25
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
7:02h
Són dies estranys a Lledoners. Els presos ultimen amb els advocats l'arrencada del judici al Tribunal Suprem i atenen les últimes entrevistes abans del trasllat a Madrid, desplaçament que té capficat més d'un dirigent independentista. Alhora, a la presó també s'hi cou l'estratègia que desplegaran els partits d'aquí a les eleccions del mes de maig, municipals i europees. Són dies estranys, dèiem, i també decisius, perquè s'estan tancant serrells importants. Entre aquest divendres i dimarts, la Crida Nacional per la República i ERC fixaran el guió sobre el qual circularan els pròxims quatre mesos.
La Crida, el moviment polític impulsat per Carles Puigdemont i Jordi Sànchez -amb el suport de Quim Torra-, celebra dissabte el seu congrés fundacional. Sànchez serà ratificat com a president i compta amb Toni Morral com a secretari general, una tria de càrrecs que es completarà amb les decisions sobre la concurrència a les eleccions municipals i europees. A partir del cap de setmana, la Crida començarà a caminar formalment constituïda i capitalitzarà el missatge neoconvergent, a l'espera de l'encaix amb el PDECat. Mentrestant, ERC prepara per dimarts una conferència d'Oriol Junqueras -de format incert i escrita pel líder republicà a Lledoners- que serà el tret de sortida de la campanya del judici. Tot plegat, però, té regust de precampanya.
El judici i la precampanya, de fet, s'entrellaçaran. Els missatges al Suprem per denunciar la repressió i desmuntar les acusacions de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència conviuran amb la rivalitat electoral que mantindran les forces independentistes. La convivència de fronts no serà senzilla, tal com exposen en aquesta crònica Sara González i Oriol March.
I, mentrestant, el Govern necessita fer passos endavant. La Generalitat no ha renunciat a obrir vies de diàleg amb l'Estat -tot i les crítiques de l'ANC en forma de vídeo-, per molt que l'executiu de Pedro Sánchez hagi mostrat poca esma per atendre reclamacions troncals del sobiranisme, com l'exercici del dret a l'autodeterminació. Elsa Artadi i Pere Aragonès es reuniran aquest divendres a Barcelona amb la vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo. La taula de partits, una proposta sorgida en l'anterior trobada, centrarà la conversa.
El tramvia torna a escena... i prosperarà. Després de la vaga de taxis, el ple de Barcelona tornarà a debatre aquest divendres la proposta de connexió del tramvia per la Diagonal, recuperada pel govern d'Ada Colau després dels resultats del baròmetre municipal. I Colau aconseguirà que es validi el que l'oposició va tombar més enrere, això sí, amb modificacions substancials. ERC s'hi posicionarà finalment a favor -Ernest Maragall ha mantingut contactes amb l'alcaldessa i ha posat condicions vinculades a la coherència i viabilitat del projecte-, el PSC també ha anunciat el vot afirmatiu i s'espera el mateix de la CUP. Barcelona en Comú tindrà, doncs, els vots suficients per desencallar un dels projectes emblemàtics. I ja sabem que en precampanya no es desaprofita cap oportunitat per subratllar les victòries, per petites que siguin. El govern de Barcelona, però, té altres fronts oberts: els treballadors del metro han anunciat una vaga que coincidirà amb el Mobile World Congress.
Veneçuela, un cop d'estat (ideològic). Mentre Pedro Sánchez busca nedar i guardar la roba en la crisi de Veneçuela -va evitar un reconeixement explícit de Juan Guaidó però va reclamar unes eleccions-, el país viu les jornades de més incertesa dels darrers anys. És una evidència que Veneçuela viu una situació crítica -Nicolás Maduro no ha estat capaç d'aportar solucions per a una població que sobreviu-, però el moviment de Guaidó i els suports internacionals -començant pel de Trump- tampoc es poden catalogar de simple ingerència exterior. S'ha promogut un cop d'estat, que per força és ideològic, perquè de reserves de petroli i de règims amb dèficits democràtics també n'hi ha a l'Aràbia Saudita i no s'ha forçat un canvi a la presidència. Us recomano aquesta anàlisi de David Bollero al diari Público per aprofundir en l'escenari veneçolà. Precisament, sobre Veneçuela, el cas català i el vocabulari de la dreta espanyola, us proposo que llegiu l'opinió d'Oriol March.
