24
de gener
del
2019
Actualitzat
a les
9:08h
Si existissin ordres d’allunyament no de persones sinó de llocs, n’haurien d’emetre una per a mi referent a la plaça de les Glòries. Sempre que hi vaig, per un motiu o altre, estic una mica nerviós. No és pel trànsit ni per les obres eternes, és pel lloc en si, perquè està ple d’estímuls que m’interessen, m’encurioseixen i alhora m’exciten i m’atabalen. Estímuls que tenen a veure amb l’urbanisme, l’art, la imatge gràfica i visual de Barcelona. I, sobretot, amb el passat.
Ahir hi vaig anar perquè feia molts dies que tenia un gran interès a visitar l'exposició El boom de la publicitat al Museu del Disseny. I què vaig fer? Què se'm va acudir? Doncs en sortir del metro vaig pensar "Calla, vés als Encants abans". I cagada. Volia entrar al museu concentrat, amb l'esperit en calma per a veure una exposició que sabia d'entrada que m'encantaria. I va i se m'acudeix posar abans els peus a un dels llocs que més m'agrada del món i també un dels llocs que més nerviós em posa del món.
Als Encants, ja ho hem parlat algun altre dia en aquest mateix article setmanal, cada pas que dónes és una crònica nova, una història per resseguir, un fil per estirar, una vida per investigar. Hauria d'estar a rebentar de periodistes buscant històries i d'estudiants de periodisme inspirant-se per escriure cròniques. Vaig pensar que potser m'inspiraria, per exemple, amb un cop de sort trobar-me a terra algun dels cartells o anuncis que després em trobaria entre les parets del museu. Cosa, pensant-ho bé, bastant improbable, totes les peces exposades són rares o molt rares de trobar amb facilitat, molt escasses i preuades. Però segur que alguna cosa veuria que em facilitaria una associació d'idees, un paral·lelisme, una comparació entre els Encants i el Museu del Disseny, dos edificis molt sàviament ben ubicats a la mateixa plaça, a pocs metres de distància. Dos edificis que contenen les mateixes coses. Fascinant, molt fascinant, realitat.
Doncs bé, vaig començar a mirar parades i aviat vaig topar amb una en què sobre d'una taula hi havia deu o dotze plaques antigues d'aquelles que les empreses, institucions, patronats regalaven a persones a tall de premi, reconeixement, distinció o, simplement, mètode de fer la pilota. Les plaques tenien una particularitat: havien pertangut totes a la mateixa persona. Quina persona? José María de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973. Em veig quedar garratibat. Què hi feia allò allà? Com havien arribat als Encants unes pertinences d'algú que va morir l'any 1993? D'algú, és clar, tan important com Porcioles. Eren plaques d'escassa rellevància, poc representatives, però em sembla que n'hi havia alguna de plata. Em vaig interessar per elles. El comerciant en demanava uns 150 euros per cada una. M'hauria fet gràcia comprar el lot sencer però a aquest preu impossible. NI regatejant me n'hauria sortit. "Sap d'on han sortit?". "Ni idea". Increïble. Després, un amic que hi entén molt de tot això, em va suggerir que el més probable és que les plaques portessin temps tancades en un magatzem i hagin sortit ara a la llum per casualitat, desídia o vés a saber per què.
Pensava que aquest era el hit del matí, però a la parada del costat observo uns quadres que hi havia sobre d'una taula antiga. I llegeixo un nom: Andreu Valldeperas. Doncs sí, el mític propietari del bar Zurich de Plaça Catalunya, que va morir el mes passat. Caram, ell tampoc es deslliura de "la pena dels Encants"? Les seves coses també tenen aquest trànsit galdós? M'expliquen que Valldeperas era un gran col·leccionista de postals i que també li agradava guardar paperassa variada. Dels dos quadres un és un recordatori de clients habituals amb motiu del cinquanta aniversari del bar, el 1970. L'altre em fa encara més gràcia: un diploma concedit per la mítica Bodega Bohemia, espai de llibertat, llibertinatge, art, cultura, revista i disbarats diversos.
