 13 anys que el PP de Rajoy va començar la recollida de firmes contra l'Estatut. Es demanaven firmes per exigir a Zapatero que la reforma estatutària se sotmetés a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l'Estat. Rajoy va esgarrapar més de quatre milions de signatures. La campanya no tenia límit temporal ni es va sotmetre a cap procés de validació per part d'organismes judicials -algunes firmes eren anònimes-, però Rajoy va aconseguir el que es proposava: va arribar a la Moncloa.
La política que ens toca de ben a prop -la catalana i l'espanyola- s'ha polaritzat. Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia recentment que la polarització genera "una esfera pública esquerdada, inestabilitat electoral i un estat permanent d'insatisfacció ciutadana" que debilita el sistema polític, per bé que "no afecta en última instància les relacions de poder establertes". La base del model econòmic no varia; "es polaritza l'escuma política", raonava el sociòleg i filòsof. El Madrid del poder persegueix estabilitzar el mateix amb Sánchez que el que pretenia quan manava Rajoy. Aquesta és la força del que sosté l'Estat. Però l'escuma política anuncia maregassa i Catalunya sempre en surt esquitxada.
La manifestació (preventiva) que es prepara per diumenge a la capital espanyola contra el "xantatge" de l'independentisme -de tant com s'assemblen, Pablo Casado i Albert Rivera l'han convocada de forma simultània- és una demostració de l'ofec de la política a l'Estat. Des de la perspectiva de l'independentisme, Sánchez no ha fet res per resoldre el conflicte. I, certament, en les qüestions troncals del plet català, el president espanyol s'ha ancorat en l'immobilisme: els líders del procés continuen a la presó, les acusacions del judici són les mateixes que quan el PP designava el fiscal general de l'Estat i el referèndum d'autodeterminació és, més que mai, una quimera.
Casado i Rivera reclamen sentit d'estat a Sánchez, però neguen l'essència mateixa de l'estat democràtic: el marge per al debat
Sánchez ha fet gestos i ha canviat el to, això sí. Però simplement això ja és suficient per enervar l'oposició. L'oposició de dretes, esclar, que també semblen integrar alguns barons del PSOE. Casado i Rivera reclamen sentit d'estat a Sánchez, però neguen l'essència mateixa de l'estat democràtic: el marge per al debat. Amb l'independentisme, mai. Ni parlar-ne.
Tot es resumeix a conquerir la Moncloa
Sánchez fa càlculs per continuar a la Moncloa. Sí, i tant. Casado i Rivera, també, però per arribar-hi. "No es pot vendre Espanya a canvi d'un plat de llenties per continuar a la Moncloa", afirmava aquest dimecres el president de Ciutadans per presentar la gravetat de la traïció del líder PSOE. Casado, hereu acreditat de l'aznarisme, posava al dia el conegut "váyase, señor González" amb la crida a fer "crear un front cívic ampli" per aconseguir destronar Sánchez. Avui ja s'ha verbalitzat el frame de la moció de censura. La dreta ha buscat des del primer dia instal·lar la idea que el dirigent socialista és ostatge de l'independentisme, dòcil i humiliat. Hi torna just quan el Suprem s'engalana per atendre el judici més rellevant de la tendra democràcia espanyola. La idea ven, perquè té compradors.
La setmana passada va fer 13 anys que el PP de Rajoy va començar la recollida de firmes contra l'Estatut: en va esgarrapar quatre milions i va aconseguir arribar a la Moncloa
La via del mig de Sánchez mai s'ha aproximat a la de Zapatero, però un i l'altre pateixen o han patit el mateix: la utilització de Catalunya per part dels adversaris que llauren el camí cap al poder. La tamborinada política per la figura del relator és l'actualització 2.0 de la campanya contra l'Estatut. Ara són Casado i Rivera, abans ho va ser Mariano Rajoy. La setmana passada va fer 13 anys que el PP de Rajoy va començar la recollida de firmes contra l'Estatut. Es demanaven firmes per exigir a Zapatero que la reforma estatutària se sotmetés a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l'Estat. Rajoy va esgarrapar més de quatre milions de signatures. La campanya no tenia límit temporal ni es va sotmetre a cap procés de validació per part d'organismes judicials -algunes firmes eren anònimes-, però Rajoy va aconseguir el que es proposava: va arribar a la Moncloa.
La política que ens toca de ben a prop -la catalana i l'espanyola- s'ha polaritzat. Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia recentment que la polarització genera "una esfera pública esquerdada, inestabilitat electoral i un estat permanent d'insatisfacció ciutadana" que debilita el sistema polític, per bé que "no afecta en última instància les relacions de poder establertes". La base del model econòmic no varia; "es polaritza l'escuma política", raonava el sociòleg i filòsof. El Madrid del poder persegueix estabilitzar el mateix amb Sánchez que el que pretenia quan manava Rajoy. Aquesta és la força del que sosté l'Estat. Però l'escuma política anuncia maregassa i Catalunya sempre en surt esquitxada.