Arriba una edat en què quan et connectes a Youtube, et surten anuncis de testos d'embaràs. Resulta que ja ets estadísticament una dona fèrtil amb un únic focus a la vida: engendrar criatures. I això no només ho creuen els especialistes en marketing digital que t'han definit (ara ja no ets ni una persona, ara ets un target), també ho creu un gruix molt fort de la societat. De persones disposades a recordar-te què has de fer a la vida, amb preguntes poc pertinents.
I quina ràbia que fan, aquestes preguntes impertinents, oi? Si no tens parella, has d'aguantar estoicament com t'etziben el clàssic "espavila, que se't passarà l'arròs". Sempre he pensat que és una frase d'un mal gust immens. Com si no poguessis ser pare o mare soltera, com si haguessis de desitjar ser pare sí o sí. Com si fos la seva vida, i no la teva, la que s'està covant.
Quan els sembla que tens una parella estable, la pregunta estrella és sempre la mateixa: "i les criatures, per quan?". Que una persona de confiança et pregunti si teniu ganes de tenir criatures o si l'esteu buscant, en un entorn proper, no és un problema. Sobretot, si tens ganes de donar-li resposta i parlar-ne tranquil·lament. Quan et ve de gust, com et ve de gust, i amb qui et ve de gust. En espais de confiança i complicitat.
El problema són els comentaris de persones que no són properes, i que es pensen que poden anar llançant aquestes preguntes bomba, com qui et demana "quina hora és?" a la parada de l'autobús. De veritat que estan disposats a escoltar les respostes? Perquè n'hi ha de ben reals, que segurament els deixarien en blanc.
És algú prou proper per explicar-li que acabes de patir un avortament? Algú amb prou confiança per dir-li que no voleu tenir fills sense que comenci a jutjar-vos? Algú preparat per acompanyar-te en el difícil procés de voler tenir fills i no aconseguir quedar-se embarassada? Algú disposat a eixugar-te les llàgrimes quan li expliquis que no esteu en un bon moment com a parella? Doncs si no estàs preparat per sentir qualsevol d'aquestes respostes, no preguntis.
Són preguntes inadequades perquè són decisions vitals íntimes, de les que no n'han de fer res. A més, és un tema tan delicat que sovint les coses no passen com un voldria o les havia planificat. No és anecdòtica la xifra de persones que no s'hi queden o que estan batallant amb un procés in vitro per fer-ho. Hi ha qui no en vol tenir i està fart de donar explicacions i de rebre pressions. Hi ha qui... El que sigui i com sigui, però coses privades que només importen a un mateix, i si la persona ho vol, als seus estimats més propers.
I la parelleta, per quan?
Quan has parit la primera criatura creus que la cosa frenarà, perquè ja has complert amb les expectatives socials. Però la il·lusió es desfà molt ràpidament. Perquè tu no ho saps, però està escrit que has d'anar a buscar la parelleta. I que ho has de fer de pressa, perquè es portin poc temps. I tothom t'ha d'aconsellar quan és el millor moment, i dir-te que espavilis, que ara que ja has engegat, ja no tens poder per decidir quan fareu créixer la família (sí és que la voleu fer créixer). Tothom sap, menys tu, quan heu d'anar a buscar la segona fera ferotge.
I ai l'as! Quan ja tens dues criatures, la història canvia completament. El tercer fill (i posteriors) sembla que només puguin ser fruit d'un error estratègic que heu decidit afrontar, o una decisió d'una família de l'Opus.
La meva mare sempre recorda com, quan anunciava el tercer embaràs (el que em va portar a mi!), hi havia gent que en lloc de felicitar-la amb alegria, feia cara de donar-li el condol. Ella corria a assegurar-los que era un tercer fill volgut, i no un error tàctic. Com si hagués de donar explicacions de la seva planificació familiar. Així que jo, la petita de tres, sóc la rara avis d'una família que va decidir tenir tres criatures ara fa més de 30 anys. I quina alegria que em volguessin... sempre m'ha agradat, ser la petita de tres.