M'interesso pel preu de les dues peces i per sort és bastant més assequible que les plaques desorbitades de Porcioles. M'enduc aquests dos testimonis del passat que documenten d'una banda la figura d'un barceloní il·lustre i de l'altre la personalitat d'un bar que és un resistent irreductible, un vestigi del passat al centre mateix d'una ciutat a qui el passat interessa cada vegada menys. Camino satisfet i astorat, fet pols, histèric com cada vegada que vaig als Encants i en marxo amb els ànims inflamats, amb ganes de comprar-ho tot i preguntant-me com nassos han anat a parar allà totes les coses que he vist a la venda.
Per entrar a veure El boom de la publicitat he de deixar els dos quadres a la consigna. És certament graciós entrar a un museu que fa del paper antic un protagonista important, carregat amb aquesta mena d'objectes tan carregats de passat, d'història, de records perduts. L'exposició és fabulosa. A través d'àmbits temàtics separats (alimentació, neteja, salut, drogueria, assegurances, begudes...) recorre la història de la publicitat a Espanya entre finals del segle XIX i 1950. Quina imaginació! Quins reclams publicitaris tan preciosos, molts d'ells sorgits de la fabulosa col·lecció de Mateu Llinàs.
No sabria amb què quedar-me. Potser amb l'apartat de les rajoles de ceràmica. I me'n recordo de l'anunci de conyac Terry que hi havia al lateral d'un edifici de la Plaça Molina i que fa un parell d'anys van destrossar sense pietat i sense que ningú fes res per a evitar-ho. És clar que potser també em quedaria amb la part central de l'exposició, la dedicada als show cards, també coneguts com a displays: els reclams que s'exposaven a sobre els taulells de les botigues i que són obres d'art.
Colorisme, troquelats, linimento sloan, elixirs –quina paraula tan extraordinària- Cinzano, zarzaparrilla, Fernet Branca, Michelin –només aquesta marca ja donaria de si per a fer-ne una exposició monotemàtica-, Singer, Netol, Persil... Són tants els estímuls i tan bonics els cartells que un pot acabar esgotat. Correu al Museu del Disseny. Ja vaig escriure una vegada que pel meu gust és el millor museu de Barcelona.
Ah! I si podeu abans o després passeu pels Encants. Aquella nit dormireu plans. Us ho asseguro.
Ahir hi vaig anar perquè feia molts dies que tenia un gran interès a visitar l'exposició El boom de la publicitat al Museu del Disseny. I què vaig fer? Què se'm va acudir? Doncs en sortir del metro vaig pensar "Calla, vés als Encants abans". I cagada. Volia entrar al museu concentrat, amb l'esperit en calma per a veure una exposició que sabia d'entrada que m'encantaria. I va i se m'acudeix posar abans els peus a un dels llocs que més m'agrada del món i també un dels llocs que més nerviós em posa del món.
Exposició "El boom de la publicitat" Foto: Xavi Padrós
Als Encants, ja ho hem parlat algun altre dia en aquest mateix article setmanal, cada pas que dónes és una crònica nova, una història per resseguir, un fil per estirar, una vida per investigar. Hauria d'estar a rebentar de periodistes buscant històries i d'estudiants de periodisme inspirant-se per escriure cròniques. Vaig pensar que potser m'inspiraria, per exemple, amb un cop de sort trobar-me a terra algun dels cartells o anuncis que després em trobaria entre les parets del museu. Cosa, pensant-ho bé, bastant improbable, totes les peces exposades són rares o molt rares de trobar amb facilitat, molt escasses i preuades. Però segur que alguna cosa veuria que em facilitaria una associació d'idees, un paral·lelisme, una comparació entre els Encants i el Museu del Disseny, dos edificis molt sàviament ben ubicats a la mateixa plaça, a pocs metres de distància. Dos edificis que contenen les mateixes coses. Fascinant, molt fascinant, realitat.
