Entrevista

Joan Manuel Tresserras: «El procés ha de ser capaç de convèncer votants de Ciutadans»

L'exconseller de Cultura publica "Obertura republicana", escrit a quatre mans amb Enric Marín, el qual assegura que hi ha dues "ficcions" que no funcionaran: "L'unilateralisme de l'Estat i el nostre"

per Pep Martí, Barcelona, 27 de gener de 2019 a les 16:00 |
Enric Marín i Joan Manuel Tresserras. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de gener de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Saber què cal fer elimina la por". Aquesta és una frase de Rosa Parks, la mítica activista contra el segregacionisme als Estats Units, que Enric Marín i Joan Manuel Tresserras,  professors del departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB, citen en el llibre que acaben de publicar, Obertura republicana. Catalunya, després del nacionalisme (Pòrtic).

Marín -exsecretari de Comunicació del Govern i expresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)- i Tresserras -exconseller de Cultura i president de la Fundació Irla- defensen la República com a terreny inclusiu en el qual la nació es va construint al llarg del temps, sense que ningú pugui imposar una visió rígida d'identitat. En aquesta conversa, analitzen la situació política, però revisen també capítols d'un passat que, segons ells, no té res de dissortat.


 - En la presentació, diuen que Obertura republicana és un pamflet, a la manera de Joan Fuster. Què volen explicar?

- E.M.: És una manera de treure-li transcendència perquè nosaltres som acadèmics i aquest és un escrit d'intervenció pública. El nostre ofici traspua constantment, però no és un llibre acadèmic.

- Citen una frase de la Rosa Parks: "Saber què cal fer elimina la por". Què ha de fer el sobiranisme?

- J.M.T.: Ha d'acabar de prendre consciència del moment en què estem, una cosa que va saber fer després de la sentència del Tribunal Constitucional, i ha de plantejar-se altra vegada com s'aconsegueix la majoria suficient i incontestable, reconeguda internacionalment. Bàsicament, és el principi de realitat i persistir en els principis inspiradors: construir la República des d'una majoria social i de manera democràtica i no violenta.


Enric Marín: "Fins que no siguem conscients que estem en una guerra de posicions, anirem perduts"

- E.M.: En el llibre hi ha una idea que és de Gramsci. Fins al 2017, vam actuar com si això fos una guerra de moviments i, en realitat, estem en una guerra de posicions. Fins que no siguem conscients d'això, anirem perduts.

- J.M.T.: Durant la Primera Guerra Mundial, hi ha grans moviments de tropes pel continent. Es planten les trinxeres i s'estabilitzen els fronts. És la guerra de posicions. Acumular forces era decisiu. I hem entrat en aquesta fase.

- El gruix del sobiranisme està preparat per entomar això?

- E.M.: A mesura que passa el temps, assumir d'una forma realista on som i amb quines forces comptem és el més necessari. Hi ha dues ficcions que no funcionaran: l'unilateralisme de l'Estat i el nostre l'unilateralisme. La sortida serà multilateral i amb mediacions.  

- J.M.T.: De fet, l'opció de l'independentisme, tret de grups minoritaris, sempre ha estat buscar un acord. Qui força l'independentisme a sortides unilaterals és l'Estat.

- E.M.: L'unilateralisme l'imposa l'Estat en dos moments: quan trenquen el pacte constitucional el 2010 i quan es neguen a permetre el referèndum i a donar-hi valor polític. No hem de reivindicar el que ens han imposat els altres.   
 

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, fotografiats durant l'entrevista. Foto: Adrià Costa


- Assenyalen els errors comesos per l'Estat, però també els del sobiranisme. Segons vostès, han estat menystenir la força de l'Estat i confondre els temps.

- E.M.: L'Estat comet un gran error quan el 2010 trenca el pacte constitucional a Catalunya. A partir d'aquí, el sobiranisme en comet, també. No considera de manera adequada la determinació repressiva de l'Estat.

- Això no va ser una ingenuïtat imperdonable?

- J.M.T.: És complex perquè una part de les coses que crèiem que l'Estat no faria era perquè comptàvem que Europa no ho permetria. Europa té la màniga molt ampla. Hi ha uns límits que Europa pot posar, però de manera discreta. Però sense la UE hagués estat molt pitjor. No haguessin convocat les eleccions pel desembre.

- E.M.: Nosaltres esperàvem més d'Europa, però sort d'Europa.

- El procés ha despertat el nacionalisme espanyol?

- J.M.T.: Això ho afirmen persones que han contribuït a alimentar-lo. El que hi ha és un franquisme latent que es refugia inicialment a Alianza Popular i després al PP. Amb Aznar, a través de la FAES, actualitzen el discurs franquista d'Espanya. El nacionalisme espanyol es rearma a partir de la majoria absoluta d'Aznar.

