31
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
12:43h
En un Filiprim de fa uns mesos ja us vaig parlar del fabulós compte de Twitter "Arxiu TV3 i Catalunya Ràdio". És una mina, una descoberta constant, un privilegi. No m'estendré sobre aquest particular però val la pena recalcar quina joia és l'arxiu històric de la televisió i la ràdio pública catalanes. I dimarts vaig topar amb l'enèsima prova vivent. Vivent sí, vivent perquè encara que faci molts anys –trenta-cinc, vint-i-set, quinze, onze...- d'allò que publiquen a Twitter, d'allò que rescaten de l'oblit, de sobte és com un rejoveniment el que t'assalta. Fixeu-vos si no amb el vídeo que van recuperar dimarts: l'entrevista que l'Àngel Casas, al seu mític Àngel Casas Show,li va fer a J.V. Foix. Sí, el gran poeta, l'home de lletres, el savi de Sarrià, el de la pastisseria Foix, l'autor de Sol i de dol i L'estrella d'en Perris.
Impressionant descoberta, brutal, meravellosa. Una entrevista a una personalitat literària d'abast mundial a la televisió, en un programa que era un espectacle, que barrejava actuacions musicals, entrevistes i números de strip-tease! En un programa de prime time, despreocupat, divertit i alhora profundament culte. Foix, amb uns esplèndids noranta-tres anys, reflexionava amb Casas sobre l'escriptura, el pensament, la creació i la manera de ser i d'estar en aquest món. També sobre la coneixença de Dalí, sobre les seves lectures i la importància de la formació. I al final, un poema! Em vaig entusiasmar en descobrir aquesta porció televisiva que no arriba al quart d'hora però que és una autèntica joia.
Quin temps aquell! Quin temps de llibertat televisiva, quin temps d'inexistent correcció política, quin temps de no mirar prim, d'entaforar als morros de l'audiència un poeta majestuós sense preguntar-se si li interessaria, si venia a tomb d'això o d'allò, si faria prou audiència. I també és un es planteja què devia pensar Foix quan li van proposar aparèixer a l'Àngel Casas Show! Un dia li preguntaré a l'Àngel Casas com va anar aquella entrevista. Té tanta memòria i li agrada tant bussejar-hi que segur que m'explica coses divertides. Diuen els que el van conèixer que el poeta tenia un sentit de l'humor important. Em fascina aquella mítica foto seva al bar Universal del carrer Marià Cubí en una festa de Quaderns Crema, al costat de Jaume Vallcorba, agafant el micròfon i declamant amb llibertat. I em fascinen les històries d'aquells que afirmen veure'l passejar per Sarrià en els seus temps ja d'avançada vellesa i entrar al seu Foix del carrer Major. Com m'agradaria haver-me'l trobat pel carrer algun dia i poder dir "Jo vaig veure Foix entrant a Foix!".
I em ve al cap el text que Raül Garrigasait ha escrit sobre Foix al llibre Tot un honor, que Òmnium i Galàxia Guttenberg han editat per a celebrar el cinquantè aniversari del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: "Pot vagarejar per fosques solituds com un pària, anhelar el poder d'un emperador, ser un jove que celebra l'esport i els cotxes, exaltar Déu amb submissió devota". I encara més: "En l'obra de Foix hi queda expressada com en ben poques la desorientació de l'individu contemporani, perdut entre els signes que fa servir per explicar-se les coses i per donar-se una identitat a si mateix, però també capaç de meravellar-se davant el misteri inexhaurible del món". Fantàstic text i fantàstic llibre, que et permet, per exemple llegir les clares paraules de Blanca Llum Vidal sobre Salvador Espriu, les de Xavier Antich sobre Josep Maria Espinàs, les de Marina Garcés sobre el seu avi Tomàs i les de Sergi Pàmies sobre les de la seva mare Teresa.
És un llibre commemoratiu, sí, però també és un llibre que conté històries petites, detalls mínims que és bonic poder desxifrar. I imaginar tot seguit com devia ser aquella nit de mitjans dels anys 80 amb Foix a l'Estudio 54 del Paral·lel –allà s'enregistrava cada setmana l'Àngel Casas Show- i imaginar si se'n va anar a dormir tard. Si se'm permet el fàcil joc de paraules, si hi va veure clar.
