Quan es fa referència a la caiguda de Barcelona en mans de les tropes franquistes s'acostuma a parlar d'una caiguda sense resistència. Si bé és veritat que la ciutat insígnia de la rereguarda republicana el 26 de gener era una ciutat amb les forces en retirada, al pont d'Esplugues es van viure durs combats que per la part republicana tenien com a objectiu retardar l'entrada de l'exèrcit autoanomenat nacional a la capital catalana.
Segons l'historiador Esteve Costa, el mateix 26 de gener guanyar temps era vital per garantir una evacuació el màxim segura de les persones més compromeses amb la causa republicana, així com per fer desaparèixer documentació comprometedora que pogués facilitar les tasques repressives de les noves autoritats.
Un altre historiador, Jordi Amigó, a través dels escrits de mossèn Carbonell i de diversos testimonis va aconseguir reconstruir els combats d’aquell moment tan confús. En el relat dels testimonis sovint hi apareixen certes contradiccions o dubtes, però en general es pot fer una reconstrucció bastant precisa de posicions i moviments.
Aquell mateix dia 26 de gener, de bon matí, l'exèrcit de Franco avançava imparable sobre diverses poblacions del Baix Llobregat tombant mínimes resistències fins que va arribar al pont d'Esplugues. Aquest era un dels diversos ponts en què les forces republicanes ja tenien prevista l'entrada de l’enemic i de la mateixa manera que al pont entre Esplugues i Sant Just o el de Can Clota, havien fet forats a l’estructura i tenien els explosius de trilita a punt per fer-lo volar pels aires en cas de perill de perdre'n el control.
Avenç de les tropes franquistes a Esplugues de Llobregat cap a Barcelona el 26 de gener de 1939 Foto: F. Martínez Gascón, Kautela / Institución Fernando el Católico
Sorprenentment, al final del dia cap d'aquests ponts va acabar volant pels aires, ja que les coses no van anar exactament s’esperaven els seus defensors. Un batalló republicà de metralladores s'havia instal·lat a la riba esquerra del Torrent d'en Farré dominant el pont i s'havien situat algunes d'elles al campanar de l'església, en diversos carrers i al cap del pont.
Tot i això, segons les paraules de mossèn Carbonell: "Un grup de soldats seguint ràpidament els carrers de l'església, cap al Raval i baixant pel de Sometent, voltaren els rojos, trobant-se aquests sobtats i agafats entre dos ponts".
Una secció de la 16a companyia de la 4a bandera de la Legió, comandada pel tinent Francisco Gomis havia pujat sigil·losament fins a les bateries de Sant Pere Màrtir, una posició que havia estat conquerida als defensors de la ciutat tot just la tarda del dia 25. Des d'allà, cap a les 5 del matí, van baixar per un corriol de Collserola fins a la falda de la muntanya, amb ordres de tallar les carreteres de Pedralbes i Collblanc.
Un cop tallades, entre 6 i 7 del matí i deixant-hi homes d'hostatge, el tinent va poder baixar fins a Can Clota. Com que no van ser interceptades les tropes franquistes endinsades ja a la ciutat, aquestes van fer presoners els components d'un batalló de metralladores republicanes. L’armament (4 metralladores) fou capturat i els presoners ocults en soterranis. L'avanç dels ocupants va seguir imparable per la carretera de Collblanc i les forces resistents no van adonar-se de la maniobra fins ben bé les 8 del matí.
En aquell moment les tropes ja avançaven per la carretera de Cornellà i la Plaça Santa Magdalena. Mitja hora més tard s’hi va sumar una columna franquista que anava cap a l'Hospitalet, fustigats per un centenar de republicans que els havien disparat des de l'altre costat del torrent d’en Farré (actual avinguda Isidre Martí). Uns tancs franquistes van fer aparició aleshores provinents de Cornellà i Sant Joan d’Espí cobrint l'avanç de la infanteria pel carrer Àngel Guimerà.
Aquests darrers van patir el foc dels republicans des del campanar però el contraatac amb una granada d'artilleria va neutralitzar la resistència. En aquell moment va ser quan les forces de Cornellà i d’altres van decidir atacar les unitats republicanes que s'havien fet fortes al pont d'Esplugues, que segons les paraules de Mossèn Carbonell: "engegaven llurs metralladores contra els nacionals protegits i parapetats als jardins d’aquella plaça i contra el tanc blindat de la carretera de Cornellà que disparava contra els rojos amagats al torrent i altres llocs d'allí".
La batalla del pont es va perllongar durant aproximadament un parell d’hores. Si els republicans no van fer volar el pont pels aires va ser perquè un legionari d’origen asturià que havia estat miner (cal dir que els miners asturians paradoxalment acostumaven a ser fervorosos antifeixistes) va impedir-ho passant per un tub que hi havia al pont i tallant les metxes que havien de fer explotar la trilita amb un ganivet.
El fet que el pont es conservés va permetre els franquistes fer entrar els tancs amb gran celeritat i conquerir Can Juncadella, que havia estat residència d'Indalecio Prieto. A partir d'aleshores, exceptuant algunes canonades poc efectives llançades des de Montjuïc, alguns pacos (francotiradors anomenats així pel soroll dels seus trets) i resistents aïllats a Vallvidriera, el combat del pont d'Esplugues va ser el darrer fre a l’exèrcit franquista en la seva marxa sobre Barcelona.
El balanç va ser de 16 morts, (deu republicanes, cinc franquistes i un civil que es trobava creuant el pont en un moment inoportú). Tot i que oficialment tots els morts republicans consten oficialment com a caiguts en combat sembla ser, segons el testimoni de Carbonell (no gaire sospitós de manipular la història en contra dels franquistes) que un major republicà va ser disparat un cop fet presoner a Santa Magdalena i dos soldats van ser executats al mateix pont un cop acabat el combat.
D'entre els resistents supervivents, cal destacar Lluís Martí Bielsa, membre de la Joventut Socialista Unificada i Guàrdia d’Assalt incorporat amb només 15 anys que va aconseguir escapar-se amb un company. Després d'assegurar-se que la seva família ja havia abandonat la ciutat i d'ajudar amb els ferits va fugir a peu fins a la frontera Francesa, anant a parar al camp d'Argelers.
Allà, com a molts republicans exiliats, el va enganxar la II Guerra Mundial, va lluitar a la Resistència i va entrar triomfant a l'alliberament de París amb el rang d'oficial.
Encara en ple franquisme va tornar clandestinament a Catalunya a sumar-se a l'antifranquisme actiu i després de ser detingut i torturat va acabar a la presó una bona temporada.
Les seves memòries, Un entre tants. Memòries d’un home amb sort, van ser publicades l'any 2012. Ben mirat, en Bielsa va triar un títol ben optimista... Pot ser que apreciem la veritable sort que hem tingut tots aquells qui no hem hagut de patir aquella guerra i aquella postguerra tan cruentes.