Doncs bé, vaig començar a mirar parades i aviat vaig topar amb una en què sobre d'una taula hi havia deu o dotze plaques antigues d'aquelles que les empreses, institucions, patronats regalaven a persones a tall de premi, reconeixement, distinció o, simplement, mètode de fer la pilota. Les plaques tenien una particularitat: havien pertangut totes a la mateixa persona. Quina persona? José María de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973. Em veig quedar garratibat. Què hi feia allò allà? Com havien arribat als Encants unes pertinences d'algú que va morir l'any 1993? D'algú, és clar, tan important com Porcioles. Eren plaques d'escassa rellevància, poc representatives, però em sembla que n'hi havia alguna de plata. Em vaig interessar per elles. El comerciant en demanava uns 150 euros per cada una. M'hauria fet gràcia comprar el lot sencer però a aquest preu impossible. NI regatejant me n'hauria sortit. "Sap d'on han sortit?". "Ni idea". Increïble. Després, un amic que hi entén molt de tot això, em va suggerir que el més probable és que les plaques portessin temps tancades en un magatzem i hagin sortit ara a la llum per casualitat, desídia o vés a saber per què.
Pensava que aquest era el hit del matí, però a la parada del costat observo uns quadres que hi havia sobre d'una taula antiga. I llegeixo un nom: Andreu Valldeperas. Doncs sí, el mític propietari del bar Zurich de Plaça Catalunya, que va morir el mes passat. Caram, ell tampoc es deslliura de "la pena dels Encants"? Les seves coses també tenen aquest trànsit galdós? M'expliquen que Valldeperas era un gran col·leccionista de postals i que també li agradava guardar paperassa variada. Dels dos quadres un és un recordatori de clients habituals amb motiu del cinquanta aniversari del bar, el 1970. L'altre em fa encara més gràcia: un diploma concedit per la mítica Bodega Bohemia, espai de llibertat, llibertinatge, art, cultura, revista i disbarats diversos.
M'interesso pel preu de les dues peces i per sort és bastant més assequible que les plaques desorbitades de Porcioles. M'enduc aquests dos testimonis del passat que documenten d'una banda la figura d'un barceloní il·lustre i de l'altre la personalitat d'un bar que és un resistent irreductible, un vestigi del passat al centre mateix d'una ciutat a qui el passat interessa cada vegada menys. Camino satisfet i astorat, fet pols, histèric com cada vegada que vaig als Encants i en marxo amb els ànims inflamats, amb ganes de comprar-ho tot i preguntant-me com nassos han anat a parar allà totes les coses que he vist a la venda.
Per entrar a veure El boom de la publicitat he de deixar els dos quadres a la consigna. És certament graciós entrar a un museu que fa del paper antic un protagonista important, carregat amb aquesta mena d'objectes tan carregats de passat, d'història, de records perduts. L'exposició és fabulosa. A través d'àmbits temàtics separats (alimentació, neteja, salut, drogueria, assegurances, begudes...) recorre la història de la publicitat a Espanya entre finals del segle XIX i 1950. Quina imaginació! Quins reclams publicitaris tan preciosos, molts d'ells sorgits de la fabulosa col·lecció de Mateu Llinàs.
Exposició "El boom de la publicitat" al Museu del Disseny Foto: Xavi Padrós
No sabria amb què quedar-me. Potser amb l'apartat de les rajoles de ceràmica. I me'n recordo de l'anunci de conyac Terry que hi havia al lateral d'un edifici de la Plaça Molina i que fa un parell d'anys van destrossar sense pietat i sense que ningú fes res per a evitar-ho. És clar que potser també em quedaria amb la part central de l'exposició, la dedicada als show cards, també coneguts com a displays: els reclams que s'exposaven a sobre els taulells de les botigues i que són obres d'art.
Colorisme, troquelats, linimento sloan, elixirs –quina paraula tan extraordinària- Cinzano, zarzaparrilla, Fernet Branca, Michelin –només aquesta marca ja donaria de si per a fer-ne una exposició monotemàtica-, Singer, Netol, Persil... Són tants els estímuls i tan bonics els cartells que un pot acabar esgotat. Correu al Museu del Disseny. Ja vaig escriure una vegada que pel meu gust és el millor museu de Barcelona.
Ah! I si podeu abans o després passeu pels Encants. Aquella nit dormireu plans. Us ho asseguro.