Vist i llegit
Tots lluitem contra el pas del temps. El combat perdut contra l'envelliment condueix, en ocasions, a crisis de maduresa. Juan Luis Cebrián l'ha resolta casant-se amb Mihaela Mihalcia, 37 anys més jove que ell. La tercera esposa del fundador d'El País, ara còmodament jubilat de responsabilitats empresarials i editorials, és la protagonista d'un reportatge imperdible de Vanity Fair, en el qual Cebrián es presta a comparèixer. Observem el tòtem del periodisme espanyol agradablement reclinat al costat de Miki -així, contret, és el nom de pila que utilitza per referir-se a la seva parella- mentre ella fa voleiar la melena rossa. El reportatge, una mina de detalls, destil·la la felicitat de l'amor que s'entossudeix a obviar la diferència generacional, una felicitat descoberta en temps de pròrroga. Ens quedem amb les referències a Charles Bukowski -punt de partida de la relació, per força especial-, que la Zarzuela ja ha departit amb la parella i la mirada que té Cebrián sobre la tendresa de Mihalcia. Admira d'ella que no té "prejudicis i és molt autèntica". "Mai et dirà res diferent del que pensa", afegeix. No ens estranya que a Cebrián li sembli seductor. Ja sabem que el que ens resulta exòtic sedueix.
El nom propi
El Barça és l'equip més regular de l'última dècada -set dels últims deu títols de Lliga-, malgrat els canvis a la presidència del club, que han alimentat els debats sobre el respecte al model futbolístic. Aquesta setmana, el Barça ha pres dues decisions que constaten els viratges dels darrers anys en la política de fitxatges, a vegades erràtica i, d'altres, sorprenentment lúcida. La bona notícia és, sens dubte, la incorporació de Frenkie de Jong, la perla de l'Ajax. La sorpresa, per com d'estrambòtic és el recurs, l'arribada de Kevin Prince Boateng. Centrem-nos, però, en De Jong. És un migcampista fi, que s'ha creat en l'escola del joc posicional, amb motlle per jugar al Camp Nou i té tota una carrera per endavant. L'holandès és un fitxatge estratègic. Si en voleu saber més, no us perdeu aquesta anàlisi d'Àlex Delmàs i recupereu la conversa que Ricard Torquemada va mantenir amb Ronald Koeman, entrenador de De Jong a la selecció holandesa.
La frase de la setmana
"Molta gent som i ens sentim del PDECat". Això és el que afirmava aquest dijous Marta Pascal en un article a La Vanguardia, dos dies abans que la Crida Nacional per la República celebri el seu congrés fundacional. Pascal, per cert, no cita la Crida al text, però se li entén tot. Aquesta setmana ha fet mig any que la dirigent de l'espai neoconvergent va deixar de ser coordinadora general del PDECat, coincidint amb el congrés del partit, en què Puigdemont va demanar el seu cap i va imposar un canvi de rumb. L'expresident pretenia que el PDECat es diluís dins la Crida, però les negociacions s'han anat encallant, perquè el partit continua resistint-se a una dissolució que no atengui un capital polític al qual quadres del partit i alcaldes no volen renunciar camí de les municipals. "Els projectes polítics només són atractius si són clars", sosté Pascal per contraposar el PDECat a iniciatives més heterogènies.
Els imperdibles
Aquest dissabte farà 80 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, comandades pel general Juan Yagüe, una escena va certificar la caiguda de Catalunya i la liquidació definitiva de la República. A NacióDigital ens agrada fer memòria amb esperit crític. Per això us hem preparat un especial -que inclourà que la nostra portada es visualitzi en blanc i negre- per recordar l'efemèride. Barcelona no se'n va recuperar del tot fins força més enllà de la Transició. L'esperit olímpic va resultar oxigenador. Avui i demà no us perdeu les peces que us han preparat Pep Martí, Andreu Merino i Dani Cortijo, que han pres perspectiva per recordar els fets i radiografiar la petjada visible del franquisme. Han passat 80 anys, però el rastre de la dictadura perviu a la capital catalana.
Cada divendres també us detallem les recomanacions d'Arnau Urgell per aprofitar el cap de setmana i la secció de sèries de Víctor Rodrigo, perquè trieu si us convé més programar una sortida o gaudir d'una tarda de sofà. Entre els imperdibles d'oci i cultura destaquen el Barnasants 2019 -festival de cançó d'autor que torna a tenir un cartell de luxe- i el BCNegra, el certamen de novel·la negra més important del país. Bon cap de setmana!