- E.M.: La majoria dels independentistes actuals són gent que fins fa només deu anys creien que era possible una convivència en aquest Estat. I ha estat el nacionalisme espanyol qui els ha expulsat.
 

Joan Manuel Tresserras: "Et pots sentir espanyol i estar interessat en què Catalunya sigui independent". Foto: Adrià Costa


- Fins a quin punt l'aparició de Vox i la possibilitat que qualli una triple aliança de dretes, amb forta presència de l'extrema dreta, obliga el sobiranisme a revisar estratègies?

- J.M.T.: El problema polític del sobiranisme no és tenir tant en contra aquest epifenomen que és Vox, sinó plantejar com un moviment tan potent com el republicanisme no és capaç de valorar prou que hi ha una gent que viu a Catalunya que no se sent interpel·lada pel procés. I quan l'Estat utilitza tota la seva força, quan fixen unes eleccions a mida, hi ha molt bona gent que pot acabar votant Ciutadans. I nosaltres, molta d'aquesta gent la volem i la necessitem per ser majoria. Hem de reconèixer que un dels límits per l'èxit del procés és no haver estat capaços d'atreure aquesta gent. El procés ha de ser capaç de convèncer votants de Ciutadans.   

- E.M.: Nosaltres estem definint les bases d'una identitat compartida. No estem dient: "Com que vostè és espanyol, no pot ser català". Compartim un projecte comú.

Joan Manuel Tresserras: "La idea de la República és que Catalunya continuï sent sempre un país en construcció"

- J.M.T.: Tu et pots sentir espanyol i estar objectivament interessat en què Catalunya sigui independent, i que els teus fills i nets puguin tenir ordinadors a l'escola com tenen a Extremadura. L'avantatge del projecte republicà és que no és identitari, la qual cosa no vol dir que no tingui identitat. La idea de la república és que Catalunya continuï sent sempre un país en construcció. Mai hi haurà una generació o un grup que es pugui atribuir la potestat de definir de manera definitiva la nació per sempre més.  

- Es refereixen al marc mental hegemònic de la FAES en el pensament polític espanyol. Com s'explica la feblesa d'un pensament alternatiu més liberal o fins i tot d'un nacionalisme espanyol més convivencial, més azañista?

- J.M.T.: Hi ha una anècdota il·lustrativa d'això. Quan es va presentar el projecte d'Estatut del 2006 al Congrés, Òmnium va aplegar un grup de representants de la societat civil per acompanyar els diputats catalans. Es va habilitar un espai al Círculo de Bellas Artes on ens havíem de trobar amb el món intel·lectual espanyol. Vam arribar allí i crec que només hi van anar Paco Ibáñez i Santiago Carrillo...

- El sobiranisme ha mostrat alguna mancança a l'hora d'explicar-se fora?

- J.M.T.: Crec que hi ha complicitats amb Catalunya a Espanya, però mostrar-se còmplice allí és poc agraït. Potser no hem estimulat prou els vincles, però realment ha costat molt visualitzar els suports. Ara, també és cert que els demòcrates d'esquerres a Espanya tenen un problema.
 

Enric Marín: "Hem d'aprofitar el fenomen Vox per oferir una imatge encara més dialogant". Foto: Adrià Costa


- E.M.: Jo vaig col·laborar amb el tripartit. Sempre havia pensat que, després del pujolisme, quan governessin les esquerres, amb un projecte potser menys identitari, trobaríem més complicitats a Madrid. I la meva sorpresa va ser que fou el contrari. Estaven més espantats amb Pasqual Maragall que amb Jordi Pujol. Vaig entendre que, després de l'aznarisme, qui va tenir la possibilitat de fer un discurs alternatiu a Espanya, i ho va intentar, va ser Rodríguez Zapatero. Va ser un fracàs rotund i va acabar replegant-se. És més, sempre va creure que va perdre el govern per culpa dels catalans, i també per la crisi. L'altre moment ha estat amb Podem, que a Catalunya se'ls va menystenir d'entrada, cosa que em sembla un error. Cada vegada que hi ha forces democràtiques a Espanya que són capaces de repensar la idea d'Espanya, les hem d'aplaudir. Per poder dialogar i negociar. Però hem de reconèixer que Podem ha perdut força.

- I el fenomen Vox com s'ha d'entomar?