#Taldiacomavui de 1893 va néixer J. V. Foix, poeta, periodista i assagista. El recordem amb aquesta conversa a l’”Àngel Casas Show”, on explica com va aprendre el català i el que es va empescar per fomentar-ne l’interès entre els companys d’escolahttps://t.co/afh9jK4mvPpic.twitter.com/ArHEtDkIL1
— Arxiu TV3 CatRàdio (@ArxiuTV3CR) 28 de gener de 2019
Impressionant descoberta, brutal, meravellosa. Una entrevista a una personalitat literària d'abast mundial a la televisió, en un programa que era un espectacle, que barrejava actuacions musicals, entrevistes i números de strip-tease! En un programa de prime time, despreocupat, divertit i alhora profundament culte. Foix, amb uns esplèndids noranta-tres anys, reflexionava amb Casas sobre l'escriptura, el pensament, la creació i la manera de ser i d'estar en aquest món. També sobre la coneixença de Dalí, sobre les seves lectures i la importància de la formació. I al final, un poema! Em vaig entusiasmar en descobrir aquesta porció televisiva que no arriba al quart d'hora però que és una autèntica joia.
Quin temps aquell! Quin temps de llibertat televisiva, quin temps d'inexistent correcció política, quin temps de no mirar prim, d'entaforar als morros de l'audiència un poeta majestuós sense preguntar-se si li interessaria
Quin temps aquell! Quin temps de llibertat televisiva, quin temps d'inexistent correcció política, quin temps de no mirar prim, d'entaforar als morros de l'audiència un poeta majestuós sense preguntar-se si li interessaria, si venia a tomb d'això o d'allò, si faria prou audiència. I també és un es planteja què devia pensar Foix quan li van proposar aparèixer a l'Àngel Casas Show! Un dia li preguntaré a l'Àngel Casas com va anar aquella entrevista. Té tanta memòria i li agrada tant bussejar-hi que segur que m'explica coses divertides. Diuen els que el van conèixer que el poeta tenia un sentit de l'humor important. Em fascina aquella mítica foto seva al bar Universal del carrer Marià Cubí en una festa de Quaderns Crema, al costat de Jaume Vallcorba, agafant el micròfon i declamant amb llibertat. I em fascinen les històries d'aquells que afirmen veure'l passejar per Sarrià en els seus temps ja d'avançada vellesa i entrar al seu Foix del carrer Major. Com m'agradaria haver-me'l trobat pel carrer algun dia i poder dir "Jo vaig veure Foix entrant a Foix!".
I em ve al cap el text que Raül Garrigasait ha escrit sobre Foix al llibre Tot un honor, que Òmnium i Galàxia Guttenberg han editat per a celebrar el cinquantè aniversari del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes: "Pot vagarejar per fosques solituds com un pària, anhelar el poder d'un emperador, ser un jove que celebra l'esport i els cotxes, exaltar Déu amb submissió devota". I encara més: "En l'obra de Foix hi queda expressada com en ben poques la desorientació de l'individu contemporani, perdut entre els signes que fa servir per explicar-se les coses i per donar-se una identitat a si mateix, però també capaç de meravellar-se davant el misteri inexhaurible del món". Fantàstic text i fantàstic llibre, que et permet, per exemple llegir les clares paraules de Blanca Llum Vidal sobre Salvador Espriu, les de Xavier Antich sobre Josep Maria Espinàs, les de Marina Garcés sobre el seu avi Tomàs i les de Sergi Pàmies sobre les de la seva mare Teresa.
És un llibre commemoratiu, sí, però també és un llibre que conté històries petites, detalls mínims que és bonic poder desxifrar. I imaginar tot seguit com devia ser aquella nit de mitjans dels anys 80 amb Foix a l'Estudio 54 del Paral·lel –allà s'enregistrava cada setmana l'Àngel Casas Show- i imaginar si se'n va anar a dormir tard. Si se'm permet el fàcil joc de paraules, si hi va veure clar.
La portada de «Tot un honor» (Òmnium) Foto: Òmnium