La Crida, el moviment polític impulsat per Carles Puigdemont i Jordi Sànchez -amb el suport de Quim Torra-, celebra dissabte el seu congrés fundacional. Sànchez serà ratificat com a president i compta amb Toni Morral com a secretari general, una tria de càrrecs que es completarà amb les decisions sobre la concurrència a les eleccions municipals i europees. A partir del cap de setmana, la Crida començarà a caminar formalment constituïda i capitalitzarà el missatge neoconvergent, a l'espera de l'encaix amb el PDECat. Mentrestant, ERC prepara per dimarts una conferència d'Oriol Junqueras -de format incert i escrita pel líder republicà a Lledoners- que serà el tret de sortida de la campanya del judici. Tot plegat, però, té regust de precampanya.
El judici i la precampanya, de fet, s'entrellaçaran. Els missatges al Suprem per denunciar la repressió i desmuntar les acusacions de rebel·lió, sedició, malversació i desobediència conviuran amb la rivalitat electoral que mantindran les forces independentistes. La convivència de fronts no serà senzilla, tal com exposen en aquesta crònica Sara González i Oriol March.
I, mentrestant, el Govern necessita fer passos endavant. La Generalitat no ha renunciat a obrir vies de diàleg amb l'Estat -tot i les crítiques de l'ANC en forma de vídeo-, per molt que l'executiu de Pedro Sánchez hagi mostrat poca esma per atendre reclamacions troncals del sobiranisme, com l'exercici del dret a l'autodeterminació. Elsa Artadi i Pere Aragonès es reuniran aquest divendres a Barcelona amb la vicepresidenta espanyola, Carmen Calvo. La taula de partits, una proposta sorgida en l'anterior trobada, centrarà la conversa.
El tramvia torna a escena... i prosperarà. Després de la vaga de taxis, el ple de Barcelona tornarà a debatre aquest divendres la proposta de connexió del tramvia per la Diagonal, recuperada pel govern d'Ada Colau després dels resultats del baròmetre municipal. I Colau aconseguirà que es validi el que l'oposició va tombar més enrere, això sí, amb modificacions substancials. ERC s'hi posicionarà finalment a favor -Ernest Maragall ha mantingut contactes amb l'alcaldessa i ha posat condicions vinculades a la coherència i viabilitat del projecte-, el PSC també ha anunciat el vot afirmatiu i s'espera el mateix de la CUP. Barcelona en Comú tindrà, doncs, els vots suficients per desencallar un dels projectes emblemàtics. I ja sabem que en precampanya no es desaprofita cap oportunitat per subratllar les victòries, per petites que siguin. El govern de Barcelona, però, té altres fronts oberts: els treballadors del metro han anunciat una vaga que coincidirà amb el Mobile World Congress.
Veneçuela, un cop d'estat (ideològic). Mentre Pedro Sánchez busca nedar i guardar la roba en la crisi de Veneçuela -va evitar un reconeixement explícit de Juan Guaidó però va reclamar unes eleccions-, el país viu les jornades de més incertesa dels darrers anys. És una evidència que Veneçuela viu una situació crítica -Nicolás Maduro no ha estat capaç d'aportar solucions per a una població que sobreviu-, però el moviment de Guaidó i els suports internacionals -començant pel de Trump- tampoc es poden catalogar de simple ingerència exterior. S'ha promogut un cop d'estat, que per força és ideològic, perquè de reserves de petroli i de règims amb dèficits democràtics també n'hi ha a l'Aràbia Saudita i no s'ha forçat un canvi a la presidència. Us recomano aquesta anàlisi de David Bollero al diari Público per aprofundir en l'escenari veneçolà. Precisament, sobre Veneçuela, el cas català i el vocabulari de la dreta espanyola, us proposo que llegiu l'opinió d'Oriol March.