- E.M.: L'hem de saber aprofitar, també de cara a l'opinió pública internacional, per oferir una imatge encara més dialogant. Ells no han tingut problema per dir que nosaltres som nazis. Ens convé que quedi clar que si Pedro Sánchez finalment fracassa, no serà per culpa nostra. Serà perquè els barons del PSOE li fan el llit o per una dreta duríssima. Ha de quedar clar que som part de la solució, aquí i allà.

- Som en vigílies del judici de l'1-O. Aquest moment, per la càrrega d'emotivitat que comporta, pot dificultar la consolidació d'estratègies fredes d'actuació?

- J.M.T.: Crec que les mateixes víctimes del judici seran les que marcaran la resposta. El seu lideratge conjunt és prou clar i evident. Estem parlant d'ERC, del PDECat, d'Òmnium.

- E.M.: La serena indignació dels processats marcarà el registre de la resposta popular. Ningú té dret a anar més enllà del que vagin els propis represaliats. Contra la idea del suflé, el que diem al llibre és que el procés d'empoderament català comença els anys seixanta. En ple franquisme es comença a posar en marxa entitats i projectes des d'Òmnium a Serra d'Or, la Nova Cançó i Edicions 62. Això ens porta a l'Assemblea de Catalunya i al Congrés de Cultura Catalana. Després, durant vint anys, el pujolisme manté un impàs amb l'Estat que s'acaba amb Aznar, que coincideix amb la globalització. El sobiranisme és una resposta a l'esgotament de l'estat autonòmic i a la globalització. Per això és un moviment tan democràtic, perquè és un procés d'empoderament de la societat.

Joan Manuel Tresserras: "L'independentisme és hegemònic perquè la burgesia ja no lidera el catalanisme"

- J.M.T.: Des dels anys noranta, l'independentisme es va construint, deixant de ser marginal. Amb un discurs inclusiu -i en això hi va tenir un paper important Josep Lluís Carod-Rovira-, l'independentisme tranquil va créixer, mantenint-se com una força essencialment d'esquerres. Fins que amb el gir de Convergència i d'Artur Mas, l'independentisme es fa més transversal. Ara l'independentisme és hegemònic perquè ja no és la burgesia la que lidera el catalanisme. Mentre la burgesia el lidera, el catalanisme no és independentista. Quan són les classes mitjanes i les classes populars les que assumeixen la direcció del procés, el catalanisme es fa sobiranista.                 
 

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, autors d'"Obertura republicana". Foto: Adrià Costa


- En el llibre, revisen certa visió tràgica del passat nacional. Qüestionen la imatge de "poble dissortat".

- E.M.: Si contemplem la història des del punt de vista de les classes populars, el quadre històric que surt és complicat, amb un Estat en contra nostra. Però, al capdavall, la nostra és una història d'èxit. Som l'única comunitat nacional europea sense estat que en aquests moments està plantejant un projecte de futur des de la pròpia redefinició de nació. Una història dissortada és la dels bretons, des d'aquest punt de vista. Si mirem el passat des d'una òptica que no sigui la del poder, el Segle d'Or de Castella va ser un desastre i els segles XVI i XVII  són a Catalunya els del trànsit a la modernitat. Ho diuen Fontana i Eva Serra. Catalunya fa en aquests segles la revolució democràtica més important d'Europa al costat d'Holanda i Anglaterra.

Enric Marín: "Catalunya fa els segles XVI i XVII la revolució democràtica més important d'Europa junt amb Holanda i Anglaterra"

- I per què ha tingut tanta força el relat sobre la decadència?

- J.M.T.: Perquè la lògica dels historiadors és la lògica de l'Estat. Els triomfadors de la història d'Europa del segle XVII són figures com Cromwell, Richelieu i el comte-duc d'Olivares, que són els que dirigeixen els estats imperials. És la història dels reis.

- E.M.: Amb la Renaixença, al segle XIX, els dirigents són burgesos romàntics, incapaços de veure la cultura popular, que és la que dona continuïtat a Catalunya. Si no es valora la cultura popular, i la dels patricis no existeix, aleshores només hi ha decadència. El mateix himne de Catalunya és una mostra de la potència de la cultura popular. És un romanç popular i una cançó eròtica feta himne.     

- J.M.T.: Si només es valora la cultura de cort, en no haver-hi cort, no hi ha un referent potent culte en la pròpia llengua.

- E.M.: S'ha esmentat molt la referència que fa Cervantes a Barcelona a El Quixot. Però n'hi ha una altra més explícita, a Los trabajos de Persiles y Segismunda, on afirma que Catalunya és la nació més important del món. Això ho diu Cervantes, i no es diu això d'un país decadent.  
 

Enric Marín i Joan Manuel Tresserras en el transcurs de la conversa amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació