26 de gener de 1939: la caiguda de la ciutat dels ideals

"Ara que el braç potent de les fúries aterra/la ciutat d'ideals que volíem bastir,/entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir". Màrius Torres expressa a La ciutat llunyana tot el que va significar la desfeta del 1939. L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el 26 de gener de 1939, comanades pel general Juan Yagüe, va suposar la caiguda de Catalunya i va precipitar la derrota de la República, que agonitzava des de la derrota a l'Ebre i la caiguda del front del Segre. Una missa de campanya a la plaça de Catalunya va ser la primera gran celebració franquista.

Per la capital catalana, però, va ser molt més que una derrota. Va ser l'inici d'una llarga era de decadència de la qual la ciutat no es refaria fins molt després de la fi de la dictadura i l'eclosió de la Barcelona olímpica, el 1992.     

El clam de Màrius Torres és molt explícit. Amb Barcelona queia el projecte de modernitat que havia representat la República del 14 d'abril del 31 proclamada per Macià. El somni de la Catalunya ciutat que s'havia iniciat amb l'eclosió del catalanisme polític i l'obra de la Mancomunitat, l'aposta per la cultura i l'escola, els intents de reforma agrària, la consolidació de les grans institucions catalanes, de la Generalitat a l'Institut d'Estudis Catalans, la normalització de la llengua... Un munt de "somnis colgats".   

De l'Ebre a Barcelona

La caiguda del front de l'Ebre el 16 de novembre va ser l'inici del final per la Catalunya republicana. La gran inversió de soldats i recursos esmerçats en la batalla va deixar dessagnada la República. La caiguda de Catalunya era cosa de temps, i no gaire. L'exèrcit de l'est, al front del Segre, va resistir uns mesos més. Però la caiguda de les Borges Blanques, el dia de Reis de 1939, ja va ser una premonició. A l'Heraldo de Aragón ho explicaven així: "La ocupación tuvo una gran belleza. Se llegó a altas horas de la noche, una magnífica noche de luna llena. Y en Borjas, el feudo de Macià, y en su propia plaza central, quedaba clavada la bandera de España”.
 

Els darrers dies de la Catalunya republicana, d'Antoni Rovira i Virgili, periodista i polític, és el testimoni més corprenedor de l'ambient que es vivia a Barcelona en els dies anteriors a la seva caiguda. S'inicia el 22 de gener de 1939, només quatre dies abans de l'entrada dels "nacionals" a la capital catalana. Però ja feia mesos que la desfeta era evident. Potser la darrera esperança es va perdre el 15 de gener, al saber que Tarragona, la seva Tarragona, havia caigut sota les urpes invasores.

El cartell que no es va fer

El 22 de gener, que és diumenge, Rovira s'aixeca amb la idea d'escriure el text d'un cartell que li ha demanat la sotssecretaria de Propaganda de la República. Pensa fer-ho rememorant una efemèride propera: el 26 de gener de 1641, quan en el context de la Guerra dels Segadors, els catalans -aliats als francesos- van derrotar a Montjuïc i a Hostafrancs les tropes castellanes. Però ja no té esma. Pensa si no serà el 26 de gener el dia de l'entrada dels feixistes a Barcelona... En aquest moment, Rovira veu perduda la guerra. I això malgrat l'ànim que li havia donat observar, només uns dies abans, un cartell del PSUC amb una frase seva: "Catalunya ha estat feta en deu segles, i no la podran desfer en dies, mesos ni anys".

El comiat

El relat de Rovira i Virgili -narració periodística punyent i alhora memòria íntima- s'endinsa en les sensacions d'aquells dies, en què cada hora era l'anunci d'un avanç enemic. El 24 de gener, el mateix dia que cau Martorell, a primera hora del matí, Rovira -que és diputat al Parlament- i la seva família són evacuats de Barcelona en un cotxe de la Generalitat. Els mateixos dies ho seran altres companys de la cambra i intel·lectuals destacats. Molts, de fet, ja fa dies que han marxat. El 25, són Sabadell i Terrassa les que cauen en mans franquistes. Aquell mateix dia Yagüe prepara l'entrada a Barcelona des de Castelldefels. El 26 a primera hora es vencen les darreres resistències a Esplugues de Llobregat i s'entra amb facilitat a la capital. El 27 una altra Barcelona, la que simpatitza amb el feixisme i la quinta columna, surt al carrer i es concentra a la plaça de Catalunya, on es fa una "missa de campanya" presidida per Yagüe. El 4 de febrer cau Girona i, cinc dies després, l'exèrcit "nacional" va arribar a la frontera francesa. La guerra havia acabat a Catalunya.
 

Quaranta anys de negror

Molts van veure l'entrada dels franquistes com la fi de la tragèdia. La pau, per fi! En realitat, començava el pitjor. Es va desfermar una repressió com mai havia vist el país. Tot el que feia olor de catalanitat va ser arranat, de les institucions al nomenclàtor, de l'escola als mitjans de comunicació. L'estètica feixista es va apoderar del país, presoner d'una retòrica d'imperi que només embolcallava l'autarquia, misèria i cartilles de racionament. La postguerra més crua va durar gairebé vint anys, fins que les camises blaves van deixar espai al desarrollisme, ja els anys seixanta, que va obrir la porta a l'especulació urbanística.

No va ser fins als anys vuitanta que Barcelona i Catalunya van aixecar el cap, amb la recuperació de les institucions pròpies i l'emergència d'un projecte de ciutat que va tenir en els Jocs el seu símbol de represa. Però la confiança en el futur del país mai es va apagar. Hi havia en el testimoni de Rovira i Virgili l'apel·lació a l'esperit combatiu dels catalans. Coneixia massa la història de Catalunya per no saber que fins en el moment més negre, l'albada tornaria: "La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn". El retorn de la ciutat llunyana.