Vist i llegit
Tots lluitem contra el pas del temps. El combat perdut contra l'envelliment condueix, en ocasions, a crisis de maduresa. Juan Luis Cebrián l'ha resolta casant-se amb Mihaela Mihalcia, 37 anys més jove que ell. La tercera esposa del fundador d'El País, ara còmodament jubilat de responsabilitats empresarials i editorials, és la protagonista d'un reportatge imperdible de Vanity Fair, en el qual Cebrián es presta a comparèixer. Observem el tòtem del periodisme espanyol agradablement reclinat al costat de Miki -així, contret, és el nom de pila que utilitza per referir-se a la seva parella- mentre ella fa voleiar la melena rossa. El reportatge, una mina de detalls, destil·la la felicitat de l'amor que s'entossudeix a obviar la diferència generacional, una felicitat descoberta en temps de pròrroga. Ens quedem amb les referències a Charles Bukowski -punt de partida de la relació, per força especial-, que la Zarzuela ja ha departit amb la parella i la mirada que té Cebrián sobre la tendresa de Mihalcia. Admira d'ella que no té "prejudicis i és molt autèntica". "Mai et dirà res diferent del que pensa", afegeix. No ens estranya que a Cebrián li sembli seductor. Ja sabem que el que ens resulta exòtic sedueix.
El nom propi
El Barça és l'equip més regular de l'última dècada -set dels últims deu títols de Lliga-, malgrat els canvis a la presidència del club, que han alimentat els debats sobre el respecte al model futbolístic. Aquesta setmana, el Barça ha pres dues decisions que constaten els viratges dels darrers anys en la política de fitxatges, a vegades erràtica i, d'altres, sorprenentment lúcida. La bona notícia és, sens dubte, la incorporació de Frenkie de Jong, la perla de l'Ajax. La sorpresa, per com d'estrambòtic és el recurs, l'arribada de Kevin Prince Boateng. Centrem-nos, però, en De Jong. És un migcampista fi, que s'ha creat en l'escola del joc posicional, amb motlle per jugar al Camp Nou i té tota una carrera per endavant. L'holandès és un fitxatge estratègic. Si en voleu saber més, no us perdeu aquesta anàlisi d'Àlex Delmàs i recupereu la conversa que Ricard Torquemada va mantenir amb Ronald Koeman, entrenador de De Jong a la selecció holandesa.
La frase de la setmana
"Molta gent som i ens sentim del PDECat". Això és el que afirmava aquest dijous Marta Pascal en un article a La Vanguardia, dos dies abans que la Crida Nacional per la República celebri el seu congrés fundacional. Pascal, per cert, no cita la Crida al text, però se li entén tot. Aquesta setmana ha fet mig any que la dirigent de l'espai neoconvergent va deixar de ser coordinadora general del PDECat, coincidint amb el congrés del partit, en què Puigdemont va demanar el seu cap i va imposar un canvi de rumb. L'expresident pretenia que el PDECat es diluís dins la Crida, però les negociacions s'han anat encallant, perquè el partit continua resistint-se a una dissolució que no atengui un capital polític al qual quadres del partit i alcaldes no volen renunciar camí de les municipals. "Els projectes polítics només són atractius si són clars", sosté Pascal per contraposar el PDECat a iniciatives més heterogènies.
Els imperdibles
Aquest dissabte farà 80 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, comandades pel general Juan Yagüe, una escena va certificar la caiguda de Catalunya i la liquidació definitiva de la República. A NacióDigital ens agrada fer memòria amb esperit crític. Per això us hem preparat un especial -que inclourà que la nostra portada es visualitzi en blanc i negre- per recordar l'efemèride. Barcelona no se'n va recuperar del tot fins força més enllà de la Transició. L'esperit olímpic va resultar oxigenador. Avui i demà no us perdeu les peces que us han preparat Pep Martí, Andreu Merino i Dani Cortijo, que han pres perspectiva per recordar els fets i radiografiar la petjada visible del franquisme. Han passat 80 anys, però el rastre de la dictadura perviu a la capital catalana.
Cada divendres també us detallem les recomanacions d'Arnau Urgell per aprofitar el cap de setmana i la secció de sèries de Víctor Rodrigo, perquè trieu si us convé més programar una sortida o gaudir d'una tarda de sofà. Entre els imperdibles d'oci i cultura destaquen el Barnasants 2019 -festival de cançó d'autor que torna a tenir un cartell de luxe- i el BCNegra, el certamen de novel·la negra més important del país. Bon cap de setmana!
Joan Serra i Carné
redactor en cap de NacióDigital
Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres al matí al teu correu electrònic?
Fes clic aquí per subscriure't-hi
redactor en cap de NacióDigital
Vols rebre "La brúixola" de NacióDigital cada divendres al matí al teu correu electrònic?