29
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
16:00h
Sobre el cas del nen Julen no hi ha res a dir, per tant potser em podria estalviar aquest article. Hi ha però algunes consideracions generals que potser ve a to formular i que són fotocòpies de les consideracions generals que segurament he escrit abans a tomb d'altres successos luctuosos esdevinguts.
He volgut deixar passar dos o tres dies abans d'escriure res. Per què? Perquè abans tot el que hauria dit s'hauria referit a les praxis vomitives d'Antena 3 i Telecinco. A Ana Rosa pregant perquè algú més caigui dins d'un pou i poder fer com més programes especials millor. Perquè parlar i aixecar acte de les llardoses consideracions d'Emma García –"Hoy es un dia triste para todos. Especialmente para la familia de Julen"- no és sinó parlar de porqueria i de gent que s'enfarina amb ella.
I per què dic que sobre el cas de Julen no hi ha res a dir? Doncs perquè és literalment així. Res a dir més que certificar que els equips de rescat van trobar finalment el seu cos sense vida. Punt i final. Res més. Si de cas, ampliar la informació amb la causa final de la mort, la investigació i la depuració de responsabilitats si s'escauen. Punt i final, ara sí. Res més, cap connexió en directe innecessària, cap reconstrucció dels fets, cap entrevista a un amic d'un conegut d'un familiar llunyà. Tot això és merda.
Això vol dir que el periodisme ha de desertar? Inhibir-se? No, ni molt menys. Casos tan tristos com aquest es poden explicar bé. Amb esperit periodístic, amb respecte, amb discreció, amb capacitat humana, amb mirada professional i serena. El periodista n'és capaç. És possible fer-ho. Però no li demanem capacitat periodística a persones i emissores que no saben què significa aquesta paraula ni ho han sabut mai. Els programes matinals de les televisions privades haurien de tenir prohibida l'entrada a Totalan: "Vostès fora d'aquí, que són brossa". És una actitud poc políticament correcta, és veritat. Potser massa radical però arribats a aquest punt, per què no posar-la en pràctica?
Ahir a El món a RAC1 vam tenir una conversa molt interessant al respecte. Jordi Basté va fer una pregunta pertinent: "Si el succés hagués passat a Catalunya com l'hauria cobert TV3?". Personalment ho tinc bastant clar: amb respecte, amb un to substancialment diferent al de Telecinco i Antena 3, dedicant-li minuts, i tant que sí, però els justos i necessaris. Sense safareig, sense testimonis absurds, sense rànquings, sense comptes enrere –"a dos metros de Julen, a un metro, a medio metro..."- sense perdre de vista la humanitat.
No imagino ni borratxo Els Matins de la Lídia Heredia explotant el morbo, remenant el fang, convidant carnissers diplomats com els que col·laboren a Espejo Público i amb la tal Ana Rosa. No es tracta de res especialment relatiu amb la manera de fer catalana respecte a la manera de fer espanyola. Es tracta de la manera de fer d'una televisió que és catalana, que s'equivoca amb coses però que manté un estàndard de qualitat elevat, un nivell d'exigència informativa també elevat.
Cal afegir de seguida que la distinció entre mitjans públics i mitjans privats és pertinent en casos com aquest. I ja posats, també és pertinent posar en valor la nova etapa que està vivint Televisió Espanyola i que bé mereix un article per ella sola. Tots aquells que, per exemple, sostenen que els informatius són iguals ara que quan hi havia el PP, o bé no miren TVE o són uns mentiders compulsius. La mirada sobre el cas Julen que ha projectat la pública estatal ha sigut també respectuosa. En el passat recent a programes com aquell disbarat que presentava Javier Cárdenas segur que hi haurien sucat pa tan com haguessin pogut.
La TVE d'avui amb la TVE d'abans de la moció de censura no es pot ni comparar i és de justícia explicar-ho alt i clar.
He volgut deixar passar dos o tres dies abans d'escriure res. Per què? Perquè abans tot el que hauria dit s'hauria referit a les praxis vomitives d'Antena 3 i Telecinco. A Ana Rosa pregant perquè algú més caigui dins d'un pou i poder fer com més programes especials millor. Perquè parlar i aixecar acte de les llardoses consideracions d'Emma García –"Hoy es un dia triste para todos. Especialmente para la familia de Julen"- no és sinó parlar de porqueria i de gent que s'enfarina amb ella.
I per què dic que sobre el cas de Julen no hi ha res a dir? Doncs perquè és literalment així. Res a dir més que certificar que els equips de rescat van trobar finalment el seu cos sense vida. Punt i final. Res més. Si de cas, ampliar la informació amb la causa final de la mort, la investigació i la depuració de responsabilitats si s'escauen. Punt i final, ara sí. Res més, cap connexió en directe innecessària, cap reconstrucció dels fets, cap entrevista a un amic d'un conegut d'un familiar llunyà. Tot això és merda.
Això vol dir que el periodisme ha de desertar? Inhibir-se? No, ni molt menys. Casos tan tristos com aquest es poden explicar bé. Amb esperit periodístic, amb respecte, amb discreció, amb capacitat humana, amb mirada professional i serena. El periodista n'és capaç. És possible fer-ho. Però no li demanem capacitat periodística a persones i emissores que no saben què significa aquesta paraula ni ho han sabut mai. Els programes matinals de les televisions privades haurien de tenir prohibida l'entrada a Totalan: "Vostès fora d'aquí, que són brossa". És una actitud poc políticament correcta, és veritat. Potser massa radical però arribats a aquest punt, per què no posar-la en pràctica?
Ahir a El món a RAC1 vam tenir una conversa molt interessant al respecte. Jordi Basté va fer una pregunta pertinent: "Si el succés hagués passat a Catalunya com l'hauria cobert TV3?". Personalment ho tinc bastant clar: amb respecte, amb un to substancialment diferent al de Telecinco i Antena 3, dedicant-li minuts, i tant que sí, però els justos i necessaris. Sense safareig, sense testimonis absurds, sense rànquings, sense comptes enrere –"a dos metros de Julen, a un metro, a medio metro..."- sense perdre de vista la humanitat.
No imagino ni borratxo Els Matins de la Lídia Heredia explotant el morbo, remenant el fang, convidant carnissers diplomats com els que col·laboren a Espejo Público i amb la tal Ana Rosa. No es tracta de res especialment relatiu amb la manera de fer catalana respecte a la manera de fer espanyola. Es tracta de la manera de fer d'una televisió que és catalana, que s'equivoca amb coses però que manté un estàndard de qualitat elevat, un nivell d'exigència informativa també elevat.
Cal afegir de seguida que la distinció entre mitjans públics i mitjans privats és pertinent en casos com aquest. I ja posats, també és pertinent posar en valor la nova etapa que està vivint Televisió Espanyola i que bé mereix un article per ella sola. Tots aquells que, per exemple, sostenen que els informatius són iguals ara que quan hi havia el PP, o bé no miren TVE o són uns mentiders compulsius. La mirada sobre el cas Julen que ha projectat la pública estatal ha sigut també respectuosa. En el passat recent a programes com aquell disbarat que presentava Javier Cárdenas segur que hi haurien sucat pa tan com haguessin pogut.
La TVE d'avui amb la TVE d'abans de la moció de censura no es pot ni comparar i és de justícia explicar-ho alt i clar.